17 de setembre de 2007
Finalment, el dimecres 5 de setembre va arribar l’esperat dia del teu naixement. Era precisament la data probable de part que el doctor va predir, tot i que la majoria de nadons neixen uns dies abans o després d’aquesta data, i tenia visita amb ell a les 16h. Abans, però, tenia hora amb la llevadora a les 10h pels monitors, per controlar els batecs del teu cor, que estiguessis bé, i per explorar el ritme i la intensitat de les contraccions.
Estava de 40 setmanes i ja et tocava néixer, però tenia la sensació que encara no havies decidit sortir de la comoditat del meu ventre. Tot i això, et notava moure’t menys i el doctor, dies abans, havia notat que tenies el caparró ben avall, a punt per començar a encaixar-te.
El dia anterior l’havia passat neguitosa, perquè la llevadora m’havia comentat que als monitors anés en dejuni perquè, depèn de com em trobés, aniria de part. Arribava l’hora de la veritat. També estava neguitosa perquè tenia moltes contraccions i em notava rara, com remoguda. Tu et movies molt, de manera diferent als moviments durant les darreres setmanes d’embaràs. El dimarts, com et deia, el dia anterior al part, estava rara, per això em va anar molt bé estar tot el dia amb l’Elisenda, que acabava, just el mateix dia, d’arribar a Barcelona després d’un mes viatjant per Noruega, Finlàndia, Suècia, Dinamarca i Suïssa. Ella patia per si no neixes mentre era de viatge, però sembla que vas esperar a la tieta per decidir que ja havia arribat l’hora de néixer. Em va explicar anècdotes del viatge, paisatges que l’havien meravellat, aventures que havien viscut. Em va ajudar a distreure’m de les preocupacions relacionades amb el part.
Al vespre, vaig quedar amb el teu pare al Passeig de Gràcia, al sortir de la seva feina. Estava molt cansat i nerviós, així que vam tornar passejant fins a casa. Potser va ser l’hora i pico que vaig caminar, que et va ajudar a encaixar-te, i la dansa del ventre que vaig ballar el dia abans. El teu pare creia que no neixeries el dia 5 i em va demanar que no em fes il.lusions amb els monitors, que no tenies perquè néixer just aquell dia.
De totes maneres, el dimecres 5 de setembre vam agafar les bosses per si em quedava ingressada i vam anar en cotxe fins a la clínica. Ens vam posar el despertador a les 8h. Em sembla que el teu pare no va dormir gaire bé. Em vaig estranyar d’haver dormit bé, tot i haver-me llevat varies vegades per anar al bany, i m’hagués quedat dormint més quan va sonar el despertador. Tenia son.
Durant l’hora que vaig passar monitoritzada, el teu pare i jo vam estar parlant i, de tant en tant, rient. Jo només pensava en menjar-me l’entrepà que m’havia preparat per esmorzar, ja que anava en dejuni i no havia tastat res des de les 9 del vespre. Tenia molta gana. Planejàvem sortir de la clínica i anar a esmorzar i després, a les 16h, tornar per la visita del doctor. No notava contraccions ni cap molèstia, per això estava convençuda que fins al cap d’uns dies no aniria de part.
La nostra sorpresa va ser quan, a les 11h, la llevadora va mirar el registre dels monitors, em va fer un tacte i em va preguntar:
-Quan tens hora amb el doctor?
-A les 16h.
-Doncs ja no cal que hi vagis. Avui pariràs.
Suposo que vaig fer cara d’espantada, perquè la llevadora em va preguntar:
-Que no vols parir?
Resulta que, sense assabentar-me, havia borrat el coll de l’úter, que és el més difícil i ja estava dilatada de 2 o 3 cm.
El teu pare va anar a fer l’ingrés i a pujar les coses a l’habitació. A mi em van fer passar a la sala de dilatació. Eren vora les 11,30h. Em vaig posar la camisola, em vaig treure les lentilles, les arracades…La llevadora em va posar un edema i després d’anar al bany, em va trencar aigües. No em va molestar. De fet, les contraccions continuaven sense molestar-me. Em va molestar algún tacte que em va fer. Especialment dolorós va ser un tacte que em va fer la llevadora just després que l’anestesista em posés l’epidural. També em van posar un catèter al canell (aquella agulla sí que em va fer mal al clavar-se) per subministrar-me una mica d’oxitocina, buscapina i suero. En aquells moments, el més desagradable va ser no poder beure aigua durant tantes hores i tenir la boca seca i molta set. Ja no notava la gana. Només pensava en tu, en com devies estar. Em preocupava que no et passés res. Tenia por que es compliqués i m’haguessin de fer una cesària. Tenia molta por, però estava tranquila perquè no sentia dolor. De fet, quan em van posar l’anestèsia, només havia sentit algunes contraccions molestes, com un dolor de regla. De totes maneres, sabia que anirien a més i no volia patir, així que vaig confirmar que volia l’epidural.
El teu pare va estar tota l’estona al meu costat, excepte quan l’anestesista el va fer sortir de l’habitació. M’hagués agradat estar al seu costat en aquell moment, perquè em feia molta por. L’anestesista, com tot el personal de maternitat, em va tractar molt bé. M’anava parlant i explicant el que m’anava a fer, el que sentiria…No em va fer mal ni em va molestar. La veritat és que tot estava anant molt bé.
Vaig començar a tenir contraccions amb més freqüència, però jo només percebia una pressió al pubis. La llevadora em deia que anava avançant ràpid.
Al cap d’una hora i mitja d’estar a la sala de dilatació, cap a la 13h, va arribar el doctor i em vaig sentir alleugerida. Confio molt en ell. Em va fer un tacte, i com que té la mà i els dits més grans, va trobar que estava menys dilatada que el que comentava la llevadora, així que va aprofitar per anar a dinar i comentar a la llevadora que a les 16h estaria a la consulta. Es veu que tenia per més estona i em vaig desanimar una mica, tot i que m’ho vaig prendre amb resignació. El teu pare i jo seguíem parlant. Ens sentíem com en un somni, en el que erem els espectadors, però també els protagonistes. No ens acabàvem de creure que realment estiguessim visquent aquella experiència. El moment que durant els darrers dies semblava que no arribaria mai, havia arribat.
Finalment, la llevadora em va explorar i em va dir:
-D’aquí molt poc pariràs.
Vaig començar a sentir ansietat. Ara m’era més difícil respirar profundament i de forma pausada. Al doctor quasi no li va donar temps de dinar, perquè la cosa es va accelerar abans del que en un principi havia pensat. Quan quasi sortia el caparró, em van traslladar a la sala de parts. Estava atontada per l’anestèsia i molt nerviosa. Em vaig sentir desemparada. El teu pare no podia entrar fins que s’hagués tret la roba i portés la bata, i fins que jo estigués preparada.
Potser van ser uns pocs minuts o uns segons. El metge, la llevadora i l’anestesista em demanaven que empenyés, però jo no sabia o no recordava com fer-ho i necessitava el teu pare al meu costat. Sabia que amb ell em tranquilitzaria una mica i que em recordaria com empényer.
Vaig preguntar que quan vindria i el metge em va respondre que de seguida. Van ser escassos minuts, però a mi em va semblar un instant etern esperar que el teu pare entrés a la sala de parts.
Finalment, el dimecres 5 de setembre va arribar l’esperat dia del teu naixement. Era precisament la data probable de part que el doctor va predir, tot i que la majoria de nadons neixen uns dies abans o després d’aquesta data, i tenia visita amb ell a les 16h. Abans, però, tenia hora amb la llevadora a les 10h pels monitors, per controlar els batecs del teu cor, que estiguessis bé, i per explorar el ritme i la intensitat de les contraccions.
Estava de 40 setmanes i ja et tocava néixer, però tenia la sensació que encara no havies decidit sortir de la comoditat del meu ventre. Tot i això, et notava moure’t menys i el doctor, dies abans, havia notat que tenies el caparró ben avall, a punt per començar a encaixar-te.
El dia anterior l’havia passat neguitosa, perquè la llevadora m’havia comentat que als monitors anés en dejuni perquè, depèn de com em trobés, aniria de part. Arribava l’hora de la veritat. També estava neguitosa perquè tenia moltes contraccions i em notava rara, com remoguda. Tu et movies molt, de manera diferent als moviments durant les darreres setmanes d’embaràs. El dimarts, com et deia, el dia anterior al part, estava rara, per això em va anar molt bé estar tot el dia amb l’Elisenda, que acabava, just el mateix dia, d’arribar a Barcelona després d’un mes viatjant per Noruega, Finlàndia, Suècia, Dinamarca i Suïssa. Ella patia per si no neixes mentre era de viatge, però sembla que vas esperar a la tieta per decidir que ja havia arribat l’hora de néixer. Em va explicar anècdotes del viatge, paisatges que l’havien meravellat, aventures que havien viscut. Em va ajudar a distreure’m de les preocupacions relacionades amb el part.
Al vespre, vaig quedar amb el teu pare al Passeig de Gràcia, al sortir de la seva feina. Estava molt cansat i nerviós, així que vam tornar passejant fins a casa. Potser va ser l’hora i pico que vaig caminar, que et va ajudar a encaixar-te, i la dansa del ventre que vaig ballar el dia abans. El teu pare creia que no neixeries el dia 5 i em va demanar que no em fes il.lusions amb els monitors, que no tenies perquè néixer just aquell dia.
De totes maneres, el dimecres 5 de setembre vam agafar les bosses per si em quedava ingressada i vam anar en cotxe fins a la clínica. Ens vam posar el despertador a les 8h. Em sembla que el teu pare no va dormir gaire bé. Em vaig estranyar d’haver dormit bé, tot i haver-me llevat varies vegades per anar al bany, i m’hagués quedat dormint més quan va sonar el despertador. Tenia son.
Durant l’hora que vaig passar monitoritzada, el teu pare i jo vam estar parlant i, de tant en tant, rient. Jo només pensava en menjar-me l’entrepà que m’havia preparat per esmorzar, ja que anava en dejuni i no havia tastat res des de les 9 del vespre. Tenia molta gana. Planejàvem sortir de la clínica i anar a esmorzar i després, a les 16h, tornar per la visita del doctor. No notava contraccions ni cap molèstia, per això estava convençuda que fins al cap d’uns dies no aniria de part.
La nostra sorpresa va ser quan, a les 11h, la llevadora va mirar el registre dels monitors, em va fer un tacte i em va preguntar:
-Quan tens hora amb el doctor?
-A les 16h.
-Doncs ja no cal que hi vagis. Avui pariràs.
Suposo que vaig fer cara d’espantada, perquè la llevadora em va preguntar:
-Que no vols parir?
Resulta que, sense assabentar-me, havia borrat el coll de l’úter, que és el més difícil i ja estava dilatada de 2 o 3 cm.
El teu pare va anar a fer l’ingrés i a pujar les coses a l’habitació. A mi em van fer passar a la sala de dilatació. Eren vora les 11,30h. Em vaig posar la camisola, em vaig treure les lentilles, les arracades…La llevadora em va posar un edema i després d’anar al bany, em va trencar aigües. No em va molestar. De fet, les contraccions continuaven sense molestar-me. Em va molestar algún tacte que em va fer. Especialment dolorós va ser un tacte que em va fer la llevadora just després que l’anestesista em posés l’epidural. També em van posar un catèter al canell (aquella agulla sí que em va fer mal al clavar-se) per subministrar-me una mica d’oxitocina, buscapina i suero. En aquells moments, el més desagradable va ser no poder beure aigua durant tantes hores i tenir la boca seca i molta set. Ja no notava la gana. Només pensava en tu, en com devies estar. Em preocupava que no et passés res. Tenia por que es compliqués i m’haguessin de fer una cesària. Tenia molta por, però estava tranquila perquè no sentia dolor. De fet, quan em van posar l’anestèsia, només havia sentit algunes contraccions molestes, com un dolor de regla. De totes maneres, sabia que anirien a més i no volia patir, així que vaig confirmar que volia l’epidural.
El teu pare va estar tota l’estona al meu costat, excepte quan l’anestesista el va fer sortir de l’habitació. M’hagués agradat estar al seu costat en aquell moment, perquè em feia molta por. L’anestesista, com tot el personal de maternitat, em va tractar molt bé. M’anava parlant i explicant el que m’anava a fer, el que sentiria…No em va fer mal ni em va molestar. La veritat és que tot estava anant molt bé.
Vaig començar a tenir contraccions amb més freqüència, però jo només percebia una pressió al pubis. La llevadora em deia que anava avançant ràpid.
Al cap d’una hora i mitja d’estar a la sala de dilatació, cap a la 13h, va arribar el doctor i em vaig sentir alleugerida. Confio molt en ell. Em va fer un tacte, i com que té la mà i els dits més grans, va trobar que estava menys dilatada que el que comentava la llevadora, així que va aprofitar per anar a dinar i comentar a la llevadora que a les 16h estaria a la consulta. Es veu que tenia per més estona i em vaig desanimar una mica, tot i que m’ho vaig prendre amb resignació. El teu pare i jo seguíem parlant. Ens sentíem com en un somni, en el que erem els espectadors, però també els protagonistes. No ens acabàvem de creure que realment estiguessim visquent aquella experiència. El moment que durant els darrers dies semblava que no arribaria mai, havia arribat.
Finalment, la llevadora em va explorar i em va dir:
-D’aquí molt poc pariràs.
Vaig començar a sentir ansietat. Ara m’era més difícil respirar profundament i de forma pausada. Al doctor quasi no li va donar temps de dinar, perquè la cosa es va accelerar abans del que en un principi havia pensat. Quan quasi sortia el caparró, em van traslladar a la sala de parts. Estava atontada per l’anestèsia i molt nerviosa. Em vaig sentir desemparada. El teu pare no podia entrar fins que s’hagués tret la roba i portés la bata, i fins que jo estigués preparada.
Potser van ser uns pocs minuts o uns segons. El metge, la llevadora i l’anestesista em demanaven que empenyés, però jo no sabia o no recordava com fer-ho i necessitava el teu pare al meu costat. Sabia que amb ell em tranquilitzaria una mica i que em recordaria com empényer.
Vaig preguntar que quan vindria i el metge em va respondre que de seguida. Van ser escassos minuts, però a mi em va semblar un instant etern esperar que el teu pare entrés a la sala de parts.
1 comentari:
Todo fue muy bien! has detallado todo tan perfecto que es fácil hacerse la idea! qué gran dia verdad? felicidades por ser lo que eres y haber traido al mundo lo que ahora tienes! :-)
Publica un comentari a l'entrada