dissabte, 16 d’agost del 2008

Tancat...per vacances!!!

La imatge és de Marta Chicote, com ja va sent habitual.
TANCAT... PER VACANCES!!!

Doncs això, que marxem uns dies al País Vasc i a Navarra i estem frisant per gaudir del mar, les muntanyes, la gastronomia...per explicar-vos l'experiència de les nostres primeres vacances amb el Martí.

dijous, 14 d’agost del 2008

Lactancia salvaje

La imagen es de Marta Chicote


Lactancia salvaje (de Laura Gutman)

La mayoría de las madres que consultamos por dificultades en la lactancia estamos preocupadas por saber cómo hacer las cosas correctamente, en lugar de buscar el silencio interior, las raíces profundas, los vestigios de femineidad y apoyo efectivo por parte de los individuos o las comunidades que favorezcan el encuentro con su esencia personal.

La lactancia es manifestación pura de nuestros aspectos más terrenales y salvajes que responden a la memoria filogenética de nuestra especie. Para dar de mamar sólo necesitamos pasar casi todo el tiempo desnudas, sin largar a nuestra cría, inmersas en un tiempo fuera del tiempo, sin intelecto ni elaboración de pensamientos, sin necesidad de defenderse de nada ni de nadie, sino solamente sumergidas en un espacio imaginario e invisible para los demás.

Eso es dar de mamar. Es dejar aflorar nuestros rincones ancestralemente olvidados o negados, nuestros instintos animales que surgen sin imaginar que anidaban en nuestro interior. Es dejarse llevar por la sorpresa de vernos lamer a nuestros bebés, de oler la frescura de su sangre, de chorrear entre un cuerpo y otro, de convertirse en cuerpo y fluidos danzantes.

Dar de mamar es despojarse de las mentiras que nos hemos contado toda la vida sobre quienes somos o quienes deberíamos ser. Es estar desprolijas, poderosas, hambrientas, como lobas, como leonas, como tigresas, como canguras, como gatas. Muy relacionadas con las mamíferas de otras especies en su total apego hacia la cría, descuidando al resto de la comunidad, pero milimétricamente atentas a las necesidades del recién nacido.

Deleitadas con el milagro, tratando de reconocer que fuimos nosotras las que lo hicimos posible, y reencontrándonos con lo que haya de sublime. Es una experiencia mística si nos permitimos que así sea.

Esto es todo lo que necesitamos para poder dar de mamar a un hijo. Ni métodos, ni horarios, ni consejos, ni relojes, ni cursos. Pero sí apoyo, contención y confianza de otros (marido, red de mujeres, sociedad, ámbito social) para ser sí misma más que nunca. Sólo permiso para ser lo que queremos, hacer lo que queremos, y dejarse llevar por la locura de lo salvaje.

Esto es posible si se comprende que la psicología femenina incluye este profundo arraigo a la madre-tierra, que el ser una con la naturaleza es intrínseco al ser esencial de la mujer, y que si este aspecto no se pone de manifiesto, la lactancia simplemente no fluye. No somos tan diferentes a los ríos, a los volcanes, a los bosques. Sólo es necesario preservarlos de los ataques.

Las mujeres que deseamos amamantar tenemos el desafío de no alejarnos desmedidamente de nuestros instintos salvajes. Lamentablemente solemos razonar y leer libros de puericultura, y de esta manera perdemos el eje entre tantos consejos supuestamente “profesionales”.

La insistencia social y en algunos casos las sugerencias médicas y psicológicas que insisten en que las madres nos separemos de los bebés, desactiva la animalidad de la lactancia. Posiblemente la situación que más depreda y devasta la confianza que las madres tenemos en nuestros propios recursos internos, es esta creencia de que los bebés se van a malacostrumbrar si pasan demasiado tiempo en nuestros brazos. La separación física a la que nos sometemos como díada entorpece la fluidez de la lactancia. Los bebés occidentales duermen en los moisés o en los cochecitos o en sus cunas demasiadas horas. Esta conducta sencillamente atenta contra la lactancia. Porque dar de mamar es una actividad corporal y energética constante. Es como un río que no puede parar de fluir: si lo bloqueamos, desvía su caudal.

