dilluns, 23 de juny del 2008

El naixement del Martí: Segona part

1 d’octubre de 2007

Després de molts dies intentant trobar una estona per seguir escribint la descripció del teu naixament, finalment, ara que dorms i que et tenim el bany preparat per quan et despertis esperonat per la gana (aviat et tocarà que et doni de nou el pit), disposo d’uns minuts per seguir explicant-te la teva arribada al món.
Com et deia, em demanaven que empenyés, però de forma totalment diferent al que ens havien ensenyat al curs de preparació al part. M’aferrava a les barres i empenyia, fent tota la força possible per ajudar-te a sortir. No sentia dolor, però va ser una situació desagradable. Notava una pressió desagradable. També notava un raig que queia; suposo que era sang; potser quelcom més. No vaig preguntar. La llevadora premia el meu ventre amb les mans per ajudar-te a baixar pel canal de part. L’anestesista em va afegir anestèsia pel catèter.
El teu pare em deia que ho estava fent molt bé, m’acaronava i m’agafava de la mà, però jo quasi no m’adonava. Em sentia com espectadora de mi mateixa, com en un somni. Com si m’observés a mi mateixa des de dalt. És una sensació estranya.
Aleshores el doctor va comentar que havia d’utilitzar els fòrceps i em vaig desanimar i espantar. Vaig pensar que era culpa meva. Que no havia sabut com ajudar-te a néixer, que no havia colaborat en el part. No sabia quan tenia una contracció per l’anestèsia, per tant, m’era molt difícil empényer correctament.
De totes maneres, després el doctor em va comentar que al final ho havia fet bé, però que portaves una volta de cordó i tenies el caparró massa gros (per això em vas desgarrar per dins) i que per aquest motiu havia d’accelerar l’expulsiu.
Quan va el doctor va utilitzar els fòrceps, em va dir que no fes res. Estava pàl.lida (després m’ho va dir el teu pare) i respirava feixugament. Quan el teu cosset va sortir de dins meu, no recordo notar res. Quasi ni m’en vaig adonar. De sobte, vaig sentir el teu plor, intens. Ploraves amb força. Em van col.locar el teu cos, ensangonat, sobre meu, amb el cap a baix i les cames a l’alçada del meu pit, de tal manera que no vaig poder-te veure la carona.
En aquell moment no vaig sentir res. Estava com estabornida. No sabia què fer amb el teu cosset. Et vaig acariciar la panxa i em vaig tacar de la teva i de la meva sang. La llevadora se’t va endur a un extrem de la sala per netejar-te, fer-te les primeres cures i vestir-te. No paraves de plorar. En uns segons, tenia el teu plor clavat al cap (i al cor). No podia evitar mirar-te i vaig seguir-te amb la mirada, amb una pena immensa pel teu plor desconsolat.
Quan la llevadora et va posar sobre meu, no sabia què fer, no sentia res. Quan se’t va endur, vaig desitjar abraçar-te i tenir-te al meu costat. No volia separar-me de tu per res del món. No podia parar de mirar-te. Quan em van dir que et portaven a la nurseria per posar-te dues hores a la incubadora, vaig desitjar que passés el temps volant. Aquelles dues hores se’m van fer llargues. No veia mai el moment en què et portarien a l’habitació amb nosaltres dos.
No cal que et digui que quan vas néixer, vaig sentir el teu plor i vaig veure’t, vaig plorar d’emoció, mentre el teu pare em feia petons i m’acaronava, encara trasbalsat després de veure el teu cap entre les meves cames obertes, tot ple de sang.
Després la llevadora se’t va endur per portar-te dues hores a la nurseria i el teu pare la va acompanyar per presentar-te a la família, que esperava impacient des de feia dues hores a la sala d’espera.
Tenies algun blau, que la llevadora va tapar amb el gorret perquè les teves àvies no es preocupessin. El teu pare va aparèixer davant les teves àvies, el teu avi i la teva tieta amb tu en braços.
Mentrestant, el doctor em cosia a la sala de parts. El final del part va ser curt, tot i que jo tenia la percepció que els minuts s’allargaven. Vaig entrar que devien ser aproximadament dos quarts de 3 i vas néixer a les 14,54h. El més llarg va ser els punts que em van donar. Per dins i per fora. Els punts de fora, els he recordat durant 3 setmanes, sobretot el mal que m’ha fet la ferida, els punts que tiben, durant 15 dies. Cada cop que et mirava, em semblava impossible que haguessis estat dins meu. Cada cop que et veia el caparró, em feia creus de com havia pogut sortir per la vagina, per molt dilatada que estigués.
El metge va cosir durant 25 minuts, mentre m’explicava com havia anat el part. Que havia estat un part obstètricament complicat, per la volta de cordó, pel cap gran (no t’estic dient capgros, fill meu, no t’ho prenguis malament) i perquè al utilitzar fòrceps, la pala fa el tall més gran i, per tant, una ferida més delicada i difícil de cicatritzar.
Fill meu, t’has despertat i plores. Em sembla que tens gana. Ara vindrà el teu pare i et banyarem. Vaig a consolar-te. Ja seguiré escribint un altre dia.

El naixement del Martí

17 de setembre de 2007

Finalment, el dimecres 5 de setembre va arribar l’esperat dia del teu naixement. Era precisament la data probable de part que el doctor va predir, tot i que la majoria de nadons neixen uns dies abans o després d’aquesta data, i tenia visita amb ell a les 16h. Abans, però, tenia hora amb la llevadora a les 10h pels monitors, per controlar els batecs del teu cor, que estiguessis bé, i per explorar el ritme i la intensitat de les contraccions.
Estava de 40 setmanes i ja et tocava néixer, però tenia la sensació que encara no havies decidit sortir de la comoditat del meu ventre. Tot i això, et notava moure’t menys i el doctor, dies abans, havia notat que tenies el caparró ben avall, a punt per començar a encaixar-te.
El dia anterior l’havia passat neguitosa, perquè la llevadora m’havia comentat que als monitors anés en dejuni perquè, depèn de com em trobés, aniria de part. Arribava l’hora de la veritat. També estava neguitosa perquè tenia moltes contraccions i em notava rara, com remoguda. Tu et movies molt, de manera diferent als moviments durant les darreres setmanes d’embaràs. El dimarts, com et deia, el dia anterior al part, estava rara, per això em va anar molt bé estar tot el dia amb l’Elisenda, que acabava, just el mateix dia, d’arribar a Barcelona després d’un mes viatjant per Noruega, Finlàndia, Suècia, Dinamarca i Suïssa. Ella patia per si no neixes mentre era de viatge, però sembla que vas esperar a la tieta per decidir que ja havia arribat l’hora de néixer. Em va explicar anècdotes del viatge, paisatges que l’havien meravellat, aventures que havien viscut. Em va ajudar a distreure’m de les preocupacions relacionades amb el part.
Al vespre, vaig quedar amb el teu pare al Passeig de Gràcia, al sortir de la seva feina. Estava molt cansat i nerviós, així que vam tornar passejant fins a casa. Potser va ser l’hora i pico que vaig caminar, que et va ajudar a encaixar-te, i la dansa del ventre que vaig ballar el dia abans. El teu pare creia que no neixeries el dia 5 i em va demanar que no em fes il.lusions amb els monitors, que no tenies perquè néixer just aquell dia.
De totes maneres, el dimecres 5 de setembre vam agafar les bosses per si em quedava ingressada i vam anar en cotxe fins a la clínica. Ens vam posar el despertador a les 8h. Em sembla que el teu pare no va dormir gaire bé. Em vaig estranyar d’haver dormit bé, tot i haver-me llevat varies vegades per anar al bany, i m’hagués quedat dormint més quan va sonar el despertador. Tenia son.
Durant l’hora que vaig passar monitoritzada, el teu pare i jo vam estar parlant i, de tant en tant, rient. Jo només pensava en menjar-me l’entrepà que m’havia preparat per esmorzar, ja que anava en dejuni i no havia tastat res des de les 9 del vespre. Tenia molta gana. Planejàvem sortir de la clínica i anar a esmorzar i després, a les 16h, tornar per la visita del doctor. No notava contraccions ni cap molèstia, per això estava convençuda que fins al cap d’uns dies no aniria de part.
La nostra sorpresa va ser quan, a les 11h, la llevadora va mirar el registre dels monitors, em va fer un tacte i em va preguntar:
-Quan tens hora amb el doctor?
-A les 16h.
-Doncs ja no cal que hi vagis. Avui pariràs.
Suposo que vaig fer cara d’espantada, perquè la llevadora em va preguntar:
-Que no vols parir?
Resulta que, sense assabentar-me, havia borrat el coll de l’úter, que és el més difícil i ja estava dilatada de 2 o 3 cm.
El teu pare va anar a fer l’ingrés i a pujar les coses a l’habitació. A mi em van fer passar a la sala de dilatació. Eren vora les 11,30h. Em vaig posar la camisola, em vaig treure les lentilles, les arracades…La llevadora em va posar un edema i després d’anar al bany, em va trencar aigües. No em va molestar. De fet, les contraccions continuaven sense molestar-me. Em va molestar algún tacte que em va fer. Especialment dolorós va ser un tacte que em va fer la llevadora just després que l’anestesista em posés l’epidural. També em van posar un catèter al canell (aquella agulla sí que em va fer mal al clavar-se) per subministrar-me una mica d’oxitocina, buscapina i suero. En aquells moments, el més desagradable va ser no poder beure aigua durant tantes hores i tenir la boca seca i molta set. Ja no notava la gana. Només pensava en tu, en com devies estar. Em preocupava que no et passés res. Tenia por que es compliqués i m’haguessin de fer una cesària. Tenia molta por, però estava tranquila perquè no sentia dolor. De fet, quan em van posar l’anestèsia, només havia sentit algunes contraccions molestes, com un dolor de regla. De totes maneres, sabia que anirien a més i no volia patir, així que vaig confirmar que volia l’epidural.
El teu pare va estar tota l’estona al meu costat, excepte quan l’anestesista el va fer sortir de l’habitació. M’hagués agradat estar al seu costat en aquell moment, perquè em feia molta por. L’anestesista, com tot el personal de maternitat, em va tractar molt bé. M’anava parlant i explicant el que m’anava a fer, el que sentiria…No em va fer mal ni em va molestar. La veritat és que tot estava anant molt bé.
Vaig començar a tenir contraccions amb més freqüència, però jo només percebia una pressió al pubis. La llevadora em deia que anava avançant ràpid.
Al cap d’una hora i mitja d’estar a la sala de dilatació, cap a la 13h, va arribar el doctor i em vaig sentir alleugerida. Confio molt en ell. Em va fer un tacte, i com que té la mà i els dits més grans, va trobar que estava menys dilatada que el que comentava la llevadora, així que va aprofitar per anar a dinar i comentar a la llevadora que a les 16h estaria a la consulta. Es veu que tenia per més estona i em vaig desanimar una mica, tot i que m’ho vaig prendre amb resignació. El teu pare i jo seguíem parlant. Ens sentíem com en un somni, en el que erem els espectadors, però també els protagonistes. No ens acabàvem de creure que realment estiguessim visquent aquella experiència. El moment que durant els darrers dies semblava que no arribaria mai, havia arribat.
Finalment, la llevadora em va explorar i em va dir:
-D’aquí molt poc pariràs.
Vaig començar a sentir ansietat. Ara m’era més difícil respirar profundament i de forma pausada. Al doctor quasi no li va donar temps de dinar, perquè la cosa es va accelerar abans del que en un principi havia pensat. Quan quasi sortia el caparró, em van traslladar a la sala de parts. Estava atontada per l’anestèsia i molt nerviosa. Em vaig sentir desemparada. El teu pare no podia entrar fins que s’hagués tret la roba i portés la bata, i fins que jo estigués preparada.
Potser van ser uns pocs minuts o uns segons. El metge, la llevadora i l’anestesista em demanaven que empenyés, però jo no sabia o no recordava com fer-ho i necessitava el teu pare al meu costat. Sabia que amb ell em tranquilitzaria una mica i que em recordaria com empényer.
Vaig preguntar que quan vindria i el metge em va respondre que de seguida. Van ser escassos minuts, però a mi em va semblar un instant etern esperar que el teu pare entrés a la sala de parts.

Et miro i dorms

Quan cada dimarts
em preguntes si estàs grassa.
Quan truques plorant
i em dius el què et passa.
Quan burxant-te el nas
em parles d'un lloc de l'Àsia,
i dius que te'n vas,
et miro i m'agrades...

Quan tot es mou,
es mou per tu.
Quan tot és nou,
ho veig sempre amb tu.
Quan no tinc son,
et tinc a tu...
Et miro i dorms...
Et miro i dorms...

Quans fas el posat
que sé que fas quan t'enfades
si perdo les claus
una altra vegada...
Quan riem plegats
per coses que no fan gràcia
o estem emprenyats,
et miro i m'agrades...

Quan tot es mou,
es mou per tu.
Quan tot és nou,
ho veig sempre amb tu.
Quan no tinc son,
et tinc a tu.
Et miro i dorms...
Et miro i dorms...

Quan tot es mou,
es mou per tu.
Quan tot és nou,
ho veig sempre amb tu.
Quan no tinc son,
et tinc a tu.
Et miro i dorms...
Et miro i dorms...

(Els Pets)

diumenge, 8 de juny del 2008

Esperant la teva arribada al món: Última part

21 d’agost de 2007 (38 setmanes de gestació):
Fa moltes setmanes que no t’escric, però això no vol dir que no et parli, sobretot amb el pensament. Penso molt en tu. Penso tantes vegades en tu. De fet, no deixo ni un moment de pensar en tu. Aquests darrers dies es fan llargs, esperant-te. Em sento impacient per tenir-te entre els meus braços. Saber com ets.
Em sembla que t’encanta la música de Mozart, sobretot aquella que és alegre i viva. Aquesta tarda he posat peces de Mozart i des d’aleshores que no has deixat de bellugar-te. Quan neixis també l’escoltarem i comprovarem si realment t’agrada tant.
Aquest vincle tan estret i tendre que s’ha creat al llargs d’aquests mesos d’embaràs entre tu i jo és més fort del que podia arribar a imaginar. És una història d’amor que comença abans que ens coneguem de forma més real i tangible. Un amor incondicional. Estar embarassada té els seus inconvenients, però és meravellós.
Mentrestant, el teu pare i jo hem encetat els darrers dies d’espera.
T’esperem impacients. Falten pocs dies pel teu naixement. Tenim por. Estem nerviosos. Estem molt il.lusionats. A casa faltes tu. Tot està a punt per la teva arribada, petitó meu.

Esperant la teva arribada al món: Part V

28 de juny de 2007 (30 setmanes de gestació):
Fa molts dies que no escric res del que penso i sento durant l’embaràs, petitó meu. Ara t’he posat música clàssica, però dorms i no et noto. M’han caigut les llàgrimes escoltant el piano de Chopin i acariciant el meu ventre, pensant en tu, petitó.
Ahir a la nit, com molts altres dies, et vas moure molt. També durant el dia. És que la mare et va portar a la platja i quan la claror del sol va penetrar el meu ventre, vas començar a bellugar-te.
No només és emocionant percebre els teus moviments; també és divertit. Tot de bonys a la meva panxa que es belluguen. Em sembla que encara no t’has tombat i no et trobes cap per avall. Recorda que has de giravoltar, no te n’oblidis.
Aquesta nit he somiat de nou en tu. Havies nascut i et tenia en braços. Eres tan bufó i tan petitó…Encara falten unes 10 setmanes perquè neixis, però em despertes una tendresa infinita i un instint intens de protecció, emocions que fins ara no havia sentit mai d’aquesta manera.
Tinc unes ganes enormes de conèixe’t i de tenir-te al meu costat. De tenir cura de tu, de mirar-te, d’acariciar-te, de parlar-te dolçament. El teu pare també frisa per estar amb tu. Et parla cada nit i també s’imagina una vegada i una altra com seràs. Et parla amb una tendresa que m’emociona. És l’home de la meva vida i tenir un fill seu al seu costat és el millor regal que mai em podrà fer. Què hi ha de més bonic que saber que porto dins meu una part d’ell?

(Continuarà)

Esperant la teva arribada al món: Part IV

Avui és 17 de maig i estic de 24 setmanes. La panxa se’m va fent més rodona i cada dia està més tensa i dura. Encara creix a poc a poc, però ja se’m nota. Em trobo molt millor que els primers mesos i, per això, gaudeixo més de l’embaràs.
Fa unes quantes setmanes, vaig començar a notar-te dins meu en forma de bombolleig a l’alçada del pubis. Al principi, vaig atribuïr-ho als gasos, però cada dia el bombolleig era més intens, fins que vaig adonar-me, amb emoció i sorpresa, que eres tu.
Després, fa unes poques setmanes, vaig començar a notar com et mous dins meu. De vegades, són moviments ràpids; la majoria de vegades són patadetes esmorteïdes, que cada cop es fan més intenses, però també més viscerals. M’emociona, però en ocasions, també em fa una mica d’angúnia. És una sensació estranya, que no es pot expressar amb paraules.
Després de menjar i quan estic descansant, és quan més et noto. A les classes de ioga, a l’hora de fer relaxació, et mous molt i em distrec. Quan em fico al llit, hi ha dies que ets una festa de moviments i patadetes. Cada nit, el teu pare, posa la mà sobre el meu ventre i et percep. Encara se sorprèn dels cops que dónes. Posa l’orella al meu ventre mentre t’escolta i et parla, tot desitjant-te bona nit.
L’altra nit, mentre et notava atentament al llit, amb les mans al ventre, em vaig sobresaltar. Vaig notar el relleu d’una coseta allargada que es movia de baix a dalt de la panxa amb rapidesa. Devia ser la teva cameta o el teu bracet.
Ja hem triat el teu nom.
Et diràs Martí. El meu petit Martí. T’estimo, fill meu.

(Continuarà)

Esperant la teva arribada al món: Part III

Ahir era 14 de març de 2007 i em van fer una ecografia per confirmar el possible quiste al cordó. Estic de 16 setmanes i tinc el ventre més rodó per acollir-te millor, però encara no se’m nota als ulls dels altres.
Has crescut molt des de les 12 setmanes. El teu aspecte és totalment humà, tens ossos, dits, tots els òrgans ja formats…El metge va examinar detalladament cada part del teu cos, per dins i per fora, i tot està bé. Estava més cómoda que a l’altra ecografia, ja que tenia una pantalla davant meu i no m’havia d’alçar i girar el cap per veure’t al monitor del metge. El metge no va veure el quiste i em va alleugerir molt saber-ho.
El teu pare va preguntar al metge si se’t veia el sexe. Es veu que el tapaves amb el culet, però de seguida va poder distingir els teus genitals…Ens va indicar una forma amb aspecte de bolet a la pantalla i va dir: “és un nen; això és el pito”.
Ets un nen! Ni el teu pare ni jo teníem preferències sobre el teu sexe, però ens ha fet molta il.lusió saber què esperem. Això et fa més concret, més tangible. M’ajuda a anar creant la teva identitat.
Encara tinc moltes ganes de plorar. Em sorgeixen de sobte, sense motius, en els llocs o els moments més insospitats. Em passa sobretot al metro. Miro la gent i em sento diferent, especial. Et duc dins meu. Això m’omple d’orgull, perquè implica que hauré de superar moltes pors. Penso molt en tu. Aleshores, m’emociono, se m’humitegen els ulls i sento ganes de plorar. Cada dia penso en tu.
L’altre dia et vaig comprar robeta amb l’Elisenda. Em va costar molt triar; no sé com seràs, si la robeta et vindrà gran o petita. Vaig triar un pijama manta i uns bodys. Ella també va fer-te un regal: dues samarretes i una manteta. Li fa molta il.lusió ser tieta, però em sembla que no sap ben bé com expressar-ho.
El teu pare i jo hem anat a mirar els mobles i objectes que necessitaràs. Estem una mica perduts, però ja veuràs quin bressol i quin cotxet que tindràs…


(Continuarà)

dijous, 5 de juny del 2008

Esperant la teva arribada al món: Part II

Avui és dimecres i encara tinc impresa a la ment la teva imatge, clara i viva. Aquest dilluns 12 de febrer de 2007 he fet 30 anys i sempre recordaré aquest dia com el dia en què el teu pare i jo vam gaudir del millor regal que mai ens podrien fer, et vam veure per primera vegada. Sens dubte, aquest ha estat el millor regal que mai m’han fet.Va ser cap a les 10,30h a la clínica, quan el metge que em feia l’ecografia, va girar la pantalla cap a nosaltres i et vam veure. Va ser el moment més al.lucinant i emotiu de la nostra vida, i també el més feliç. El teu pare et mirava amb els ulls com unes taronges, flipant, i jo et mirava i com més et movies, més m’emocionava. Miraves cap endavant, cap on érem nosaltres, amb les manetes alçades a l’alçada del coll o de la cara. Estaves molt quiet, però de tant en tant, flotaves pel líquid amniòtic i feies moviments ràpids, et posaves cap per vall, giravoltaves…Ja medeixes 4,7 cm. Estàs bé. El metge t’ha explorat i ho ha trobat tot bé, excepte que tinc un quiste al cordó umbilical, però no em preocupa; espero que es desfaci sol i que no et perjudiqui.
Després, quan creia que no podia ni volia deixar de contemplar-te dins meu mai, el metge em va demanar que em movés i mengés, perquè necessitava que canviessis de posició per assegurar-se que està tot bé. Es va aturar la imatge de la pantalla i des d’aquell moment no he deixat de pensar en la teva imatge. El teu pare diu que encara estàs desmillorat. És molt de la broma. Ja veuràs quins farts de riure et faràs amb ell. Encara et manquen moltes setmanes per anar-te formant i creixent.
A les 12,15h el metge et va tornar a explorar. T’havies mogut, i tant. La teva mare t’acabava d’obsequiar amb un cafè amb llet i un croissant de xocolota. Tu també seràs llaminer? Ara estaves de perfil i se’t veien bé les cametes. També vam poder escoltar els batecs del teu cor. Impressionant. A casa tenim la impressió de l’ecografia i, tot i que no és tan emocionant com les imatges en moviment, les ensenyarem a tothom. És la teva primera foto!
Quan vam sortir de la clínica, vaig plorar d’emoció i de felicitat. El teu pare estava més al·lucinat que emocionat en veure les teves imatges, però estava molt content. Vam passar el dia del meu aniversari junts, passejant, anant a dinar a un restaurant tailandès, visitant de nou l’Ajuntament de Barcelona, tot recordant el bell saló on ens varem casar…Som molt feliços esperant-te. Et desitgem molt, petitó meu.

(Continuarà)

dimecres, 4 de juny del 2008

Esperant la teva arribada al món: Part I

Recordo que fa uns anys, no gaires, quan el teu pare i jo vivíem al pis de Sant Andreu, vaig escriure’t unes línies, perquè pensava molt en tu i no era el moment més idoni per tenir-te, i això em feia sentir amb més intensitat l’instint maternal.
És curiós. Ara que sé que t’espero, que creixes dins meu, no sento amb aquella intensitat l’instint maternal, si és que aquest concepte existeix i no es tracta d’una invenció de la civilització occidental.
T’escric aquests mots tal i com surten del meu cap, els meus pensaments plasmats en el paper, tal com ragen, sense floritures ni estil ni figures literaries. Ara no escric un conte o una novel.la. Ara escric el que penso, el que sento, el que visc des que el teu pare i jo vam saber amb certesa que començaves a créixer dintre meu, molt endins.
Ara estic d’unes 11 setmanes. Encara percebo lluny -però alhora tan proper- el moment que naixeràs. El ginecòleg calcula que la data aproximada i probable del part serà als voltants del 10 de setembre.
Tinc la sensació que el que escric pot semblar cursi, massa ensucrat. No és la meva intenció. Tampoc vull que això es converteixi en el típic diari d’un embaràs, però tampoc pretenc ser original. Les dones parim des de que la raça humana existeix. Pageses, princeses i reines, pobres i riques, a Manhattan, a l’Índia i a qualsevol racó del planeta, totes les dones les món des dels segles dels segles tenim fills. És un concepte més vell que la gana i, no obstant, tan nou i tan únic per cada dona.
L’únic diari d’un embaràs que he llegit és Temps d’una espera, de la Carme Riera, una de les meves escriptores preferides. El tinc a la llibreria de casa i m’agradaria que algun dia el llegissis. Potser tornaré a rellegir-lo, a assaborir-lo de nou. Els llibres, quan els llegeixes de nou, adquireixen un gust més profund, com els amors que han madurat.

(Continuarà)

Una mica de presentació...

Demà el Martí farà 9 mesos, el temps que va ser dins meu i que em va passar tan lent, i que ara em passa tan ràpid.
Aquest blog només és un modest intent per explicar, no només la meva experiència com a mare, sinó també per mostrar una petita part de mi...
Crec que no calen més presentacions. Això agafaria un to massa formal, no creieu? :)

dimarts, 3 de juny del 2008

Pinzellades (un petit tast de la meva novel.la)

