L’Aleix s’alça de la cadira, la mirada perduda i llunyana, una expressió de desencís al rostre, esqueixades les il.lusions. Encèn una cigarreta i s’acosta a la finestra. És diumenge i la gent passeja tranquil.lament pels carrers del barri antic. Hi ha un redol nombrós de turistes que fan cua per visitar el museu que es troba a l’altre cantó del carreró. Un home renya el seu fill, que rompre a plorar, i les llàgrimes, en caure, li enceten les galtes rosades. No gaire lluny, una parella passeja abraçada. Semblen feliços i no paren gaire atenció a tot quant els envolta. La noia, que té els cabells rossos i llargs, somriu només per als ulls d’ell que la contemplen. L’Àurea tenia els mateixos cabells, rossos i llargs, que la noia que observa des de la finestra.
L’Aleix va ésser un home de grans, però escadusseres passions. De fet, només en tingué dues. Una fou la pintura; l’altra, l’Àurea i l’amor sense fi que sentí per a ella. Ara les seves passions, lluny d’amarar-lo de vida, han esdevingut un enfilall de quimeres que el persegueixen nit i dia.
La seva ment retorna al punt exacte on la seva vida cobrà un sentit nou. Fa olor a terra mullada. El capvespre s’allarga i la claror del sol que es pon esquitxa les muntanyes. Les cases del poble traspuen una quietut només trencada per la brisa, serena i suau. Les darreres embarcacions abandonen les plàcides aigües del llac. Les últimes clarors del capvespre lleneguen sobre les sedoses fulles dels salzes, que tremolen quan la brisa les acarona. De sobte, mentres passeja pel camí que envolta el llac, l’Aleix sent la remor d’unes passes. El sol s’ha amagat rere les muntanyes i la foscor engoleix cada racó, talment una taca que s’expandeix lentament. Escondrinya tots els racons fins que localitza el lloc exacte d’on provenen les passes. Dins les primeres foscors, entrelluca la figura jove i esvelta d’una dona que s’asseu al pedrís, la mirada al terra, les ungles clavades al palmell de la mà, petita i delicada. La dona aixeca l’esguard del terra i contempla la calma del llac, els salzes dansant al compàs de la brisa suau, les muntanyes cobertes de dol, els milers de bocins de cel –el somriure perenne dels estels-. Les llàgrimes llisquen llànguidament pel seu rostre i sembla que hagin de lliscar fins a caure dins la calma del llac. Vençut per l’esclat d’emocions que ha despertat en ell el rostre de la noia, les mans, els cabells lluents, la figura esvelta com un ocell, a l’esguard l’ombra de la por, s’apropa cautelosament a la noia. Ella, que tot just s’ha adonat de la seva mirada clavada en els seus ulls sadolls de mar, s’eixuga les llàgrimes.
-Passejava per aquí quan t’he vist plorar i no he pogut evitar romandre a la vora...Sóc pintor i m’estaré uns dies al poble, fins que acabi de pintar un quadre del llac.
-Així que ets pintor...Sempre he pensat que ésser pintor és un ofici molt interessant. Els pintors expresseu els vostres sentiments a través dels traços, dels colors...Crec que pintar és una bella manera de mostrar la realitat amb tots els seus matisos.
-Vius al poble?
-No. M’allotjo a l’hostal juntament amb la meva família. Hem vingut a passar uns dies de vacances.
-Ja sé que potser penses que no té gaire sentit, però m’agradaria pintar-te...
La noia somriu com si fes molt de temps que els seus llavis no acullen un somriure. L’Aleix pensa que duu als ulls gravat l’estigma de la por, emperò quan el miren, adquireixen una brillantor -que mai no ha vist en ningú- talment un estel, que sembla ensenyorir-se d’un bri d’aquesta por.
L’acompanya fins a l’hostal. Tots dos es miren de reüll i quan les mirades s’entrecreuen, una espurna sota els parpres els fa pessigolles i els obliga a somriure tímidament. El silenci que regna en la fosca, en les cases, en els carrerons, àdhuc el que regna entre tots dos, els amara d’una serenor d’esperit que difícilment poden descriure. És un silenci que no els incomoda. En uns instants han construït un llenguatge comú, fet de gestos i de càlides mirades.
