Esperant la teva arribada al món: Part V

28 de juny de 2007 (30 setmanes de gestació):
Fa molts dies que no escric res del que penso i sento durant l’embaràs, petitó meu. Ara t’he posat música clàssica, però dorms i no et noto. M’han caigut les llàgrimes escoltant el piano de Chopin i acariciant el meu ventre, pensant en tu, petitó.
Ahir a la nit, com molts altres dies, et vas moure molt. També durant el dia. És que la mare et va portar a la platja i quan la claror del sol va penetrar el meu ventre, vas començar a bellugar-te.
No només és emocionant percebre els teus moviments; també és divertit. Tot de bonys a la meva panxa que es belluguen. Em sembla que encara no t’has tombat i no et trobes cap per avall. Recorda que has de giravoltar, no te n’oblidis.
Aquesta nit he somiat de nou en tu. Havies nascut i et tenia en braços. Eres tan bufó i tan petitó…Encara falten unes 10 setmanes perquè neixis, però em despertes una tendresa infinita i un instint intens de protecció, emocions que fins ara no havia sentit mai d’aquesta manera.
Tinc unes ganes enormes de conèixe’t i de tenir-te al meu costat. De tenir cura de tu, de mirar-te, d’acariciar-te, de parlar-te dolçament. El teu pare també frisa per estar amb tu. Et parla cada nit i també s’imagina una vegada i una altra com seràs. Et parla amb una tendresa que m’emociona. És l’home de la meva vida i tenir un fill seu al seu costat és el millor regal que mai em podrà fer. Què hi ha de més bonic que saber que porto dins meu una part d’ell?

(Continuarà)