L’Aleix s’alça de la cadira, la mirada perduda i llunyana, una expressió de desencís al rostre, esqueixades les il.lusions. Encèn una cigarreta i s’acosta a la finestra. És diumenge i la gent passeja tranquil.lament pels carrers del barri antic. Hi ha un redol nombrós de turistes que fan cua per visitar el museu que es troba a l’altre cantó del carreró. Un home renya el seu fill, que rompre a plorar, i les llàgrimes, en caure, li enceten les galtes rosades. No gaire lluny, una parella passeja abraçada. Semblen feliços i no paren gaire atenció a tot quant els envolta. La noia, que té els cabells rossos i llargs, somriu només per als ulls d’ell que la contemplen. L’Àurea tenia els mateixos cabells, rossos i llargs, que la noia que observa des de la finestra.
L’Aleix va ésser un home de grans, però escadusseres passions. De fet, només en tingué dues. Una fou la pintura; l’altra, l’Àurea i l’amor sense fi que sentí per a ella. Ara les seves passions, lluny d’amarar-lo de vida, han esdevingut un enfilall de quimeres que el persegueixen nit i dia.
La seva ment retorna al punt exacte on la seva vida cobrà un sentit nou. Fa olor a terra mullada. El capvespre s’allarga i la claror del sol que es pon esquitxa les muntanyes. Les cases del poble traspuen una quietut només trencada per la brisa, serena i suau. Les darreres embarcacions abandonen les plàcides aigües del llac. Les últimes clarors del capvespre lleneguen sobre les sedoses fulles dels salzes, que tremolen quan la brisa les acarona. De sobte, mentres passeja pel camí que envolta el llac, l’Aleix sent la remor d’unes passes. El sol s’ha amagat rere les muntanyes i la foscor engoleix cada racó, talment una taca que s’expandeix lentament. Escondrinya tots els racons fins que localitza el lloc exacte d’on provenen les passes. Dins les primeres foscors, entrelluca la figura jove i esvelta d’una dona que s’asseu al pedrís, la mirada al terra, les ungles clavades al palmell de la mà, petita i delicada. La dona aixeca l’esguard del terra i contempla la calma del llac, els salzes dansant al compàs de la brisa suau, les muntanyes cobertes de dol, els milers de bocins de cel –el somriure perenne dels estels-. Les llàgrimes llisquen llànguidament pel seu rostre i sembla que hagin de lliscar fins a caure dins la calma del llac. Vençut per l’esclat d’emocions que ha despertat en ell el rostre de la noia, les mans, els cabells lluents, la figura esvelta com un ocell, a l’esguard l’ombra de la por, s’apropa cautelosament a la noia. Ella, que tot just s’ha adonat de la seva mirada clavada en els seus ulls sadolls de mar, s’eixuga les llàgrimes.
-Passejava per aquí quan t’he vist plorar i no he pogut evitar romandre a la vora...Sóc pintor i m’estaré uns dies al poble, fins que acabi de pintar un quadre del llac.
-Així que ets pintor...Sempre he pensat que ésser pintor és un ofici molt interessant. Els pintors expresseu els vostres sentiments a través dels traços, dels colors...Crec que pintar és una bella manera de mostrar la realitat amb tots els seus matisos.
-Vius al poble?
-No. M’allotjo a l’hostal juntament amb la meva família. Hem vingut a passar uns dies de vacances.
-Ja sé que potser penses que no té gaire sentit, però m’agradaria pintar-te...
La noia somriu com si fes molt de temps que els seus llavis no acullen un somriure. L’Aleix pensa que duu als ulls gravat l’estigma de la por, emperò quan el miren, adquireixen una brillantor -que mai no ha vist en ningú- talment un estel, que sembla ensenyorir-se d’un bri d’aquesta por.
L’acompanya fins a l’hostal. Tots dos es miren de reüll i quan les mirades s’entrecreuen, una espurna sota els parpres els fa pessigolles i els obliga a somriure tímidament. El silenci que regna en la fosca, en les cases, en els carrerons, àdhuc el que regna entre tots dos, els amara d’una serenor d’esperit que difícilment poden descriure. És un silenci que no els incomoda. En uns instants han construït un llenguatge comú, fet de gestos i de càlides mirades.
S’aturen davant la porta de l’hostal i l’Aleix li diu a cau d’orella que demà, amb les primeres clarors del matí, la vindrà a recollir per començar el retrat. Es desitgen bona nit i, mentre ell la contempla pujar les escales que donen a les habitacions, té la certesa que aquesta nit no aconseguirà aclucar els ulls.
El vespre s'estiregassa com el cabdell d'un fil infinit. És una nit obscura i la vigília dura fins a l'alba, fins a l'hora de la claror. L’endemà, després d’una nit llarga nit d’insomni, de mil voltes al llit amb el neguit de veure's fiblant el cor, tots dos s’endinsen al bosc. Fa un dia clar. Els ocells es belluguen inquiets i canten al.legrement batent les ales, com si intuïssin que prop seu, davall els arbres, de la pell dels dos joves sorgeix un sentiment profund que els baratarà la vida per sempre més. S'han instal.lat vora el riu, sota un salze que contempla embadalit l'explosió dels sentits. L'Aleix li parla sobre llurs pares i la seva partida de casa, a la recerca dels indrets que més el captiven. L'Àurea s'ha assegut vora el salze, preparada per posar. Li agrada escoltar les seves paraules perquè la tranquil.litzen i la fan sentir recomfortada. El temps de l'estiu m'agrada molt, li diu l'Aleix, perquè la llum és més intensa que en altres èpoques de l'any, i matisa la forma dels objectes, la profunditat del paisatge i l'essència dels cossos i els rostres. Allò que més el fascina són les tonalitats del blau. En cada moment del dia contempla el color del cel, el de la mar, el dels rius i els llacs. Els matisos del blau són com els sentiments i les emocions. L'odi, la ira, la ràbia es reflexen quan al cel s'entremesclen els blaus i els grisos d'una tempesta. La mar, clara i transparent, quan la calma s'ensenyoreix de les ones, simbolitza per l'Aleix la serenor, l'equilibri. És quan les emocions s'apaivaguen, quan la tensió disminueix. Potser aleshores no ens sentim tan vius i desitjaríem desvetllar de nou emocions intenses en un cercle que només es tanca quan ens arriba la mort.
L'Àreua acluca els ulls per copsar a través dels parpres la passió que l'Aleix posa en el seu discurs. És un noi curull de vida, fascinat per traslladar al llenç la bellesa de les coses, dels paisatges i les persones. És alt i prim, i porta uns pantalons estrets que li accentuen l'esveltesa. El vent li embulla els cabells, negres i densos, i uns rínxols lleneguen pel seu rostre. Els ulls, blau celeste, envoltats per unes llargues pestanyes, romanen clavats en els de l'Àurea que s'esforça en retonar-li l'esguard, tot i l'empegueïment que l'amara. Els llavis, carnosos i molsuts, el doten d'una sensualitat desconeguda que fa néixer el desig en ella. L'observa mentres posa en ordre les eines per tal de pintar. Col.loca el llenç amb cura, prepara els colors, la paleta. Més tard s'asseu i li demana que resti quieta. Les seves mans treballen amb firmesa i precisió. El gest segur, la mirada franca, als llavis un somriure que prova de dissimular, potser perquè tem perdre el control de la situació, i pensa que escanyant el desig uns instants el seu traç serà ferm i el retrat que en sorgirà serà més fidedigne a la bellesa de la noia, que ell creu sublim, talment un regal dels déus.
L’Aleix recorda que trigà uns dies en enllestir el retrat de l’Àurea. Els dies de vacances havien passat i ella tornà amb la seva família a la ciutat. Les hores que compartiren junts, n’estava segur, estaven impregnades de màgia. Sabien que mai oblidarien el temps que passaren vora el llac. Decidí instal.lar-se a Barcelona per romandre prop seu. Allí, en un petit estudi que llogà al casc antic de la ciutat, acabà el llenç i les parets brillaren per la claror que emanava del rostre dibuixat amb un realisme colpidor. Li demanà que visités l’estudi per tal de contemplar l’obra. Ella s’hi avingué sense reticència ni temor. Des que el conegué, l’alosa que jeia dins seu, temorenca i incapaç d’alçar el vol, batia les ales amb força, entossudida a volar ben alt. Quan l’Àurea, després d’un curt viatge en tren que l’acostà fins a la gran ciutat, penetrà en l’estudi aquella tarda humida de finals d’agost, l’Aleix comprengué que era el moment per demanar-li que es casés amb ell. Sabia que la vida no era gens fàcil per a ella, assabentat dels sentiments del germà gran, que per veure’s havia d’inventar mil històries. Percebia en el seus gestos una impaciència per viure tranquil.la, sense el neguit imposat per l’obsessió de l’Antoni, el germà gran. I per sobre de tot, intuïa que l’amor que havia nascut entre ambdós li havia modulat la veu, baratat els gestos, la mirada i àdhuc els pensaments. Li mostrà el retrat amb modèstia mentre ella badava els braços-li agradava que fos tan expressiva- exclamant que era un magnífic pintor, però que li costava veure’s reflectida en el llenç. “Se'm fa difícil de creure que aquesta dona sóc jo...Així és com em veuen els teus ulls?”, preguntava astorada davant la bellesa del llenç. No es tractava d’una falsa modèstia. Sempre destacà per la seva senzillesa. Al principi, quan començà a interessar-se pel seu aspecte físic, es contemplava al mirall i el seu reflexe la satisfeia. Més tard, quan descobrí la veritat que s’amagava rere els somnis, quan les visites de l’Antoni esdevingueren el pa de cada dia, va perdre la salut i l’interés per tot, àdhuc pel seu cos. No suportava veure’s reflectida en el mirall i procurava evitar veure’s emmirallada. Se sentia presonera del seu propi cos que arribà a inspirar-li un rebuig malaltís. Ara es veia reflectida en un mirall que li retornava una figura i un rostre diferents, desdibuixada la màscara de la por. Potser per això s’enamorà de l’Aleix; perquè li havia retornat el desig de viure i d’abocar-se a la vida, la confiança en ella mateixa.
Els dos amants es fongueren en un bes càlid i apassionat, els braços d'ell en la cintura d'ella, les mans d'ella empresonant-li el rostre. Es deixaren caure al llit sota l'esclat de besos i carícies que es fonien en la pell i els multiplicaven el desig. Ell li desbotonà la brusa i sorgiren els pits, voluptuosos. Els cobrí de mil besades i els assaborí amb tots els sentits, com si es tractés de la primera i darrera vegada. Tremolava de desig quan la contemplà nua. Tenia una bellesa extranya, tot i no posseir uns trets exòtics, que el fascinava. Tenia por; la por davant d'allò que no hem viscut mai. A pesar que temps enrere se li havien presentat oportunitats per descobrir el sexe, no havia estat amb cap altra dona i, això el feia sentir insegur. Les seves carícies eren maldestres, però hi abocava una combinació de tendresa i de passió que ratllava la perfecció, aquell equilibri que només es troba en els amants que tot just comencen a estimar. Recordà aquella nit en què, engrescat per la insistència dels companys, visitaren un prostíbul d'un cert prestigi entre els estudiants universitaris. Mai li féu gràcia la idea de jeure amb una dona només per satisfer el desig, un desig que creia capaç d'ofegar d'altres maneres. Era incapaç de contemplar el sexe com un element deslligat dels sentiments. El sexe aleshores, tornava brut i obscè, quelcom que podia arribar a avergonyir, fer sentir malament. Quedava desvirtuat el sexe, relegat únicament a l'àmbit de l'instint, del desig purament carnal, amb una sola finalitat, la de satisfer l'impuls sexual. Aquella nit moltes dones se li van acostar, però ell deia que només desitjava conversar. Marxà als cap d'uns minuts sol, perquè tots els seus companys estaven ocupats en uns plaers que ell no compartia.
L'Àurea també tenia por. La seva era una por absent de la innocència dels temors de l'Aleix. Havia perdut la innocència feia temps. Arribà a associar amb força la sexualitat i la por. El sexe li inspirava rebuig, perquè per a ella volia dir por, incomprensió, odi, impotència, ràbia, aïllament i soledat. Totes aquestes coses s'havien esvaït en aquell vell estudi, aquella tarda xafogosa, d'una manera que no podia entendre ni explicar. Hi havia màgia quan l'Aleix la tocava, una màgia que tornava desesperació quan les mans grolleres i balbes de l'Antoni la tocaven. Recordà el desig que l'amarava tota quan se sabia somniant. Era un desig de joguina al costat de la flama que cremava en les nines dels seus ulls, al ventre i a les cuixes, foc roent dins el sexe. El desig que la cremava per dins era tan intens que arribava a ésser dolorós, talment una espina clavada a la gargamella que li segava la respiració, la veu; la vida sencera dins el palmell de les mans de l'Aleix. Unes mans deleroses de recórrer el mapa del seu cos, que s’obria esplendorós seguint els ritmes que els marcaven les alenades del desig. Unes mans embullant-li els cabells. Uns llavis que s’abocaren de nou als mugrons, la pell tibant com si anés a esclatar. Uns dits que dibuixaren llavis, acaronaren les temples i es perderen en els camins de l’esquena, xopa de suor - gust de sal marina als llavis -, i davallaren fins al sexe humit, on regnava l’avidesa. Una glopada de calor recorregué el cos de l’Àurea. El bes es perllongà i sentí que el cap li rodava. Oblidà les mans poc generoses de l’Antoni, la mirada que tornava reflexe de dominació, el seu cos rígid esperant amb resignació el vessament, i que instants després la deixés sola, esqueixat l’entrecuix, amb un odi immens brotant-li pels ulls. Oblidà que feia poc més de dos anys que un home jeia sobre seu. Oblidà la resta del món perquè només existia el temps capturat. Un parèntesi que els pertanyia complet i empetitia les quimeres, que només existien més enllà de l’espai de l’estudi. Es deturà el temps i l’univers sencer eren les mans i els ulls de l’Aleix, àvids per descobrir tots els racons de la seva pell. L’Àurea llençà un gemec que debades provà d’ofegar entre els llençols. De sobte, quan el cor encara bategava amb força i la respiració feixuga regnava en l’aire, ell acostà el ventre al seu i, ajustats els cossos, la penetrà sense pressa. L’Àurea l’acollí per primera vegada - n’haurien de venir moltes més encara -. Desitjà ésser un pou molt profund per on el seu cos pogués navegar sense límits; un pou amb aigua clara i fresca on pogués assedegar-se els dies més durs i calorosos. Un bon lloc per arrecerar-hi el desig i perdre’s dins seu a l’empar del món. Amb les cames encerclant-li l’esquena, l’empenyia cap a ella en un ajustament dels moviments que facilitava la sincronia. Sentí un tremolor mentre ell deixava un rastre de saliva al coll i als pits que brillava en els clarobscurs del capvespre. Més tard, uns gemecs llenegaren pels llençols, cobrint-los de vellut blau.

Novembre de 2002

La il.lusió de tornar a escriure

Des de fa molts anys, escriure ha estat una de les meves passions. M'encanta escriure des de ben petita. Durants anys he escrit articles, poemes, relats, diaris i, fins i tot, una novel.la. Arribar a publicar les meves paraules, d'una manera o altra, mai va ser un objectiu, fins que vaig escriure una novel.la breu. En aquella época, desitjava realment ser escriptora, i vaig estar a punt de presentar-la a algun premi literari. Finalment, es va quedar dins un calaix i només l'han llegida familiars i amics molt propers.
La professió de psicòloga clínica, tenir un fill i un enfilall de raons (o excuses) variades han deixat enrere l'afició per escriure, tot i que durant l'embaràs vaig escriure sobre l'experiència de dur el meu petit Martí al ventre.
Des del naixement del Martí, el desig per escriure, sobretot sobre l'aventura de ser mare, se m'ha encès de nou.