S’aturen davant la porta de l’hostal i l’Aleix li diu a cau d’orella que demà, amb les primeres clarors del matí, la vindrà a recollir per començar el retrat. Es desitgen bona nit i, mentre ell la contempla pujar les escales que donen a les habitacions, té la certesa que aquesta nit no aconseguirà aclucar els ulls.
El vespre s'estiregassa com el cabdell d'un fil infinit. És una nit obscura i la vigília dura fins a l'alba, fins a l'hora de la claror. L’endemà, després d’una nit llarga nit d’insomni, de mil voltes al llit amb el neguit de veure's fiblant el cor, tots dos s’endinsen al bosc. Fa un dia clar. Els ocells es belluguen inquiets i canten al.legrement batent les ales, com si intuïssin que prop seu, davall els arbres, de la pell dels dos joves sorgeix un sentiment profund que els baratarà la vida per sempre més. S'han instal.lat vora el riu, sota un salze que contempla embadalit l'explosió dels sentits. L'Aleix li parla sobre llurs pares i la seva partida de casa, a la recerca dels indrets que més el captiven. L'Àurea s'ha assegut vora el salze, preparada per posar. Li agrada escoltar les seves paraules perquè la tranquil.litzen i la fan sentir recomfortada. El temps de l'estiu m'agrada molt, li diu l'Aleix, perquè la llum és més intensa que en altres èpoques de l'any, i matisa la forma dels objectes, la profunditat del paisatge i l'essència dels cossos i els rostres. Allò que més el fascina són les tonalitats del blau. En cada moment del dia contempla el color del cel, el de la mar, el dels rius i els llacs. Els matisos del blau són com els sentiments i les emocions. L'odi, la ira, la ràbia es reflexen quan al cel s'entremesclen els blaus i els grisos d'una tempesta. La mar, clara i transparent, quan la calma s'ensenyoreix de les ones, simbolitza per l'Aleix la serenor, l'equilibri. És quan les emocions s'apaivaguen, quan la tensió disminueix. Potser aleshores no ens sentim tan vius i desitjaríem desvetllar de nou emocions intenses en un cercle que només es tanca quan ens arriba la mort.
L'Àreua acluca els ulls per copsar a través dels parpres la passió que l'Aleix posa en el seu discurs. És un noi curull de vida, fascinat per traslladar al llenç la bellesa de les coses, dels paisatges i les persones. És alt i prim, i porta uns pantalons estrets que li accentuen l'esveltesa. El vent li embulla els cabells, negres i densos, i uns rínxols lleneguen pel seu rostre. Els ulls, blau celeste, envoltats per unes llargues pestanyes, romanen clavats en els de l'Àurea que s'esforça en retonar-li l'esguard, tot i l'empegueïment que l'amara. Els llavis, carnosos i molsuts, el doten d'una sensualitat desconeguda que fa néixer el desig en ella. L'observa mentres posa en ordre les eines per tal de pintar. Col.loca el llenç amb cura, prepara els colors, la paleta. Més tard s'asseu i li demana que resti quieta. Les seves mans treballen amb firmesa i precisió. El gest segur, la mirada franca, als llavis un somriure que prova de dissimular, potser perquè tem perdre el control de la situació, i pensa que escanyant el desig uns instants el seu traç serà ferm i el retrat que en sorgirà serà més fidedigne a la bellesa de la noia, que ell creu sublim, talment un regal dels déus.