Contrariamente a lo que se supone, los bebés deberían ser cargados por sus madres todo el tiempo, incluso y sobre todo cuando duermen. Porque se alimentan también de calor, brazos, ternura, contacto corporal, olor, ritmo cardíaco, transpiración y perfume. La leche fluye si el cuerpo está permanentemente disponible. La lactancia no es un tema aparte. O estamos madre y bebé compenetrados, fusionados y entremezclados, o no lo estamos. Por eso, dar de mamar equivale a tener al bebé a upa, todo el tiempo que sea posible. No hay motivos para separar al bebé de nuestro cuerpo, salvo para cumplir con poquísimas necesidades personales. La lactancia es cuerpo, es silencio, es conexión con el submundo invisible, es fusión emocional, es entrega.

Dar de mamar es posible si dejamos de atender las reglas, los horarios, las indicaciones lógicas y si estamos dispuestas a sumergirnos en este tiempo sin tiempo ni formas ni bordes. También si nos despojamos de tantas sillitas, cochecitos y mueblería infantil, ya que un pañuelo atado a nuestro cuerpo es suficiente para ayudar a los brazos y las espaldas cansadas. Incluso si trabajamos, incluso si hay horas durante el día en que no tenemos la opción de permanecer con nuestros bebés, tenemos la posibilidad de cargarlos en brazos todo el tiempo que estemos en contacto con ellos.

Es verdad que hay que volverse un poco loca para maternar. Esa locura nos habilita para entrar en contacto con los aspectos más genuinos, inabordables, despojados, salvajes, impresentables, sangrantes de nuestro ser femenino. Así las cosas, que nos acompañe quien quiera y quien sea capaz de no asustarse de la potencia animal que ruge desde nuestras entrañas.

Laura Gutman

Descobrint Laura Gutman

Aquests dies estic llegint el llibre de Laura Gutman CRIANZA Violencias invisibles y adicciones. És molt interessant. Estic d'acord amb les seves idees i m'agrada com les exposa. Al principi, el vaig trobar una mica dens, amb una escriptura massa espiritual, quasi mística. Al cap d'unes pàgines, aquesta percepció ha desaparegut. Suposo que d'això es tracta. De viure i sentir la maternitat i la criança des del punt de vista emocional, no racional. Aquesta és una tasca difícil, sobretot per les dones que som molt racionals i ens costa deixar de buscar raons i simplement deixar fluir les nostres emocions i assolir la fusió emocional entre nosaltres i el nostre nadó. Com diu Laura Gutman, "no és un període per pensar. És un període per entrar en fusió emocional. No hem de buscar raons, ni escollir la millor opció. No hi ha regles per seguir ni consells que puguin aplicar-se".

dilluns, 11 d’agost del 2008

Agost mandrós

La imatge és de Marta Chicote


M'agrada el mes d'agost. És període on el temps sembla passar més lentament, hi ha menys activitat a la ciutat, poca gent, pocs cotxes, menys soroll. La sensació que tot va a mig gas. Tot allò més seriós, més important queda pendent. Tot sembla aturar-se una mica. Això, sumat a la calor xafogosa, convida al repòs, a mandrejar. Per això, m'agrada pensar en l'agost com un mes mandrós, on està permès fer el mandra, deixar d'anar sense presses, oblidar-se del rellotge. Un parèntesi en què ningú et mira malament si et lleves tard, si no treballes (o si no treballes tot el dia i no vas estressat, amb l'agenda apretada), si et dediques a activitats "no productives"(segons la societat occidental), en definitiva.
M'agrada Barcelona durant l'agost perquè tot allò que no m'agrada d'ella es minimitza o disminueix en aquesta època de l'any. No hi ha tanta gent, i la gent que et trobes, sembla estar més relaxada, de més bon humor que la resta de l'any. Hi ha menys cotxes, menys soroll del tràfit rodat, que tant em crispa els nervis. Darrerament em passa que quan arribo al centre o a llocs de la ciutat molt concorreguts, tinc mal de cap. M'atabalo. Accelero el pas, encara que no tingui pressa. Tenso els músculs. Estic alerta. Si vaig amb el Martí, tinc la sensació que atropellaré algú amb el cotxet o que algú m'atropellarà a mi. Uff. Aleshores, arriba un moment en què m'aturo, respiro fons i intento relaxar-me, disminuir el ritme, observar a la gent com abans, quan em delia per escriure tot el que m'envoltava.
Però encara m'agrada més Barcelona durant el mes d'agost quan sé que perdo de vista uns dies la ciutat, quan s'apropa el moment tant esperat, tan planificat (que sembla no arribar mai) en què marxo uns dies fora. I és que a l'estiu, si et quedes a la gran ciutat, pots tenir vacances però és més difícil desconnectar si no trenques del tot amb la rutina dels dies de cada dia.

dilluns, 4 d’agost del 2008

A la glòria

Fa dies que vull escriure un port sobre un dels moments més màgics que he viscut al costat del Martí, però no sé com fer-ho. Un instant tan màgic que et fa por no recordar vívidament, oblidar-ne algun detall important, que s'esborri dels teus records. Tan màgic i tan natural alhora.
Un vespre de diumenge a la piscina de casa els avis. Estic estirada boca amunt dins l'aigua, uns minuts de relax. El Martí corre i juga dins l'aigua. De sobte, s'abraona sobre meu, buscant teta. Aparta amb una mà el biquini amb una mica de la meva ajuda. Buffet lliure. Comença a mamar àvidament. Sent riures al seu voltant. Té els avis i el papa d'espectadors i se sap contemplat. És la primera vegada que fa això. Tothom s'ha quedat fascinat, inclosa la mama. L'àvia riu de goig. Tothom riu de goig. El Martí també riu i somriu sense parar. Mama i s'atura a mirar els seus espectadors. Li agrada saber que l'estan observant i això, juntament amb la gana, l'anima a continuar mamant. La seva mirada, la llum que desprenen els seus ulls és diferent. Brillen més. La seva carona té una expressió de plaer infinit. Està a la glòria. I la mare també.

Petits grans homes

El pediatra diu que el Martí té molta força. Té raó. El seu pare fa broma d'això i diu que el Martí és un mil homes. L'altre dia anant tots tres a l'autobús, va passar una anècdota divertida. El Martí, el meu petit mil homes ;-) que de vegades sembla que es vulgui menjar el món, estava davant d'una nena no gaire més gran que ell, es miraven atentament, l'un davant l'altra, fins que la nena va fer un crit i el Martí, espantat, es va posar a plorar de tal manera que només es va calmar quan el seu pare el va agafar en braços.
Després, ja als meus braços, asseguda al seient, es va posar de peus, sobre la meva falda, com sempre fa. Es posa ben dret, s'estira i alça els braços i es vincla cap endavant, cap al darrere, a la dreta, a l'esquerra...Uff, ja m'he marejat. Va acariciar la dona que seia al seient del meu costat. Després, es va concentrar en un altre cara. Al seient de darrere meu hi havia un home de mitjana edat, de complexió gran, fort, amb tatuatges i cabell llarg. El Martí, de peus sobre la meva falda, se'l va mirar fixament. L'home se'l va mirar, somrient, tot dient-li cosetes. Eren com el punt i la I. Ens va semblar una escena molt divertida pel contrast entre un i l'altre. Un, tan gran i fort; l'altre, tan petit i vulnerable, però a qui no li arrenca un somriure la mirada d'un nadó? La mirada i el somriure d'un nadó ens fa grans, forts, i alhora ens torna petits i vulnerables.

