La maternidad y el encuentro con la propia sombra

La imatge és de Patricia Metola

Des de fa unes setmanes, estic submergida en la lectura del llibre La maternidad y el encuentro con la propia sombra de Laura Gutman. Em sembla un llibre magnífic, una meravella que va anar a caure a les meves mans massa tard. Un llibre i una autora que desconeixia durant els primers mesos de la meva maternitat i que estic segura que la seva lectura m'hagués ajudat a comprendre el que ens passava (al meu fill i a mi), a dotar de significat la nostra experiència. Trobar algú que descriu perfectament com et sents, algú que troba les paraules justes a l'estat alterat en el què et trobaves durant els primers mesos després del part, sentir-te immensament identificada amb el que explica l'autora, ha estat per a mi un pas molt important. Estic llegint aquest llibre com una revelació.
Més d'una persona m'ha comentat que ha sentit crítiques sobre els llibres de Laura Gutman en el sentit que consideren afirmacions molt dures i extremes. A mi no m'ho semblen. D'entre una majoria de professionals (pediatres, psicòlegs, pedagogs...) que recolzen l'opinió majoritària en la societat occidental sobre l'estil de criança dels fills, Laura Gutman es desmarca totalment, sent, segons la meva opinió, una de les màximes representants de la criança respectuosa.
Les revelacions no sempre són agradables. Amb la lectura d'un llibre com aquest, ets conscient que hi ha coses que no has fet bé; no en el sentit del que és correcte i el que no, (no hi ha receptes en la criança dels fills) sinó en el sentit d'actuar de determinada manera perquè és el millor pel teu fill; és a dir, respectant les seves necessitats.
T'adones que ja va començar en el moment de néixer el teu fill; que no vas defensar els teus drets i els del teu fill durant el part i els dies que vas estar a la clínica, que no vas demanar un part respectuós en tot moment. Com demanar un part diferent si fins fa uns mesos no t'havies ni plantejat que en alguns moments, amb algunes actuacions, no se us va respectar, tot i que en alguns moments durant el part i el postpart a la clínica et vas sentir malament? Com demanar quelcom si no ets conscient que desitges un part diferent, més humà i menys mèdic?
T'adones que després, un cop a casa i durant els mesos següents, no vas respectar en tot moment les necessitats bàsiques del teu fill i et sents culpable. Prens consciència que no vas donar-li el pit, tenir-lo en braços, mirar-lo... "sempre" que ho necessitava; que vas deixar-lo plorar; que, al moisés, vas posar-li el xumet perquè no plorés, enlloc d'apropar-te'l al teu cos, dormint al teu llit; que vas seguir els consells benintencionats de professionals, familiars o amics, però que no et van ajudar, perquè es basen només en la pròpia experiència de qui emet el consell o en creences errònies sobre el part, la maternitat, la lactància i la criança. Vas tenir en compte els consells de tothom enlloc de deixar-te portar per la teva intuïció, el teu instint, enlloc d'escoltar-te a tu mateixa, fer sentir la teva pròpia veu, una veu que en aquells moments esdevé callada, amagada, desconeguda, minimitzada o ignorada pels altres o per tu mateixa.
Però alhora t'adones que eres una dona trencada, esquinçada física i emocionalment, amb un estat d'ànim alterat, sense descansar ni dormir, amb la revolució hormonal a tota marxa (i per tant, revolució també emocional), amb el dolor o molèsties físiques que et dificulten tenir-lo en braços, alletar-lo...que eres una dona vulnerable que té l'ardua tasca de criar un nadó, cosa que fa més difícil qüestionar-te els prejudicis i les idees preconcebudes que existeixen sobre la maternitat, la criança dels nens, l'educació i les formes de crear vincles amb els fills.
Tens la sensació que embogiràs d'un moment a l'altre, que no pots més, que perds tots els llocs de referència o d'identificació coneguts, que has perdut les capacitats intel.lectuals i racionals. Vius com fora del món extern, perquè precisament vius al món intern, el món emocional, el món del nadó, en un estat de permanent fusió entre tu i el teu fill.
Encara no he finalitzat la lectura del llibre, però em sembla que puc dir que m'ha ajudat a reconciliar-me amb mi mateixa, amb els meus errors com a mare recent i primerenca, a identificar i comprendre millor la meva mare i l'estil de criança que vaig rebre d'ella. Que m'ha obert la ment.
Per tot això i molt més, us recomano totalment la lectura d'aquest libre. Per a mi, i pel que he vist en webs sobre criança respectuosa, La maternidad y el encuentro con la propia sombra és un llibre de referència, un d'aquells llibres que es llegeixen més d'una vegada, de consulta, d'aquells que tens sempre a la tauleta de nit.

La polèmica foto d'Angelina Jolie alletant al seu fill

Aviat apareixeran publicades les primeres fotos d'Angelina Jolie alletant els seus bessons. A la portada de la revista W de novembre apareix l'actriu alletant a un dels seus fills, en una de la sèrie de fotografies realitzades pel seu marit Brad Pitt a la seva mansió de la Provença francesa. A les noticies expliquen que la foto en qüestió, en blanc i negre, apareix la Jolie amb una camisola, deixant un pit al descobert (és clar! es tracta de donar el pit!), on es veu una maneta de nadó, d'un dels bessons.

