Hi ha esdeveniments a la vida que em deixen trista i sense paraules. Paraules que no calen quan una abraçada, d'aquelles amb una forta càrrega emocional, val més que mil paraules.Diu una pacient meva que va llegir en un llibre que hi ha persones a la vida que són "amarillos". Els "amarillos" són aquelles persones que deixen una petjada important a la teva vida. Pot ser una persona amb qui coincideixes uns segons, algú amb qui comparteixes una experiència puntual, pot ser un amic íntim de tota la vida, o una persona que coneixes de fa poc però que malgrat no ser una amiga íntima, s'ha convertit una persona que sents molt propera. Una d'aquestes persones és la Silvia.
La mort sobtada del seu marit aquesta setmana m'ha afectat profundament. No deixo de pensar en ella, en la seva filla Lluna, en la vida i en la mort. Tinc pensaments, emocions, records, imatges, sensacions. Tinc ganes de plorar i llàgrimes que llisquen galta avall, però no tinc paraules. Em pregunto quin sentit té tot plegat, per què la vida és tan injusta i desconcertant. Penso en el somriure, l'entrega, la dolçor, les ganes immenses de viure i de lluitar, l'entusiasme, l'energia, el talent artístic de la Silvia, i sé perquè és una d'aquelles persones que han deixat una petjada en la meva vida, perquè m'ha donat coses que potser ni ella sospita, sense rebre ni demanar res a canvi.Vénen temps difícils. Dies durs, d'acompanyar en el dolor i la tristesa, en la ràbia i l'enfado després, i escoltar sense dir res. Aquest art difícil que és acompanyar amb la nostra presència, escoltant sense aconsellar ni intentar donar explicacions a un esdeveniment que no entèn de lògica ni raonament, senzillament acompanyar en el dolor.