Addiccions

El passat mes de juny vaig encetar el meu primer bloc. Va ser dit i fet. De forma impulsiva. En moltes ocasions, si no faig així les coses, acabo no fent-les. Va passant el temps, ho vaig deixant, fins que ha passat el moment. Abans d'obrir el bloc, desconeixia aquest món. No passejava per cap bloc, ni tan sols en coneixia cap. Va ser arrel d'un mail que em va enviar el meu estimat Jordi (el "papito" del Marti) amb l'enllaç del bloc d'una antiga companya de feina seva, assegurant-me que m'agradaria molt. S'ha convertit en el bloc que més llegeixo (de fet, no em perdo ni una sola paraula i estic pendent cada dia de les novetats), així que li estic molt agraïda a La mami de Xavier, perquè llegint el seu bloc vaig adonar-me que jo també tenia coses a dir i que feia molt de temps que havia deixat aparcada l'antiga afició per escriure.
El que no m'imaginava és que fos tan addictiu. L'estudi és l'habitació de casa més càlida (de fet, amb la calor que hi fa, estar-se a l'ordinador és una activitat amb risc de deshidratació), el Martí dorm poc durant el dia, a la meva feina no tinc vacances de debó pràcticament mai (no em refereixo a la meva "feina" de mare, sinó a l'altra), però jo segueixo esgarrapant minuts al temps per escriure un nou post, actualitzar i modificar cosetes del bloc, llegir altres blocs, escriure comentaris, mirar i tornar a mirar si hi ha algun comentari nou, algun post nou als blocs que més m'agraden. Uff, és esgotador. Sempre he pensat que el temps connectat a Internet no em cundeix. Pots passar fàcilment dues hores seguides connectat sense ni tan sols adonar-te'n. Sense pensar en res més. Dient-te a tu mateix que d'aquí 5 minuts ho deixes i vas a sopar, a dormir, a fer una altra cosa. És difícil aturar-se. Quan t'hi poses, no pares. I això té certs riscos. Com tot. De fet, tot és susceptible a crear addicció o dependència. Internet i, en aquest cas, els blocs, són milers de finestres obertes al món, portes immenses, moltes d'elles fascinants, algunes d'elles enriquidores. Però com amb tot, es tracta de trobar la justa mesura, ser capaços de trobar l'equilibri.
I tot aquest rotllo per dir-vos que m'estic enganxant (de manera sana i equilibrada ;-)) al fabulós món dels blocs.

diumenge, 3 d’agost del 2008

Un desert d'aigua




L'indret de la fotografia està a milers de quilòmetres d'aquí. Està format per dunes de sorra blanca, però no és ben bé un desert (si més no, un desert tal i com l'entenem). Hi ha aigua, però no són platges. Diuen que és un dels llocs més bonics de Brasil, que és increïble, meravellós. L'encant del lloc, en part, resideix en el fet que encara no hi ha arribat el turisme de masses. És el Parc Nacional dels Lençóis Maranhenses, a Maranhão, l'estat més pobre del Brasil. Entre juny i setembre les dunes s'omplen d'aigua dolça que es formen per l'acumulació de l'aigua de la pluja. Imagineu-vos el profund impacte que es deu experimentar en caminar pujant per sobre una duna i donar-se un bany en arribar a baix, als peus de la duna.
Segurament, donada l'època estival en la que escric aquest post, pensareu que aniré a aquest indret de vacances. Res més lluny que això. La meva germana Elisenda està passant una temporada per allà, en un camp de treball solidari i, des d'aquí, tot i que segurament no deu tenir conexió a internet perquè l'assentament es troba en una zona rural allunyada de la gran ciutat, li enviem una abraçada enorme. Et trobem a faltar. Gaudeix de l'experiència i cuida't molt, bonica.