Avui és 17 de maig i estic de 24 setmanes. La panxa se’m va fent més rodona i cada dia està més tensa i dura. Encara creix a poc a poc, però ja se’m nota. Em trobo molt millor que els primers mesos i, per això, gaudeixo més de l’embaràs.
Fa unes quantes setmanes, vaig començar a notar-te dins meu en forma de bombolleig a l’alçada del pubis. Al principi, vaig atribuïr-ho als gasos, però cada dia el bombolleig era més intens, fins que vaig adonar-me, amb emoció i sorpresa, que eres tu.
Després, fa unes poques setmanes, vaig començar a notar com et mous dins meu. De vegades, són moviments ràpids; la majoria de vegades són patadetes esmorteïdes, que cada cop es fan més intenses, però també més viscerals. M’emociona, però en ocasions, també em fa una mica d’angúnia. És una sensació estranya, que no es pot expressar amb paraules.
Després de menjar i quan estic descansant, és quan més et noto. A les classes de ioga, a l’hora de fer relaxació, et mous molt i
L’altra nit, mentre et notava atentament al llit, amb les mans al ventre, em vaig sobresaltar. Vaig notar el relleu d’una coseta allargada que es movia de baix a dalt de la panxa amb rapidesa. Devia ser la teva cameta o el teu bracet.
Ja hem triat el teu nom. Et diràs Martí. El meu petit Martí. T’estimo, fill meu.
(Continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada