Recordo que fa uns anys, no gaires, quan el teu pare i jo vivíem al pis de Sant Andreu, vaig escriure’t unes línies, perquè pensava molt en tu i no era el moment més idoni per tenir-te, i això em feia sentir amb més intensitat l’instint maternal.
És curiós. Ara que sé que t’espero, que creixes dins meu, no sento amb aquella intensitat l’instint maternal, si és que aquest concepte existeix i no es tracta d’una invenció de la civilització occidental.
T’escric aquests mots tal i com surten del meu cap, els meus pensaments plasmats en el paper, tal com ragen, sense floritures ni estil ni figures literaries. Ara no escric un conte o una novel.la. Ara escric el que penso, el que sento, el que visc des que el teu pare i jo vam saber amb certesa que començaves a créixer dintre meu, molt endins.
Ara estic d’unes 11 setmanes. Encara percebo lluny -però alhora tan proper- el moment que naixeràs. El ginecòleg calcula que la data aproximada i probable del part serà als voltants del 10 de setembre.
Tinc la sensació que el que escric pot semblar cursi, massa ensucrat. No és la meva intenció. Tampoc vull que això es converteixi en el típic diari d’un embaràs, però tampoc pretenc ser original. Les dones parim des de que la raça humana existeix. Pageses, princeses i reines, pobres i riques, a Manhattan, a l’Índia i a qualsevol racó del planeta, totes les dones les món des dels segles dels segles tenim fills. És un concepte més vell que la gana i, no obstant, tan nou i tan únic per cada dona.
L’únic diari d’un embaràs que he llegit és Temps d’una espera, de la Carme Riera, una de les meves escriptores preferides. El tinc a la llibreria de casa i m’agradaria que algun dia el llegissis. Potser tornaré a rellegir-lo, a assaborir-lo de nou. Els llibres, quan els llegeixes de nou, adquireixen un gust més profund, com els amors que han madurat.
(Continuarà)
És curiós. Ara que sé que t’espero, que creixes dins meu, no sento amb aquella intensitat l’instint maternal, si és que aquest concepte existeix i no es tracta d’una invenció de la civilització occidental.
T’escric aquests mots tal i com surten del meu cap, els meus pensaments plasmats en el paper, tal com ragen, sense floritures ni estil ni figures literaries. Ara no escric un conte o una novel.la. Ara escric el que penso, el que sento, el que visc des que el teu pare i jo vam saber amb certesa que començaves a créixer dintre meu, molt endins.
Ara estic d’unes 11 setmanes. Encara percebo lluny -però alhora tan proper- el moment que naixeràs. El ginecòleg calcula que la data aproximada i probable del part serà als voltants del 10 de setembre.
Tinc la sensació que el que escric pot semblar cursi, massa ensucrat. No és la meva intenció. Tampoc vull que això es converteixi en el típic diari d’un embaràs, però tampoc pretenc ser original. Les dones parim des de que la raça humana existeix. Pageses, princeses i reines, pobres i riques, a Manhattan, a l’Índia i a qualsevol racó del planeta, totes les dones les món des dels segles dels segles tenim fills. És un concepte més vell que la gana i, no obstant, tan nou i tan únic per cada dona.
L’únic diari d’un embaràs que he llegit és Temps d’una espera, de la Carme Riera, una de les meves escriptores preferides. El tinc a la llibreria de casa i m’agradaria que algun dia el llegissis. Potser tornaré a rellegir-lo, a assaborir-lo de nou. Els llibres, quan els llegeixes de nou, adquireixen un gust més profund, com els amors que han madurat.
(Continuarà)
2 comentaris:
Escribes muy bien Meritxell. Y qué razón tienes cuando dices "És un concepte més vell que la gana i, no obstant, tan nou i tan únic per cada dona." Tienes frases muy buenas que hacen sentirme muy identificada. Y lo mejor de todo, que escribes tal y como lo sientes. Felicidades por el blog. Seguiré leyéndote sin duda. ;-)
Muchas gracias por tus piropos, Merche. Me ha hecho mucha ilusión que hayas leído mi blog y que haya escrito frases que hagan sentirte muy identificada. La verdad es que este es uno de los motivos por el que decidí colgar lo que había escrito durante el embarazo y empezar a escribir un blog.
Desde aquí, Martí me manda uno de sus abrazos y su sonrisa de 2 dientecillos para Xavier...:-)
Publica un comentari a l'entrada