La noticia no tindria cap interès especial per a mi, si no fos perquè el rerefons de la noticia és la polèmica que ha provocat. Resulta que fa dos anys, després del naixement de la seva filla, ja va causar polèmica quan l'actriu va aparéixer en sostens de lactància sota una samarreta a la portada de la revista People.
Mentre que els grups de recolzament a la lactància i algunes mares celebren la declaració pública de Jolie, alguns "experts" afirmen que la imatge pot ser vista com vouyerisme, considerant l'estatus de símbol sexual de Jolie.
Molts trobaran un costat provocatiu i sexual de l'actriu alletant, però a mi em sembla que aquesta foto és subtil i destaca per la tendresa, en comparació a altres fotos de Jolie, que destaquen més aviat per la sensualitat i la manca de roba.
Jane Krouse, portaveu de la Lliga de la Llet Internacional, l'organització més antiga del món que recolza la lactància materna, diu que les mares de bessons afirmen que alletar requereix molt temps, esforç i energia. Creu que pot ser un model per les mares primerenques. Que és una imatge bonica.
Sembla que Jolie i Pitt han trencat un tabú de la societat d'EEUU, donar el pit en públic, i les reaccions negatives no s'han fet esperar. Resulta que fins fa 10 anys, el fet de descobrir un pit per alletar en públic era tipificat en molts estats del país com exhibicionisme.
He decidit escriure sobre aquesta noticia perquè m'ha deixat al.lucinada que avui dia encara causi polèmica una foto d'una dona, sigui qui sigui, una celebritat o una mare corrent, alletant el seu fill. És el més natural del món.
La meva estupefacció en llegir que a EEUU resulta impensable donar el pit, per exemple, en un restaurant i que per evitar mirades i comentaris de reprobació, moltes dones solen retirar-se al bany per fer-ho.
Crec que celebritats com Jolie creen tendència i el fet que l'actriu aparegui allletant els seus fills pot inspirar a moltes mares, no?

Hi havia una vegada una galleda vermella a la sorra...

Hi ha etapes en la vida del teu fill que et fan especial il.lusió. Una il.lusió que pot semblar desmesurada si no ets mare. No són exagerades l'alegria i l'emoció d'uns pares en veure per primera vegada com el seu fill dóna unes passes.

He comprès que la maternitat és aprendre a aflorar emocions que tens ben endins, amagades rere una màscara, desconegudes o, fins i tot, negades per una mateixa; que la maternitat és deixar-se anar, deixar de buscar raons, submergir-se en un altre món diferent de l'extern, perdre's, buscar-se i trobar-se per connectar emocionalment amb el teu fill. És una altra manera de veure, entendre i viure la vida. És sentir que, en ocasions, embogeixes una mica (en el sentit positiu de la paraula), i aceptar-ho. Sentir-te de vegades fora dels móns externs (el de l'oci, el laboral, el social...), aïllada en permanent connexió (física i emocional) amb el teu nadó. Tenir la sensació que rendeixes menys a la feina, que et costa més pensar de manera analítica i racional, i que el pensament esdevé més lent. És cercar constantment paraules per expressar el que sents i el que vius, parlant amb algú, o bé per escriure-les en un blog, però no trobar-les. Tot això i molt més és la maternitat.

El Martí va començar a caminar tot just fa dues setmanes. La primera vegada que el vam veure donar unes passes va ser un moment ple de màgia. Érem a la gespa del parc i vam tenir a sensació que el món, el temps es van aturar durant un instant. Vam aplaudir, cridar, riure i abraçar al Martí. Pot semblar una tonteria, però que el fet de començar a caminar tot sol m'ha produït una il.lusió immensa. Està tan mono caminant amb el seu somriure, els braços i les mans alçades, dient cosetes com volent dir "quina emoció això de poder anar d'un lloc a l'altre, d'acostar-me fins a tu, tot sol".

Durant aquestes darreres setmanes ha après també a picar de mans. És molt sociable i simpàtic amb tothom. Es fica a la butxaca a la gent que se'l mira, li somriu o li diu cosetes, aplaudint. Fa uns dies que aplaudeix a tothom i a tothora. Fins i tot, t'agafa les mans, te les ajunta i et fa picar de mans. Una altra de les coses noves que fa és el que jo anomeno "caiguda de cap". Quan algú el mira, sobretot si és una dona, ell torna la mirada, somriu i fa un seductor moviment amb el cap. És molt divertit. Em faig un tip de riure amb les coses que fa. És moníssim.

Ahir va viure el seu primer petit conflicte amb una nena de 2 anys al parc. Estaven jugant a la sorra i la nena va agafar la galleda del Martí, que de seguida va protestar. Però la nena, tot i la insistència de la seva mare en que li tornés la galleda, no li volia tornar. El Martí plorava, tot i que ella li oferia altres joguines. No, ell volia la galleda vermella. Amb aquesta situació tan comú al parc vaig adonar-me del gran canvi que ha fet el Martí en els darrers mesos: abans es mostrava indiferent si li treies un objecte amb el que estava jugant; simplement desviava l'atenció cap a un altre objecte. Ara vol allò que tens a les mans, la joguina amb la que jugava i que li han agafat, i plora o s'enfada si no la té entre les seves mans. I mentrestant, al parc, observava l'escena, sense saber ben bé com intervenir per la falta d'experiència (no fa gaire que hem començat a anar al parc cada dia), una com tantes altres escenes que veus al parc, i em preguntava per quin motiu els adults tenim tant interès en què els nens més petits comparteixin les seves joguines, quan a nosaltres ens costa tant compartir les nostres coses...