L’Aleix recorda que trigà uns dies en enllestir el retrat de l’Àurea. Els dies de vacances havien passat i ella tornà amb la seva família a la ciutat. Les hores que compartiren junts, n’estava segur, estaven impregnades de màgia. Sabien que mai oblidarien el temps que passaren vora el llac. Decidí instal.lar-se a Barcelona per romandre prop seu. Allí, en un petit estudi que llogà al casc antic de la ciutat, acabà el llenç i les parets brillaren per la claror que emanava del rostre dibuixat amb un realisme colpidor. Li demanà que visités l’estudi per tal de contemplar l’obra. Ella s’hi avingué sense reticència ni temor. Des que el conegué, l’alosa que jeia dins seu, temorenca i incapaç d’alçar el vol, batia les ales amb força, entossudida a volar ben alt. Quan l’Àurea, després d’un curt viatge en tren que l’acostà fins a la gran ciutat, penetrà en l’estudi aquella tarda humida de finals d’agost, l’Aleix comprengué que era el moment per demanar-li que es casés amb ell. Sabia que la vida no era gens fàcil per a ella, assabentat dels sentiments del germà gran, que per veure’s havia d’inventar mil històries. Percebia en el seus gestos una impaciència per viure tranquil.la, sense el neguit imposat per l’obsessió de l’Antoni, el germà gran. I per sobre de tot, intuïa que l’amor que havia nascut entre ambdós li havia modulat la veu, baratat els gestos, la mirada i àdhuc els pensaments. Li mostrà el retrat amb modèstia mentre ella badava els braços-li agradava que fos tan expressiva- exclamant que era un magnífic pintor, però que li costava veure’s reflectida en el llenç. “Se'm fa difícil de creure que aquesta dona sóc jo...Així és com em veuen els teus ulls?”, preguntava astorada davant la bellesa del llenç. No es tractava d’una falsa modèstia. Sempre destacà per la seva senzillesa. Al principi, quan començà a interessar-se pel seu aspecte físic, es contemplava al mirall i el seu reflexe la satisfeia. Més tard, quan descobrí la veritat que s’amagava rere els somnis, quan les visites de l’Antoni esdevingueren el pa de cada dia, va perdre la salut i l’interés per tot, àdhuc pel seu cos. No suportava veure’s reflectida en el mirall i procurava evitar veure’s emmirallada. Se sentia presonera del seu propi cos que arribà a inspirar-li un rebuig malaltís. Ara es veia reflectida en un mirall que li retornava una figura i un rostre diferents, desdibuixada la màscara de la por. Potser per això s’enamorà de l’Aleix; perquè li havia retornat el desig de viure i d’abocar-se a la vida, la confiança en ella mateixa.
Els dos amants es fongueren en un bes càlid i apassionat, els braços d'ell en la cintura d'ella, les mans d'ella empresonant-li el rostre. Es deixaren caure al llit sota l'esclat de besos i carícies que es fonien en la pell i els multiplicaven el desig. Ell li desbotonà la brusa i sorgiren els pits, voluptuosos. Els cobrí de mil besades i els assaborí amb tots els sentits, com si es tractés de la primera i darrera vegada. Tremolava de desig quan la contemplà nua. Tenia una bellesa extranya, tot i no posseir uns trets exòtics, que el fascinava. Tenia por; la por davant d'allò que no hem viscut mai. A pesar que temps enrere se li havien presentat oportunitats per descobrir el sexe, no havia estat amb cap altra dona i, això el feia sentir insegur. Les seves carícies eren maldestres, però hi abocava una combinació de tendresa i de passió que ratllava la perfecció, aquell equilibri que només es troba en els amants que tot just comencen a estimar. Recordà aquella nit en què, engrescat per la insistència dels companys, visitaren un prostíbul d'un cert prestigi entre els estudiants universitaris. Mai li féu gràcia la idea de jeure amb una dona només per satisfer el desig, un desig que creia capaç d'ofegar d'altres maneres. Era incapaç de contemplar el sexe com un element deslligat dels sentiments. El sexe aleshores, tornava brut i obscè, quelcom que podia arribar a avergonyir, fer sentir malament. Quedava desvirtuat el sexe, relegat únicament a l'àmbit de l'instint, del desig purament carnal, amb una sola finalitat, la de satisfer l'impuls sexual. Aquella nit moltes dones se li van acostar, però ell deia que només desitjava conversar. Marxà als cap d'uns minuts sol, perquè tots els seus companys estaven ocupats en uns plaers que ell no compartia.
L'Àurea també tenia por. La seva era una por absent de la innocència dels temors de l'Aleix. Havia perdut la innocència feia temps. Arribà a associar amb força la sexualitat i la por. El sexe li inspirava rebuig, perquè per a ella volia dir por, incomprensió, odi, impotència, ràbia, aïllament i soledat. Totes aquestes coses s'havien esvaït en aquell vell estudi, aquella tarda xafogosa, d'una manera que no podia entendre ni explicar. Hi havia màgia quan l'Aleix la tocava, una màgia que tornava desesperació quan les mans grolleres i balbes de l'Antoni la tocaven. Recordà el desig que l'amarava tota quan se sabia somniant. Era un desig de joguina al costat de la flama que cremava en les nines dels seus ulls, al ventre i a les cuixes, foc roent dins el sexe. El desig que la cremava per dins era tan intens que arribava a ésser dolorós, talment una espina clavada a la gargamella que li segava la respiració, la veu; la vida sencera dins el palmell de les mans de l'Aleix. Unes mans deleroses de recórrer el mapa del seu cos, que s’obria esplendorós seguint els ritmes que els marcaven les alenades del desig. Unes mans embullant-li els cabells. Uns llavis que s’abocaren de nou als mugrons, la pell tibant com si anés a esclatar. Uns dits que dibuixaren llavis, acaronaren les temples i es perderen en els camins de l’esquena, xopa de suor - gust de sal marina als llavis -, i davallaren fins al sexe humit, on regnava l’avidesa. Una glopada de calor recorregué el cos de l’Àurea. El bes es perllongà i sentí que el cap li rodava. Oblidà les mans poc generoses de l’Antoni, la mirada que tornava reflexe de dominació, el seu cos rígid esperant amb resignació el vessament, i que instants després la deixés sola, esqueixat l’entrecuix, amb un odi immens brotant-li pels ulls. Oblidà que feia poc més de dos anys que un home jeia sobre seu. Oblidà la resta del món perquè només existia el temps capturat. Un parèntesi que els pertanyia complet i empetitia les quimeres, que només existien més enllà de l’espai de l’estudi. Es deturà el temps i l’univers sencer eren les mans i els ulls de l’Aleix, àvids per descobrir tots els racons de la seva pell. L’Àurea llençà un gemec que debades provà d’ofegar entre els llençols. De sobte, quan el cor encara bategava amb força i la respiració feixuga regnava en l’aire, ell acostà el ventre al seu i, ajustats els cossos, la penetrà sense pressa. L’Àurea l’acollí per primera vegada - n’haurien de venir moltes més encara -. Desitjà ésser un pou molt profund per on el seu cos pogués navegar sense límits; un pou amb aigua clara i fresca on pogués assedegar-se els dies més durs i calorosos. Un bon lloc per arrecerar-hi el desig i perdre’s dins seu a l’empar del món. Amb les cames encerclant-li l’esquena, l’empenyia cap a ella en un ajustament dels moviments que facilitava la sincronia. Sentí un tremolor mentre ell deixava un rastre de saliva al coll i als pits que brillava en els clarobscurs del capvespre. Més tard, uns gemecs llenegaren pels llençols, cobrint-los de vellut blau.
Novembre de 2002
L’Aleix va ésser un home de grans, però escadusseres passions. De fet, només en tingué dues. Una fou la pintura; l’altra, l’Àurea i l’amor sense fi que sentí per a ella. Ara les seves passions, lluny d’amarar-lo de vida, han esdevingut un enfilall de quimeres que el persegueixen nit i dia.
La seva ment retorna al punt exacte on la seva vida cobrà un sentit nou. Fa olor a terra mullada. El capvespre s’allarga i la claror del sol que es pon esquitxa les muntanyes. Les cases del poble traspuen una quietut només trencada per la brisa, serena i suau. Les darreres embarcacions abandonen les plàcides aigües del llac. Les últimes clarors del capvespre lleneguen sobre les sedoses fulles dels salzes, que tremolen quan la brisa les acarona. De sobte, mentres passeja pel camí que envolta el llac, l’Aleix sent la remor d’unes passes. El sol s’ha amagat rere les muntanyes i la foscor engoleix cada racó, talment una taca que s’expandeix lentament. Escondrinya tots els racons fins que localitza el lloc exacte d’on provenen les passes. Dins les primeres foscors, entrelluca la figura jove i esvelta d’una dona que s’asseu al pedrís, la mirada al terra, les ungles clavades al palmell de la mà, petita i delicada. La dona aixeca l’esguard del terra i contempla la calma del llac, els salzes dansant al compàs de la brisa suau, les muntanyes cobertes de dol, els milers de bocins de cel –el somriure perenne dels estels-. Les llàgrimes llisquen llànguidament pel seu rostre i sembla que hagin de lliscar fins a caure dins la calma del llac. Vençut per l’esclat d’emocions que ha despertat en ell el rostre de la noia, les mans, els cabells lluents, la figura esvelta com un ocell, a l’esguard l’ombra de la por, s’apropa cautelosament a la noia. Ella, que tot just s’ha adonat de la seva mirada clavada en els seus ulls sadolls de mar, s’eixuga les llàgrimes.
-Passejava per aquí quan t’he vist plorar i no he pogut evitar romandre a la vora...Sóc pintor i m’estaré uns dies al poble, fins que acabi de pintar un quadre del llac.
-Així que ets pintor...Sempre he pensat que ésser pintor és un ofici molt interessant. Els pintors expresseu els vostres sentiments a través dels traços, dels colors...Crec que pintar és una bella manera de mostrar la realitat amb tots els seus matisos.
-Vius al poble?
-No. M’allotjo a l’hostal juntament amb la meva família. Hem vingut a passar uns dies de vacances.
-Ja sé que potser penses que no té gaire sentit, però m’agradaria pintar-te...
La noia somriu com si fes molt de temps que els seus llavis no acullen un somriure. L’Aleix pensa que duu als ulls gravat l’estigma de la por, emperò quan el miren, adquireixen una brillantor -que mai no ha vist en ningú- talment un estel, que sembla ensenyorir-se d’un bri d’aquesta por.
L’acompanya fins a l’hostal. Tots dos es miren de reüll i quan les mirades s’entrecreuen, una espurna sota els parpres els fa pessigolles i els obliga a somriure tímidament. El silenci que regna en la fosca, en les cases, en els carrerons, àdhuc el que regna entre tots dos, els amara d’una serenor d’esperit que difícilment poden descriure. És un silenci que no els incomoda. En uns instants han construït un llenguatge comú, fet de gestos i de càlides mirades.
S’aturen davant la porta de l’hostal i l’Aleix li diu a cau d’orella que demà, amb les primeres clarors del matí, la vindrà a recollir per començar el retrat. Es desitgen bona nit i, mentre ell la contempla pujar les escales que donen a les habitacions, té la certesa que aquesta nit no aconseguirà aclucar els ulls.
El vespre s'estiregassa com el cabdell d'un fil infinit. És una nit obscura i la vigília dura fins a l'alba, fins a l'hora de la claror. L’endemà, després d’una nit llarga nit d’insomni, de mil voltes al llit amb el neguit de veure's fiblant el cor, tots dos s’endinsen al bosc. Fa un dia clar. Els ocells es belluguen inquiets i canten al.legrement batent les ales, com si intuïssin que prop seu, davall els arbres, de la pell dels dos joves sorgeix un sentiment profund que els baratarà la vida per sempre més. S'han instal.lat vora el riu, sota un salze que contempla embadalit l'explosió dels sentits. L'Aleix li parla sobre llurs pares i la seva partida de casa, a la recerca dels indrets que més el captiven. L'Àurea s'ha assegut vora el salze, preparada per posar. Li agrada escoltar les seves paraules perquè la tranquil.litzen i la fan sentir recomfortada. El temps de l'estiu m'agrada molt, li diu l'Aleix, perquè la llum és més intensa que en altres èpoques de l'any, i matisa la forma dels objectes, la profunditat del paisatge i l'essència dels cossos i els rostres. Allò que més el fascina són les tonalitats del blau. En cada moment del dia contempla el color del cel, el de la mar, el dels rius i els llacs. Els matisos del blau són com els sentiments i les emocions. L'odi, la ira, la ràbia es reflexen quan al cel s'entremesclen els blaus i els grisos d'una tempesta. La mar, clara i transparent, quan la calma s'ensenyoreix de les ones, simbolitza per l'Aleix la serenor, l'equilibri. És quan les emocions s'apaivaguen, quan la tensió disminueix. Potser aleshores no ens sentim tan vius i desitjaríem desvetllar de nou emocions intenses en un cercle que només es tanca quan ens arriba la mort.
