1 d’octubre de 2007
Després de molts dies intentant trobar una estona per seguir escribint la descripció del teu naixament, finalment, ara que dorms i que et tenim el bany preparat per quan et despertis esperonat per la gana (aviat et tocarà que et doni de nou el pit), disposo d’uns minuts per seguir explicant-te la teva arribada al món.
Com et deia, em demanaven que empenyés, però de forma totalment diferent al que ens havien ensenyat al curs de preparació al part. M’aferrava a les barres i empenyia, fent tota la força possible per ajudar-te a sortir. No sentia dolor, però va ser una situació desagradable. Notava una pressió desagradable. També notava un raig que queia; suposo que era sang; potser quelcom més. No vaig preguntar. La llevadora premia el meu ventre amb les mans per ajudar-te a baixar pel canal de part. L’anestesista em va afegir anestèsia pel catèter.
El teu pare em deia que ho estava fent molt bé, m’acaronava i m’agafava de la mà, però jo quasi no m’adonava. Em sentia com espectadora de mi mateixa, com en un somni. Com si m’observés a mi mateixa des de dalt. És una sensació estranya.
Aleshores el doctor va comentar que havia d’utilitzar els fòrceps i em vaig desanimar i espantar. Vaig pensar que era culpa meva. Que no havia sabut com ajudar-te a néixer, que no havia colaborat en el part. No sabia quan tenia una contracció per l’anestèsia, per tant, m’era molt difícil empényer correctament.
De totes maneres, després el doctor em va comentar que al final ho havia fet bé, però que portaves una volta de cordó i tenies el caparró massa gros (per això em vas desgarrar per dins) i que per aquest motiu havia d’accelerar l’expulsiu.
Quan va el doctor va utilitzar els fòrceps, em va dir que no fes res. Estava pàl.lida (després m’ho va dir el teu pare) i respirava feixugament. Quan el teu cosset va sortir de dins meu, no recordo notar res. Quasi ni m’en vaig adonar. De sobte, vaig sentir el teu plor, intens. Ploraves amb força. Em van col.locar el teu cos, ensangonat, sobre meu, amb el cap a baix i les cames a l’alçada del meu pit, de tal manera que no vaig poder-te veure la carona.
En aquell moment no vaig sentir res. Estava com estabornida. No sabia què fer amb el teu cosset. Et vaig acariciar la panxa i em vaig tacar de la teva i de la meva sang. La llevadora se’t va endur a un extrem de la sala per netejar-te, fer-te les primeres cures i vestir-te. No paraves de plorar. En uns segons, tenia el teu plor clavat al cap (i al cor). No podia evitar mirar-te i vaig seguir-te amb la mirada, amb una pena immensa pel teu plor desconsolat.
Quan la llevadora et va posar sobre meu, no sabia què fer, no sentia res. Quan se’t va endur, vaig desitjar abraçar-te i tenir-te al meu costat. No volia separar-me de tu per res del món. No podia parar de mirar-te. Quan em van dir que et portaven a la nurseria per posar-te dues hores a la incubadora, vaig desitjar que passés el temps volant. Aquelles dues hores se’m van fer llargues. No veia mai el moment en què et portarien a l’habitació amb nosaltres dos.
No cal que et digui que quan vas néixer, vaig sentir el teu plor i vaig veure’t, vaig plorar d’emoció, mentre el teu pare em feia petons i m’acaronava, encara trasbalsat després de veure el teu cap entre les meves cames obertes, tot ple de sang.
Després la llevadora se’t va endur per portar-te dues hores a la nurseria i el teu pare la va acompanyar per presentar-te a la família, que esperava impacient des de feia dues hores a la sala d’espera.
Tenies algun blau, que la llevadora va tapar amb el gorret perquè les teves àvies no es preocupessin. El teu pare va aparèixer davant les teves àvies, el teu avi i la teva tieta amb tu en braços.
Mentrestant, el doctor em cosia a la sala de parts. El final del part va ser curt, tot i que jo tenia la percepció que els minuts s’allargaven. Vaig entrar que devien ser aproximadament dos quarts de 3 i vas néixer a les 14,54h. El més llarg va ser els punts que em van donar. Per dins i per fora. Els punts de fora, els he recordat durant 3 setmanes, sobretot el mal que m’ha fet la ferida, els punts que tiben, durant 15 dies. Cada cop que et mirava, em semblava impossible que haguessis estat dins meu. Cada cop que et veia el caparró, em feia creus de com havia pogut sortir per la vagina, per molt dilatada que estigués.
El metge va cosir durant 25 minuts, mentre m’explicava com havia anat el part. Que havia estat un part obstètricament complicat, per la volta de cordó, pel cap gran (no t’estic dient capgros, fill meu, no t’ho prenguis malament) i perquè al utilitzar fòrceps, la pala fa el tall més gran i, per tant, una ferida més delicada i difícil de cicatritzar.
Fill meu, t’has despertat i plores. Em sembla que tens gana. Ara vindrà el teu pare i et banyarem. Vaig a consolar-te. Ja seguiré escribint un altre dia.
Després de molts dies intentant trobar una estona per seguir escribint la descripció del teu naixament, finalment, ara que dorms i que et tenim el bany preparat per quan et despertis esperonat per la gana (aviat et tocarà que et doni de nou el pit), disposo d’uns minuts per seguir explicant-te la teva arribada al món.
Com et deia, em demanaven que empenyés, però de forma totalment diferent al que ens havien ensenyat al curs de preparació al part. M’aferrava a les barres i empenyia, fent tota la força possible per ajudar-te a sortir. No sentia dolor, però va ser una situació desagradable. Notava una pressió desagradable. També notava un raig que queia; suposo que era sang; potser quelcom més. No vaig preguntar. La llevadora premia el meu ventre amb les mans per ajudar-te a baixar pel canal de part. L’anestesista em va afegir anestèsia pel catèter.
El teu pare em deia que ho estava fent molt bé, m’acaronava i m’agafava de la mà, però jo quasi no m’adonava. Em sentia com espectadora de mi mateixa, com en un somni. Com si m’observés a mi mateixa des de dalt. És una sensació estranya.
Aleshores el doctor va comentar que havia d’utilitzar els fòrceps i em vaig desanimar i espantar. Vaig pensar que era culpa meva. Que no havia sabut com ajudar-te a néixer, que no havia colaborat en el part. No sabia quan tenia una contracció per l’anestèsia, per tant, m’era molt difícil empényer correctament.
De totes maneres, després el doctor em va comentar que al final ho havia fet bé, però que portaves una volta de cordó i tenies el caparró massa gros (per això em vas desgarrar per dins) i que per aquest motiu havia d’accelerar l’expulsiu.
Quan va el doctor va utilitzar els fòrceps, em va dir que no fes res. Estava pàl.lida (després m’ho va dir el teu pare) i respirava feixugament. Quan el teu cosset va sortir de dins meu, no recordo notar res. Quasi ni m’en vaig adonar. De sobte, vaig sentir el teu plor, intens. Ploraves amb força. Em van col.locar el teu cos, ensangonat, sobre meu, amb el cap a baix i les cames a l’alçada del meu pit, de tal manera que no vaig poder-te veure la carona.
En aquell moment no vaig sentir res. Estava com estabornida. No sabia què fer amb el teu cosset. Et vaig acariciar la panxa i em vaig tacar de la teva i de la meva sang. La llevadora se’t va endur a un extrem de la sala per netejar-te, fer-te les primeres cures i vestir-te. No paraves de plorar. En uns segons, tenia el teu plor clavat al cap (i al cor). No podia evitar mirar-te i vaig seguir-te amb la mirada, amb una pena immensa pel teu plor desconsolat.
Quan la llevadora et va posar sobre meu, no sabia què fer, no sentia res. Quan se’t va endur, vaig desitjar abraçar-te i tenir-te al meu costat. No volia separar-me de tu per res del món. No podia parar de mirar-te. Quan em van dir que et portaven a la nurseria per posar-te dues hores a la incubadora, vaig desitjar que passés el temps volant. Aquelles dues hores se’m van fer llargues. No veia mai el moment en què et portarien a l’habitació amb nosaltres dos.
No cal que et digui que quan vas néixer, vaig sentir el teu plor i vaig veure’t, vaig plorar d’emoció, mentre el teu pare em feia petons i m’acaronava, encara trasbalsat després de veure el teu cap entre les meves cames obertes, tot ple de sang.
Després la llevadora se’t va endur per portar-te dues hores a la nurseria i el teu pare la va acompanyar per presentar-te a la família, que esperava impacient des de feia dues hores a la sala d’espera.
Tenies algun blau, que la llevadora va tapar amb el gorret perquè les teves àvies no es preocupessin. El teu pare va aparèixer davant les teves àvies, el teu avi i la teva tieta amb tu en braços.
Mentrestant, el doctor em cosia a la sala de parts. El final del part va ser curt, tot i que jo tenia la percepció que els minuts s’allargaven. Vaig entrar que devien ser aproximadament dos quarts de 3 i vas néixer a les 14,54h. El més llarg va ser els punts que em van donar. Per dins i per fora. Els punts de fora, els he recordat durant 3 setmanes, sobretot el mal que m’ha fet la ferida, els punts que tiben, durant 15 dies. Cada cop que et mirava, em semblava impossible que haguessis estat dins meu. Cada cop que et veia el caparró, em feia creus de com havia pogut sortir per la vagina, per molt dilatada que estigués.
El metge va cosir durant 25 minuts, mentre m’explicava com havia anat el part. Que havia estat un part obstètricament complicat, per la volta de cordó, pel cap gran (no t’estic dient capgros, fill meu, no t’ho prenguis malament) i perquè al utilitzar fòrceps, la pala fa el tall més gran i, per tant, una ferida més delicada i difícil de cicatritzar.
Fill meu, t’has despertat i plores. Em sembla que tens gana. Ara vindrà el teu pare i et banyarem. Vaig a consolar-te. Ja seguiré escribint un altre dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada