dijous, 25 de setembre de 2008

Adéu a l'estiu










Donem la benvinguda a la tardor, tot recordant els indrets que vam visitar aquest estiu...

Crianza. Violencias invisibles y adicciones

Aquests dies he estat força desconnectada dels blogs. Fa dies que no escric i em passejo molt poca estona pels meus blogs preferits. No he estat especialment enfeinada, tampoc és que no hagi tingut ganes d'escriure ni de llegir posts nous. El fet que el Martí dormi menys durant el dia i torni a despertar-se a les nits, fa que estigui més cansada i que disposi de menys temps personal. Amb tot, aquests dies he aconseguit quedar amb alguna bona amiga i acabar de llegir el llibre "Crianza. Violencias invisibles y adicciones" de Laura Gutman, que he trobat molt interessant, m'ha obert la ment i m'ha fet reflexionar sobre la relació existent entre el maternatge que he rebut durant la infància i les dificultats i/o carències afectives que puc tenir com a mare. Resumint molt, al llibre Laura Gutman vé a dir que les experiències de carències afectives, la falta de maternatge (com ella diu), és a dir, que un bebé no rebi allò que necessita, és la causa dels problemes que després patirà aquell nen quan esdevingui adult, com adiccions, dinàmiques violentes - en moltes ocacions, una violència tan subtil que és invisible-, conflictes constants amb els altres, etc. No em semblen unes conclusions dures ni extremes. Crec que defensa bé els arguments en els que basa les seves teories. Convida a recórrer les nostres històries personals per tal d'arribar a comprendre les raons que s'amaguen darrere del fet que no podem abarcar-ho tot i ens sembla impossible o no som capaces de satisfer les necessitats del nadó (amor, braços, paciència, comprensió, contacte físic, mirada...).

dilluns, 8 de setembre de 2008

De tornada a la normalitat

Les vacances s'han acabat i el Martí ha tornat a la normalitat i la rutina de cada dia amb més facilitat de la que esperava. S'ha adaptat ràpidament al ritme habitual, més ràpid que nosaltres, els pares. Els nadons poseeixen una capacitat meravellosa per adaptar-se a les noves situacions; són flexibles, contínuament aprenen i canvien, tenen una plasticitat neuronal extraordinària.
El Martí ha nascut i viu a la gran ciutat. És un nen urbà. Com que ha estat uns dies a la natura, jugant i caminant més hores per l'exterior que per dins l'apartament, gaudint a totes hores del jardí, la piscina, el camp i la muntanya, em pensava que quan tornéssim a casa, demanaria sortir més, que necessitaria passar més temps al parc, jugant sobre la gespa i a la sorra. Com que l'apartament donava directament al jardí, només obrir la porta, començava a gatejar desenfrenadament en direcció al jardí, i es queixava enèrgicament si no el deixàvem sortir a fora. Però, de moment, sembla que no és així. En aquest sentit, té el mateix comportament que abans de marxar de vacances. Tot i que està a punt de deixar-se anar i començar a caminar tot sol i no para quiet ni un moment, ni quan està enganxat a la teta, i d'alguna manera ens demana sortir més i crida quan passem per davant del parc, com donant a entendre que hi vol anar.
Durant les vacances, hem gaudit molt tots junts, però de descansar, això ja és una altra cosa. Hem descansat poc, perquè el Martí s'ha despertat molt a les nits i ens té acostumats a dormir tota la nit. S'arribava a estar dues hores despert a la matinada, però no plorava. La seva activitat consistia a enfilar-se sobre nostre, gatejar pel nostre llit amunt i avall i intentar escalar el capçal del llit. Una activitat frenètica tenint en compte l'hora i lo zombies que anàvem. Et canses només de veure'l. No para en tot el dia. És incombustible. Si nosaltres mantinguéssim aquest ritme d'activitat cada dia, acabaríem fets pols.
Com que som pares primerencs, de vegades se'ns obliden coses importants o coses en les que no hi caus, de tan obvies que són. Com el dia que vam entrar a dinar a una taverna a Gernika i se'm va oblidar donar-li teta abans d'entrar. Ens va donar el dinar. Pobret, l'únic que li passava era que tenia molta gana. El seu pare se'l va endur fora mentre jo em menjava el primer plat. Després, mentre el seu pare es menjava el segon, el Martí i jo vam anar a buscar un lloc tranquil per prendre teta. Vam trobar un banc a l'ombra, molt a prop de la taverna, perfecte per l'ocasió.
En canvi, l'endemà vam fer un menú al barri de pescadors d'Hondarribia (un poble preciós), a la terrassa d'un restaurant, i el Martí va estar content i tranquil al cotxet, jugant amb les seves wambes. És clar que aquest cop no se'm va oblidar donar-li teta. ;-)

divendres, 5 de setembre de 2008

Amics d'infància

Després de dues setmanes de vacances sense obrir l'ordinador (i per tant, desintoxicant-me amb èxit-de moment- de la febre dels blogs i del Facebook), la meva sorpresa va ser enorme quan em vaig trobar, en obrir el correu, alguns antics amics d'EGB agregant-me com a amiga al Facebook, una gran eina per retrobar amistats perdudes, coneguts amb qui vas perdre el contacte, amors d'infància i adolescència... ;)
Després de 17 anys, m'ha fet il.lusió retrobar-me amb els adults en què s'han corvertit aquells companys d'EGB, amb qui vaig compartir 8 cursos (amb d'altres menys), la meva infància, una època tan important (i en canvi, de vegades sembla que es vulgui minimitzar el seu valor), etapa en la que es forma la personalitat d'una persona.
Al llarg d'aquests anys, en moltes ocasions m'havia preguntat per la vida de tots ells, inclús n'havia intentat localitzar algun, sense èxit. Internet ho ha fet possible.
Quants records sorgeixen de nou arrel de retrobar antics companys. I què divertit és recordar la teva infància a través de les velles fotos de l'escola, com aquelles fotos del viatge de final de curs a Itàlia i la foto oficial de 8è d'EGB. Quines pintes que fèiem! ;) Però que bé que ens ho passàvem!

Un any

Avui el meu tresor fa un any. 12 mesos que han passat volant, però viscuts amb tanta intensitat que aclapara. El meu Martí s'està convertint en una personeta cada vegada més independent. Està a punt de deixar-se anar. Camina agafat d'una mà i comença a aguantar-se de peus tot sol, sense agafar-se enlloc, sense perdre l'equilibri durant uns instants. Pica de mans i aplaudeix. Balla al so de la música del seu tambor de joguina. Puja tot sol les escales de cargol de l'apartament on hem passat les vacances. Està finalitzant l'etapa oral: ha comprès que la baqueta del xil.lòfon serveix per produir sons (abans només servia per menjar-se-la...). A la seva manera, demana un objecte, et fa saber que vol anar caminant cap al tobogan i no cap al gronxador, es queixa...Quan vol teta, m'ho deixa ben clar: m'estira i m'obre la samarreta per la banda de l'escot i intenta treure'm els sostens! Comença a tenir mamitis. Li costa separar-se de mi, si veu que m'allunyo, plora, i no tolera bé que el deixi en uns altres braços, tot i que després se'l veu content. Interactua més amb nosaltres i somriu d'una manera diferent.
És increïble els progresos que fa. Va canviant dia a dia, descobreixo nous Martins setmana rere setmana, però no em desconcerten tants canvis i tan ràpids, perquè manté la seva essència i és el meu Martí de sempre, amb geni, tossut, alegre, actiu...el meu tresor.