L'Àreua acluca els ulls per copsar a través dels parpres la passió que l'Aleix posa en el seu discurs. És un noi curull de vida, fascinat per traslladar al llenç la bellesa de les coses, dels paisatges i les persones. És alt i prim, i porta uns pantalons estrets que li accentuen l'esveltesa. El vent li embulla els cabells, negres i densos, i uns rínxols lleneguen pel seu rostre. Els ulls, blau celeste, envoltats per unes llargues pestanyes, romanen clavats en els de l'Àurea que s'esforça en retonar-li l'esguard, tot i l'empegueïment que l'amara. Els llavis, carnosos i molsuts, el doten d'una sensualitat desconeguda que fa néixer el desig en ella. L'observa mentres posa en ordre les eines per tal de pintar. Col.loca el llenç amb cura, prepara els colors, la paleta. Més tard s'asseu i li demana que resti quieta. Les seves mans treballen amb firmesa i precisió. El gest segur, la mirada franca, als llavis un somriure que prova de dissimular, potser perquè tem perdre el control de la situació, i pensa que escanyant el desig uns instants el seu traç serà ferm i el retrat que en sorgirà serà més fidedigne a la bellesa de la noia, que ell creu sublim, talment un regal dels déus.
L’Aleix recorda que trigà uns dies en enllestir el retrat de l’Àurea. Els dies de vacances havien passat i ella tornà amb la seva família a la ciutat. Les hores que compartiren junts, n’estava segur, estaven impregnades de màgia. Sabien que mai oblidarien el temps que passaren vora el llac. Decidí instal.lar-se a Barcelona per romandre prop seu. Allí, en un petit estudi que llogà al casc antic de la ciutat, acabà el llenç i les parets brillaren per la claror que emanava del rostre dibuixat amb un realisme colpidor. Li demanà que visités l’estudi per tal de contemplar l’obra. Ella s’hi avingué sense reticència ni temor. Des que el conegué, l’alosa que jeia dins seu, temorenca i incapaç d’alçar el vol, batia les ales amb força, entossudida a volar ben alt. Quan l’Àurea, després d’un curt viatge en tren que l’acostà fins a la gran ciutat, penetrà en l’estudi aquella tarda humida de finals d’agost, l’Aleix comprengué que era el moment per demanar-li que es casés amb ell. Sabia que la vida no era gens fàcil per a ella, assabentat dels sentiments del germà gran, que per veure’s havia d’inventar mil històries. Percebia en el seus gestos una impaciència per viure tranquil.la, sense el neguit imposat per l’obsessió de l’Antoni, el germà gran. I per sobre de tot, intuïa que l’amor que havia nascut entre ambdós li havia modulat la veu, baratat els gestos, la mirada i àdhuc els pensaments. Li mostrà el retrat amb modèstia mentre ella badava els braços-li agradava que fos tan expressiva- exclamant que era un magnífic pintor, però que li costava veure’s reflectida en el llenç. “Se'm fa difícil de creure que aquesta dona sóc jo...Així és com em veuen els teus ulls?”, preguntava astorada davant la bellesa del llenç. No es tractava d’una falsa modèstia. Sempre destacà per la seva senzillesa. Al principi, quan començà a interessar-se pel seu aspecte físic, es contemplava al mirall i el seu reflexe la satisfeia. Més tard, quan descobrí la veritat que s’amagava rere els somnis, quan les visites de l’Antoni esdevingueren el pa de cada dia, va perdre la salut i l’interés per tot, àdhuc pel seu cos. No suportava veure’s reflectida en el mirall i procurava evitar veure’s emmirallada. Se sentia presonera del seu propi cos que arribà a inspirar-li un rebuig malaltís. Ara es veia reflectida en un mirall que li retornava una figura i un rostre diferents, desdibuixada la màscara de la por. Potser per això s’enamorà de l’Aleix; perquè li havia retornat el desig de viure i d’abocar-se a la vida, la confiança en ella mateixa.
Els dos amants es fongueren en un bes càlid i apassionat, els braços d'ell en la cintura d'ella, les mans d'ella empresonant-li el rostre. Es deixaren caure al llit sota l'esclat de besos i carícies que es fonien en la pell i els multiplicaven el desig. Ell li desbotonà la brusa i sorgiren els pits, voluptuosos. Els cobrí de mil besades i els assaborí amb tots els sentits, com si es tractés de la primera i darrera vegada. Tremolava de desig quan la contemplà nua. Tenia una bellesa extranya, tot i no posseir uns trets exòtics, que el fascinava. Tenia por; la por davant d'allò que no hem viscut mai. A pesar que temps enrere se li havien presentat oportunitats per descobrir el sexe, no havia estat amb cap altra dona i, això el feia sentir insegur. Les seves carícies eren maldestres, però hi abocava una combinació de tendresa i de passió que ratllava la perfecció, aquell equilibri que només es troba en els amants que tot just comencen a estimar. Recordà aquella nit en què, engrescat per la insistència dels companys, visitaren un prostíbul d'un cert prestigi entre els estudiants universitaris. Mai li féu gràcia la idea de jeure amb una dona només per satisfer el desig, un desig que creia capaç d'ofegar d'altres maneres. Era incapaç de contemplar el sexe com un element deslligat dels sentiments. El sexe aleshores, tornava brut i obscè, quelcom que podia arribar a avergonyir, fer sentir malament. Quedava desvirtuat el sexe, relegat únicament a l'àmbit de l'instint, del desig purament carnal, amb una sola finalitat, la de satisfer l'impuls sexual. Aquella nit moltes dones se li van acostar, però ell deia que només desitjava conversar. Marxà als cap d'uns minuts sol, perquè tots els seus companys estaven ocupats en uns plaers que ell no compartia.
L'Àurea també tenia por. La seva era una por absent de la innocència dels temors de l'Aleix. Havia perdut la innocència feia temps. Arribà a associar amb força la sexualitat i la por. El sexe li inspirava rebuig, perquè per a ella volia dir por, incomprensió, odi, impotència, ràbia, aïllament i soledat. Totes aquestes coses s'havien esvaït en aquell vell estudi, aquella tarda xafogosa, d'una manera que no podia entendre ni explicar. Hi havia màgia quan l'Aleix la tocava, una màgia que tornava desesperació quan les mans grolleres i balbes de l'Antoni la tocaven. Recordà el desig que l'amarava tota quan se sabia somniant. Era un desig de joguina al costat de la flama que cremava en les nines dels seus ulls, al ventre i a les cuixes, foc roent dins el sexe. El desig que la cremava per dins era tan intens que arribava a ésser dolorós, talment una espina clavada a la gargamella que li segava la respiració, la veu; la vida sencera dins el palmell de les mans de l'Aleix. Unes mans deleroses de recórrer el mapa del seu cos, que s’obria esplendorós seguint els ritmes que els marcaven les alenades del desig. Unes mans embullant-li els cabells. Uns llavis que s’abocaren de nou als mugrons, la pell tibant com si anés a esclatar. Uns dits que dibuixaren llavis, acaronaren les temples i es perderen en els camins de l’esquena, xopa de suor - gust de sal marina als llavis -, i davallaren fins al sexe humit, on regnava l’avidesa. Una glopada de calor recorregué el cos de l’Àurea. El bes es perllongà i sentí que el cap li rodava. Oblidà les mans poc generoses de l’Antoni, la mirada que tornava reflexe de dominació, el seu cos rígid esperant amb resignació el vessament, i que instants després la deixés sola, esqueixat l’entrecuix, amb un odi immens brotant-li pels ulls. Oblidà que feia poc més de dos anys que un home jeia sobre seu. Oblidà la resta del món perquè només existia el temps capturat. Un parèntesi que els pertanyia complet i empetitia les quimeres, que només existien més enllà de l’espai de l’estudi. Es deturà el temps i l’univers sencer eren les mans i els ulls de l’Aleix, àvids per descobrir tots els racons de la seva pell. L’Àurea llençà un gemec que debades provà d’ofegar entre els llençols. De sobte, quan el cor encara bategava amb força i la respiració feixuga regnava en l’aire, ell acostà el ventre al seu i, ajustats els cossos, la penetrà sense pressa. L’Àurea l’acollí per primera vegada - n’haurien de venir moltes més encara -. Desitjà ésser un pou molt profund per on el seu cos pogués navegar sense límits; un pou amb aigua clara i fresca on pogués assedegar-se els dies més durs i calorosos. Un bon lloc per arrecerar-hi el desig i perdre’s dins seu a l’empar del món. Amb les cames encerclant-li l’esquena, l’empenyia cap a ella en un ajustament dels moviments que facilitava la sincronia. Sentí un tremolor mentre ell deixava un rastre de saliva al coll i als pits que brillava en els clarobscurs del capvespre. Més tard, uns gemecs llenegaren pels llençols, cobrint-los de vellut blau.
Novembre de 2002
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada