Et canviarà la vida

Fa mesos, la meva estimada amiga Alicia em va enviar aquest text que circula des de fa temps per la xarxa:

Nos juntamos para almorzar cuando mi amiga me comenta que ella y su pareja están pensando en tener familia.

Estamos haciendo una encuesta, - me dice medio en broma. - ¿Crees que deberíamos tener un bebé?

Te cambiará la vida, - le contesto intentando que mi voz suene neutral.

Sí, ya sé, - me dice, - ya no podremos dormir hasta tarde los fines de semana, ya no tendremos vacaciones espontáneas...

Pero eso no era lo que yo pensaba. Miro a mi amiga intentando decidir qué decirle. Quiero que ella sepa todo lo que no aprenderá en los cursos de preparto, quiero que sepa que las marcas físicas que dejará el embarazo sanarán, pero que convertirse en madre le dejará una marca emocional tan profunda que la hará vulnerable para el resto de su vida.

Pienso en advertirle que nunca más leerá un periódico sin pensar "podría haber sido MI hijo". Que cada vez que se entere de la caída de un avión, de un incendio se sentirá perseguida. Que cuando vea fotos de niños hambrientos, se preguntará si puede haber algo peor que ver a un hijo morir.

Miro sus uñas perfectamente arregladas y su ropa impecable y pienso que sin importar lo sofisticada que sea, convertirse en madre la reducirá al nivel tan primitivo de una osa protegiendo a su cría. Que una llamada urgente: ¡Mamá!, la hará dejar caer un souffle o su mejor

cristalería sin pensarlo dos veces.

Siento que debería prevenirla que ya no importarán los años que haya invertido en su carrera, que su profesión pasará a segundo plano por la maternidad.

Que podrá arreglar para que su hijo esté bien cuidado mientras trabaja, pero un día, entrando a una importante junta de negocios, creerá oler el dulce aroma de su bebé, y que deberá utilizar cada milímetro de autodisciplina para no salir corriendo a su casa, sólo para asegurarse que

su bebé está bien.

Quiero que mi amiga sepa que las decisiones de todos los días ya no serán una rutina. Que el deseo de un niño de 5 años de entrar al baño de hombres en Mc Donald's se convertirá en un dilema mayor. Que en ese momento, entre el ruido a bandejas y los gritos de los niños, sopesará importantes argumentos acerca de la limitación de la independencia de su pequeño y la

posibilidad de que un depravado se pueda esconder en ese baño al que ella no podrá entrar. Que sin importar lo decidida que sea en la oficina, cuestionará todas las decisiones que tome con respecto a su hijo.

Mirando a mi atractiva amiga, quiero asegurarle que aunque pierda los kilos de más que le deje el embarazo, jamás se sentirá igual acerca de sí misma.

Que su vida, tan importante ahora, pasará a segundo plano cuando tenga a su hijo. Que no dudaría en dar la vida por él sin meditarlo un instante, sin embargo deseará vivir más años, no para cumplir sus propios sueños, sino para ver a su hijo cumplir los suyos. Quiero explicarle que la cicatriz de la cesárea y las estrías se convertirán en medallas de honor.

La relación de mi amiga con su marido cambiará, pero no de la manera que ella cree. Quisiera que ella entendiera cuanto más se puede amar a un hombre que se levanta por las noches a acunar a su hijo y que siempre está dispuesto a jugar con él. Creo que debería saber que se enamorará de él otra vez, por razones que ahora encontraría muy poco románticas.

Quisiera que mi amiga pudiera saber lo identificada que se va a sentir con otras mujeres que a través de la historia han intentado detener una guerra, los prejuicios o choferes alcoholizados. Quisiera que entendiera porque yo puedo ser muy racional acerca de muchos temas, pero me vuelvo temporalmente irracional cuando discuto el peligro que significa una guerra nuclear en el

futuro de mis hijos.

Quisiera describirle a mi amiga la exaltación de ver a su hijo aprender a andar en bicicleta. Quisiera poder reproducirle esa risa contagiosa que escapa del alma del bebé cuando toca la suave piel de un gato o un perro por primera vez. Quisiera que saboreara esa felicidad al abrazarlo que es tan real, que duele. La mirada intrigada de mi amiga me hace comprender que los ojos se me han llenado de lágrimas.

Nunca te arrepentirás, - le digo al fin, tomándole la mano y ofrezco una plegaria silenciosa por ella, y por mí, y por todas aquellas mujeres meramente mortales que se enfrentan a los tropiezos de la maravillosa experiencia llamada maternidad.

Bon Nadal!

Escric amb pressa, aprofitant una breu migdiada fora d'hores del Martí, pensant que tinc un munt de coses a fer i que d'un moment a l'altre es despertarà. Fa setmanes que tinc el blog oblidat, que només tinc temps per penjar de tant en tant algun article o entrevista interessant.

De fet, només han passat 5 minuts i ja tinc al meu fill a la falda, fascinat amb la pantalla, entre teta i teta.
Des de fa unes setmanes estem passant per una mala época en el dormir; es desperta a la nit i ja no hi ha qui dormi. S'adorm al pit, però quan el poso a la cuna es desperta plorant. Després d'això, es repeteix la mateixa escena: torna a adormir-se als braços, el poso a la cuna i es desperta. El poso al nostre llit i vol gresca, s'enfila sobre nostre, vol jugar, però alhora plora perquè vol dormir, ho intenta, però no ho aconsegueix. I així ens estem 2, 3, fins a 4 hores desperts. Sé que només és una etapa, que li estan sortint dos queixals, que ho passa malament i tot ho mossega (tot i que no sé si és això el que li passa), però algunes nits, quan em passo dues o més hores desperta, em desespero. Amb això, m'està ajudant molt compartir experiències i consells al fòrum de Crianza Natural. Durant les darreres setmanes he fet dues descobertes d'aquelles que et fan la vida una mica més agradable. Una és la música i la veu de Katie Melua. L'altra és el fòrum de Crianza Natural.
Tret de les nits que passem, aquesta etapa del Martí és meravellosa. M'abraça, em fa petons a la seva manera, vol começar a menjar i a vestir-se tot sol, li encanta col.laborar en petites tasques de casa, com llençar el bolquer a la brossa o pujar les persianes. No ho aconsegueixo tots els dies, però procuro estar una estona a la seva habitació mentres juga. És fantàstic observar com va canviant el seu joc, a mesura que les seves capacitats evolucionen.
Si l'any passat el Nadal va ser especial perquè era el primer que vivíem amb el Martí, aquest Nadal ho és més encara perquè el viu amb més intensitat i és més conscient de les coses que l'envolten, del que passa. Senyala sense parar les llumetes, els Pares Noel, els ninots de neu...Com el fascina tocar i veure les llumetes i els adorns del nostre arbre de Nadal!
Abans us parlava d'un parell de descobriments que he fet. No puc deixar d'esmentar un altre d'important: el llibre El bebé es un mamífero de Michel Odent. Més endavant, quan l'acabi de llegir, n'escriuré un post.
De fet, uns posts més avall us parlava del meu entusiasme llegint llibres sobre criança respectuosa. Suposo que aquest és el meu gran descobriment; el que abarca els altres. Haver trobat una vocació, la d'ajudar altres mares, que complementa i enriqueix enormement la vocació de psicòloga, la meva professió.

Recuperando a la mujer prohibida

(...)El parto, que es un episodio importante de la vida sexual de la mujer, deja de ser considerado como tal; esto es gravísimo porque la fisiología del parto está prevista para funcionar con el impulso de la emoción erótica. De hecho, para forzar el desencadenamiento del parto, la Medicina tiene que fabricar en laboratorio la oxitocina (que nos inyectan con los famosos goteros), la hormona llamada ‘del amor’ que se segrega naturalmente con la excitación sexual, porque no han encontrado otra cosa que abra el cérvix. Además como todo acto sexual, el parto requiere una intimidad para que el cuerpo pueda abandonarse a la emoción y a la relajación, intimidad que desaparece en el parto hospitalario. Todo esto, unido al desconocimiento de nuestro cuerpo y la pérdida de la confianza en él, junto con el miedo inculcado y la rigidez uterina resultante de la represión sexual durante la infancia, nos hace hacer todo lo contrario de lo que el parto requiere; contraídas, llenas de miedo, entregamos nuestra confianza a las autoridades de la Medicina, que -cesáreas aparte- no pueden saber ni hacer lo que sólo el cuerpo sabe cómo y cuándo hacer. El decúbito supino es una posición contraria al parto: el canal de nacimiento se estrecha y se alarga, y además la posición horizontal va en contra de la fuerza de gravedad; pero sobre todo, en esa posición la mujer no puede hacer fuerza con los músculos pélvicos; en cambio, en cuclillas se puede hacer toda la fuerza necesaria con los músculos pélvicos para impulsar el avance del bebé, el canal de nacimiento se acorta y la salida va a favor de la fuerza de la gravedad. Parir en decúbito supino supone alargar el parto, poner dificultades al avance del bebé, facilitar el atasco y la falta de oxígeno; es tan absurdo como defecar en esa posición. Sólo tiene una lógica: la manipulación médica y agravar el sufrimiento de la madre y del bebé. Obligar a la mujer a parir en esa posición es una violencia gratuita e innecesaria; es la imagen de la sumisión y de la negación de nuestros cuerpos.

Todavía quedan zonas fuera de Occidente, donde se sabe que el parto y la maternidad son episodios de la vida sexual de una mujer. Las mujeres de la India visualizan los pétalos de la flor de loto abriéndose para abrir el canal del nacimiento, un abrir suave, sin violencia alguna; claro que no se les ocurre ponerse a parir en decúbito supino, en medio de focos, entregadas a las órdenes de las autoridades médicas. En zonas de Arabia Saudita las mujeres bailan la danza del vientre entorno a la parturienta hiponotizándola con sus movimientos rítmicos ondulantes para que también ella se mueva a favor del cuerpo en lugar de moverse contra él.

Hablar del placer de parir suena a marciano, pero es tan real como difícil para la mujer socializada en el imperio falocrático. A pesar de todo, hay algo muy importante que debe saberse: inmediatamente después del parto, incluso aunque éste haya sido doloroso y violento para la madre y la criatura, hay una oportunidad de recuperar la autorregulación del proceso sexual de la maternidad. Son las dos ó tres horas inmediatas después de la salida de la criatura. En ese lapso de tiempo se producen las mayores descargas de oxitocina de toda nuestra vida sexual, así como de otras sustancias opiáceas como las endorfinas. Si nos dejan un poco en paz, nos sentiremos invadidas de oleadas de placer y de felicidad al sentir a la criatura recien salida en nuestro vientre y succionando el pezón. Este fenómeno fisiólogico está filogénticamente establecido para organizar el acoplamiento o simbiosis de la exterogestación y se le conoce con el nombre de 'impronta'. La extero-gestación (que dura más o menos un año, pero que es muy intensa los dos primeros meses) es el único periodo realmente simbiótico de nuestra vida. La atracción libidinal, como dice Michael Balint, entre madre y bebé produce y mantiene el estado de simbiosis, es una atracción mutua de índole sexual que corresponde a un nuevo estado sexual de la mujer y de la criatura, tan placentero y gratificante para la mujer como para el bebé. Dice Balint que se trata de la carga (o catexia) libidinal mayor de toda la vida humana, porque debe mantener la atracción mutua de la simbiosis, confirmando lo que ya dice el indicador hormonal. Y aunque ahora podamos sobrevivir con leche y calor artificial, el contacto piel con piel que corresponde a la producción libidinal sigue siendo necesario no sólo psíquicamente, sino también orgánicamente, para la formación de las sinapsis neuronales, la coordinación neuromuscular, el sistema inmunologico, etc. Se ha demostrado que de la emoción dependen la producción de ciertas enzimas y otros moduladores químicos necesarios para la maduración psicosomática de la criatura humana. Lo peor no es que el pezón que chupamos sea de plástico, sino el cuerpo que falta detrás del chupete o del biberón, es decir, la destrucción del cuerpo a cuerpo con la madre y el bloqueo de nuestro desarrollo sexual básico.

Actualmente se separa sistemáticamente a la criatura recién nacida de la madre, con la excusa de lavar y de inspeccionar clínicamente a la criatura; esto produce la interrupción de la impronta, y es una negación de la sexualidad femenina, uno de los estados de mayor placer de nuestras vidas; y también la de la misma criatura, que queda dañada de por vida (a esto se le llama ‘falta básica’).

Hablar del placer y del deseo de amamantar suena también a algo extravagante, hasta tal punto hemos perdido las pulsiones sexuales. Las mujeres lo consideran una lata y dejamos a l@s bebés con biberones y canguros para irnos a trabajar. Sin embargo, amamantar puede ser sumamente placentero, un placer que se percibe en los pechos y en el útero y en la vagina, pues hay conexiones o 'meridianos' de placer entre los pechos y el útero, tal y como lo expresaban en el arte pre-patriarcal trazándolos sobre los cuerpos en pinturas o esculturas.

Según Michel Odent, durante la lactancia, la líbido de la madre se orienta hacia el bebé, lo cual le lleva a este científico a cuestionar la pareja monogámica (lo cierto es que incluso en la sociedad actual, muchas mujeres que amamantan a sus criaturas pierden el deseo hacia sus compañeras/os).

La maternidad, que hoy se realiza de forma robotizada, sin el impulso del deseo y de pulsión libidinal (y que está a cargo de la Medicina como si de una enfermedad se tratara) es en realidad una etapa de la vida sexual de la mujer. El grado de castración de nuestros cuerpos es el necesario para dejar la reproducción humana a merced del orden establecido. Y la represión exterior va cediendo cada vez más terreno a la interior, a la pérdida de la conciencia de nuestros cuerpos, la autoinhibición y la sumisión inconsciente(...).

Casilda Rodrigáñez

Reflexions d'una psicòloga sobre el métode Estivill

A DORMIR SE APRENDE:
A dormir NO se aprende, como no se aprende a caminar, ni a controlar esfínteres. Son adquisiciones que se dan cuando el niño está maduro para ello. Hay decenas de estudios acerca del sueño infantil, de cómo se alternan las fases REM con las otras, y de por qué es fisiológico que el niño se despierte varias veces durante la noche.

DORMIR ADECUADAMENTE:
No hay modos adecuados o no adecuados de dormir. Cada uno duerme como duerme, no se puede forzar a la gente a que duerma 8 horas si tiene necesidad de dormir 5 ó 12. Como no se puede forzarlas a respirar más veces de las que necesita, o a comer más de lo que necesita.

LOS PADRES DEBEN TENER UNA CONDUCTA ACTIVA:
Sí, activa en cuanto a mecerlos, acunarlos, abrazarlos, darles teta, y acudir cada vez que sus hijos los llamen. No hay nada que los padres debamos "hacer" para que los chicos se duerman, simplemente acompañarlos en sus necesidades.

EL BUEN DORMIR NECESITA DE UN AMBIENTE SERENO Y OSCURO:
Los bebés vienen de la panza de la mamá, que no es un ambiente ni sereno ni oscuro. El silencio y la oscuridad asustan a los chicos, de todas las épocas. Todos vimos alguna vez bebés que se duermen en el shopping o en un casamiento sin problema alguno. Las personas dormimos cuando tenemos sueño, simplemente. Por supuesto que no estoy sugiriendo dormir a nuestros hijos en una discoteca, sino aclarar que la oscuridad es atemorizante para cualquier niño, cuanto más pequeño, es peor. Y lo mismo ocurre con el silencio. Dormir cerca de otros seres humanos -cosa que se ha hecho desde la época de las cavernas, para permitir la subsistencia, y cosa que los adultos hacemos cada vez que podemos- es la conducta natural de cualquier bebé humano.

NO ES NECESARIO ESTAR PRESENTE HASTA QUE EL NIÑO SE DUERMA PROFUNDAMENTE:
Si nos vamos antes y el niño se duerme de todos modos y no vuelve a despertarse, no hay necesidad. Pero la gran mayoría de los nenes se vuelven a despertar antes de caer profundamente dormidos, y al no ver a su persona de confianza cerca -parece que al Dr Estivill no le parece patológica la dependencia a un osito pero sí el apego a los padres- se despertará, llorará, como conducta totalmente natural, la traemos filogenéticamente, pues tenemos en nuestros genes que cuanto más lloraron los bebés, más acudieron sus papás a atenderlos, y eso garantizó la supervivencia desde que el mundo es mundo.

LA FAMILIA DEBE ACOMPAÑR, NO INVADIR!!!!
Totalmente de acuerdo, si definimos qué es invadir. Cómo se invade a un niño? Con caricias? Con un cuento antes de dormir? Durmiéndolo en brazos? Me temo que estamos hablando de cosas diferentes.

CONSEJOS: Calma, paciencia, serenidad. Absolutamente de acuerdo. Hemos traído bebés al mundo, y así funcionan, despertándose varias veces por noche durante sus primeros años.

NO LEVANTARLOS DE LA CUNA:
Por qué??? Si el bebé llora, está despierto, reclama a sus papás, no se lo puede levantar de la cuna? QUién lo dice? Dónde están los estudios que avalan semejante conducta?? QUé pensaríamos de un manual para esposos que dijera "si su esposa llora, no la abrace, no acuda a consolarla"???

NO MECERLOS EN BRAZOS A LA HORA DEL SUEÑO:
Hay algún lugar más placentero para dormir que los brazos del ser amado? Los adultos que vivimos en pareja, no dormimos abrazados? Para un niño, los brazos de sus padres son el lugar seguro a donde reposar, no existe mejor lugar para dormir que sintiéndose seguros, cobijados, amados. De dónde estamos sacando estos consejos???

NO DARLE PALMADITAS EN LA COLA:
O sea, los dejamos solos, a oscuras, en silencio y ni siquiera podemos tener contacto físico. Y el bebé/niño recibirá el mensaje de que dormir es placentero y maravilloso!!! A mi me suena a castigo, a soledad, a "no te quiero", a abandono. Y las centenas de niños que consultan a los psicólogos infantiles luego de que se les aplicó este método, lo confirman.

NO PASARLO DE BRAZO EN BRAZO DE FAMILIARES ANSIOSOS:
Absolutamente de acuerdo. Si están ansiosos no funcionará. Aunque es frecuente ver que cuando la ansiosa es la madre, los brazos de una tía o vecina suelen ser mágicos para calmar a esta díada que se retroalimenta a sí misma.

NO OFRECERLE JUGOS O COMIDA SI YA SE LE ALIMENTÓ:
Por qué?? Dónde deja eso a la lactancia materna? No se le puede dar teta a un bebé que llora porque no puede dormir? Acaso saben que la leche materna contiene triptófano, un componente que induce al sueño y que justamente los bebés despiertan para bebérselo y así seguir durmiendo? Y si se despertó porque tenía sed? Ninguno de ustedes se despertó nunca de madrugada con hambre? Por qué tratamos a los niños como si fueran de otra especie, o de otro planeta??

NO DEJES DE CONSULTAR AL PEDIATRA ANTE TRASTORNOS DEL SUEÑO: Absolutamente de acuerdo, Definamos entonces, qué es un trastorno del sueño. Hablar dormido? Caminar sonámbulo? Tener apneas?
Despertar varias veces a la noche en un niño de 0 a 3 años no es un trastorno del sueño, definitivamente no lo es.

LOS MENORES DE SEIS MESES DORMIRAN BOCA ARRIBA O DE COSTADO:
No entraré en detalles. Hay campañas a nivel nacional acerca de esto, como también había otras hace algunos años aconsejando dormir boca abajo....

TRABAJA CON RUTINAS DIARIAS:
A tal hora el alimento... dónde queda la teta en este consejo? Si tomamos las recomendaciones de la OMS de dar teta dos años o más, hay que dar la teta con horario? Todos los trabajadores de la salud sabemos -o deberíamos saber- que dar la teta con horario es quedarse sin leche en pocos días.
Las rutinas son saludables para todos en general, pero los bebés no tienen "hora" para jugar ni para dormir. Y tengo el consultorio lleno de mamás que no le dan teta porque "no le toca" o que lo bañan a tal hora porque "le toca". Cuidado con los consejos que damos, los niños no son electrodomésticos con manuales para sacarlos en serie.

ACOSTUMBRALO A ESTO Y VERAS QUE EL AJUSTARA SUS HORARIOS:
Lo que el niño hará, será dejar de reclamar lo que sabe que no conseguirá. Descreerá de sus padres, como las personas descreemos de quien dice "te llamo" y no nos llama. Qué tal un manual para novios donde diga "llámela todos los días a las 4" , "hay una hora para salidas, una hora para el sexo, una hora para el lavado de la ropa"? Acaso los adultos vivimos así? Acaso toleraríamos una relación donde el otro no nos da lo que necesitamos, bajo el pretexto de que así aprenderemos? Lo que en el "Duérmete Niño" se llama aprendizaje, es lo que los adultos llamamos desconfianza, y resignación.

Y EL DORMIR DEJARA DE SER UN PROBLEMA:
El dormir es un problema para quienes no entienden que los despertares nocturnos son normales en los bebés. Si compramos un perro, hará pozos en el jardín, si adquirimos un celular, habrá que cargarle las baterías, si tenemos un niño, habrá que estar disponible para atender a sus necesidades. Es simple. En esta cultura "light" en la que vivimos, queremos parir sin que nos duela, criar sin posponer nuestra vida privada, tener hijos y que nada cambie en nuestra rutina, casarnos y no tener crisis...nos inventamos los problemas, donde no los hay.
No tardará mucho en aparecer alguien que diga que los bebés deben caminar a los 9 meses, y ahí aparecerán todas las madres desesperadas comprando libros y llevando a sus bebés a estimuladores para que sean como dicen las revistas que deben ser.

DALE CONFIANZA Y SEGURIDAD PARA DORMIR SOLO:
La confianza y la seguridad no se dan, se transmiten con actitudes. Los seres humanos las vamos adquiriendo a fuerza de contar con el otro, de la estabilidad en el vínculo, del reconocimiento de nuestras necesidades. Un niño que quiera dormir con sus papás y en cambio se lo deje en silencio y a oscuras con el osito, sin mecerlo ni darle un vaso de agua, sin duda no ganará confianza ni seguridad. Aprenderá a dormir solo, como los adultos aprendemos a no concurrir a un restaurante donde nos tratan mal, a no llamar a ese amigo que nunca nos contesta y a no confiar en quien no mantiene su palabra.

Quizás en breve escriba un artículo con todas las fundamentaciones científicas, por ahora estoy indignada con lo que acabo de ver, y con la falta de humanidad con la que pretendemos educar a nuestros niños.

Lic. María Paula Cavanna

Per què no se'ls ha de deixar plorar

"No és bo que els nens s'adormin plorant"

Rosa Jové, Psicòloga infantil

Carme Gironès, AVUI, 8/12/08

Vostè diu que els pares no han de deixar plorar un nen que no s'adorm. Per què?

Un plor desatès en un nadó pot provocar un xoc emocional que altera els nivells de les principals hormones que regulen les nostres emocions, i a més aprenen que no val la pena queixar-se perquè ningú els farà cas. Això pot provocar seqüeles que poden aparèixer un cop aquests nens són adults en forma de trastorns de la personalitat i fins i tot insomni.

Ploren per cridar l'atenció?

Quan un nen plora vol dir que pateix i, per tant, necessita l'atenció d'un adult. És la seva manera de comunicar-se. Si el deixes plorar, de gran la seva capacitat de comunicació amb els altres es pot veure alterada. No és el plor el que provoca el xoc emocional. Si un nen es fa mal i plora, no es traumatitza; però si plora perquè se sent sol i no se l'atén, té por, i és això el que el traumatitza.

A un nadó se l'ha d'ensenyar a dormir?

No. Generalment, l'únic problema és que no dorm quan els pares voldrien, i amb la durada que els pares voldrien. El més important és que interioritzin que per dormir han d'estar relaxats. No és bo que els nens s'adormin plorant, nerviosos. A més, hem de pensar que tots ens despertem de 8 a 10 vegades cada nit, i sense ni adonar-nos-en ens tornem a adormir de seguida. Moltes vegades, els nens quan es desperten no tenen la nostra habilitat per tornar-nos a adormir, es queden desperts, es desvetllen i ploren. Ja n'aprendran.

I com n'aprendran?

Tots els aprenentatges importants dels mamífers tenen tres etapes. Per exemple, desplaçar-se: primer ho fas amb els pares, després ho fas amb l'ajuda dels pares i, al final, ja camines sol. Doncs amb el dormir passa el mateix: primer dorms amb els pares; després els pares t'ajuden a dormir, et bressolen, et canten cançons, t'expliquen contes, etc.; i al final ja ho fas sol.

Està bé que els lactants dormin amb els pares?

Sí, però cada família ha de decidir el que vol fer. El que sí que han de saber és que no només no és dolent sinó que s'ha comprovat que és beneficiós per al nen i per als pares que dormen amb aquell nen.

No és perillós?

No. A les famílies que practiquen el co-llit hi ha menys casos de mort sobtada. Molta gent es pensa que això només és una cosa que fan al Tercer Món, però no és veritat. Al Japó, Suècia, Finlàndia i Noruega practiquen el co-llit entre un 90% i un 95% de famílies. Aquí cada vegada hi ha més pares que ho fan, però les opinions sobre aquest tema s'han polaritzat molt: hi ha gent que n'és molt partidària i gent molt detractora.

¿Són suficients 16 setmanes de baixa maternal?

16 setmanes és massa poc. A Noruega, Finlàndia i Suècia, les baixes maternals duren gairebé un any. Com a conseqüència, les mares alleten els nens fins més tard i els nens tenen menys problemes. Llavors, quan surten els informes sobre els alts rendiments escolars dels finlandesos no entenem com és que els nens van tan bé a l'escola.

¿Tan important és que els pares puguin fer-se càrrec del nadó durant el primer any?

Sí, tot va lligat. Separar el nadó de la mare, o del pare, no és el que el nen necessita. Si has d'anar a treballar, millor l'àvia que una cangur, millor una cangur que la guarderia, però el millor de tot és que el nen pugui estar amb els seus pares com més temps millor.

Per què?

Perquè al capdavall som mamífers, i si ens hi fixem, tots tenen les cries gairebé enganxades a les mares durant els primers temps de vida. Si mirem la història de la humanitat, veurem que els nens s'han portat sempre en braços, lligats al damunt... No hi va haver cotxets fins al segle XIX, que és quan als nens de la burgesia els van començar a cuidar les mainaderes, que trobaven que el nen pesava massa per portar-lo a coll.

Com s'explica l'èxit dels manuals que expliquen mètodes per fer adormir els nens?

Perquè són mètodes que faciliten molt la vida dels pares. Aquests mètodes són ràpids: deixes el nen plorar durant una setmana i el nen calla. Però això no vol dir que s'adormi, vol dir que calla. I, esclar, els pares pensen "abans teníem un problema i ara no el tenim", i es queden tranquils.

I no haurien d'estar tranquils?

Si els pares sabessin les conseqüències negatives que l'aplicació d'aquests mètodes pot comportar, estic segura que s'ho plantejarien abans de posar-los en pràctica.

I el seu llibre no és un altre mètode?

No. No hi ha cap mètode al meu llibre. Bàsicament explico com és el son infantil, el que no s'ha de fer, per què no s'ha de deixar plorar el nen... I al final dono idees. Idees que els pares poden seguir o no, depenent de les circumstàncies de cadascú. Quan una família ve a la consulta, elaborem un projecte que té en compte els pares, els nens i el professional. Els nens no han de patir, els pares no han de patir i al professional li ha de semblar que aquella solució serà coherent i es podrà portar a la pràctica. No se segueix un mètode, és un trajecte que ha de fer cada família.

10 libros fundamentales para la crianza con apego

Estic entusiasmada llegint articles i llibres sobre criança respectuosa i contenta de veure que he llegit 5 dels 10 llibres que recomana com a imprescindibles Mireia Long (fundadora de Criar con el Corazón) en aquest article a Bebesymas.com

Faig meves les seves paraules, perquè mentres llegia cadascun d'aquests llibres he pensat exactament el mateix:

¡Ojalá hubiera leído estos libros antes de ser madre! Me habría ahorrado tantos miedos, inseguridades, disgustos, dudas… pero fuí aprendiendo a trompicones y muchas veces, al ir descubriéndolos, poniendo palabras a lo que sentía. Me sirvieron mucho, tanto para entenderme como para explicar a quien queria oir mis razones para criar como lo hago.

10 libros. Un número redondo, aunque hay muchos más, con estos me he quedado para hacer una lista de aquellos mejores volúmenes que podrán acompañarnos y enseñarnos en el camino de la maternidad.

1. “Bésame mucho”. Carlos González. Este pediatra y gran escritor expone, con su verbo ágil y sus habituales toques de humor, las bases de una crianza respetuosa y empática. Indispensable. Para las madres, las abuelas, las cuñadas y las amigas. Y también para los papás.

2. “Dormir sin lágrimas”. Rosa Jové. Un análisis de esta extraordinaria psicopediatra que expone como el sueño infantil es un proceso evolutivo. Permite a los padres acercarse a las preguntas y posibles problemas a la hora de irse a dormir y les da la seguridad de confiar en sus niños y de acompañarlos una vez asumen que un bebé que llora es un bebé que sufre.

Parto slow

“Una horita cortita” es lo que te desean muchos porque culturalmente y gracias al Génesis (“parirás con dolor”) y a las películas, que sólo han mostrado partos sangrantes y tortuosos, el concepto de parto que está en el inconsciente colectivo es algo tan negativo que se quiere agilizar a toda costa o incluso eliminar (cesáreas programadas injustificadas).

Para los que no se hayan enterado todavía, el parto es parte de la sexualidad humana (no una enfermedad) y como tal exige tiempo, intimidad, seguridad, amor, penumbra, calidez, recogimiento y permitir que funcione la parte primitiva del cerebro, que produce las hormonas encargadas del proceso: oxitocina y opiáceos.

Y estas hormonas, que llevarían a la madre a un estado de concienca alterado natural y anestesiante, se inhiben con luces fuertes, presencia de extraños, miedo, angustia, frío, etc. Es decir, los ambientes de quirófano típicos de la mayoría de los hospitales.

Nuestros hijos deberían nacer en entornos parecidos al lugar en el que fueron concebidos y no en ambientes más cercanos a la enfermedad que a la salud y vida.

Entrevista a Carlos González

Recupero una entrevista de fa un parell d'anys publicada a Noticias de Gipuzkoa. Rellegir les paraules de Carlos González és sempre un plaer...

"Los chavales de hoy en día son los que menos afecto reciben de toda la historia"

Se ha impuesto la moda de no coger en brazos a los niños porque, según se dice, se les malcría.

Recupero una entrevista de fa un parell d'anys publicada a Noticias de Gipuzkoa. Rellegir les paraules de Carlos González és sempre un plaer...

Pues se trata de todo lo contrario. Malcriar significa criar mal, con poco cariño, sin cubrir las necesidades básicas del niño. La relación con otras personas, particularmente con la madre, es una necesidad básica del ser humano. Por exceso de cariño no se educa mal a nadie.

¿Hasta qué edad es conveniente hacer caso en todo momento al bebé?

Hay que usar la lógica: ¿no pretendemos que se nos haga caso toda la vida a los adultos? Pues con los niños igual. Lo normal es atenderles.

¿Pero no pueden aflorar así generaciones de niños consentidos?

El riesgo está en ofrecerles cosas que uno cree que no hay que darles. Si un niño te pide veinte caramelos, es evidente que no se los vas a dar. Pero el problema es que, según ciertas teorías educativas, a pesar de que el pequeño te pida algo que no es malo para su salud y que está a tu alcance, te dicen que se lo niegues por decreto para que aprenda que no lo puede tener todo. ¡Pero es que eso ya lo va a aprender en la medida que pide cosas imposibles! Por eso, cuando deseen algo tan normal como ser cogidos en brazos, hay que hacerlo. El concepto de prohibir para demostrar quién manda aquí es aberrante.

No parece muy amigo de la frase 'hay que educar frustrando'.

No creo que la frustración eduque. De lo contrario, estarían todos muy instruidos. De las miles de cosas que pide un hijo hay muy pocas que realmente le puedas dar ¡Puñetas, pues démoselas! Si el padre se tiene que ir a trabajar y no puede atender al chaval, qué le vamos a hacer, pero si el poco tiempo que estamos con él nos pide que juguemos y no le hacemos ni caso, ¿qué relación mantenemos? Circulan teorías que dicen que el problema es que los niños están muy consentidos. Eso es falso. A los chavales se les da mucho menos de lo que se ha dado a cualquier otro niño de la historia. No me refiero al que te pide la Play sino al pobre chaval que quiere abrazos, mimos y jugar.

¿La generación que menos afecto recibe de la historia?

Pues sí, por un motivo muy sencillo: nunca antes habían acudido niños de pocos meses a pasar 8 ó 10 horas en una guardería, un recurso que no existía hasta los años 50. Incluso hay quien cree que es una experiencia deseable, porque allí les estimulan. Como mínimo debemos aceptar una cosa: los niños de hoy pasan mucho menos tiempo con sus padres que hace unos años, que es precisamente lo que más quieren. No se puede decir que se salgan siempre con la suya. Es más bien al contrario.

¿Por qué abomina de las guarderías?

En algunos casos son necesarias, pero deberíamos tener bien claro que son un mal menor. El niño está mejor si le cuidan sus propios padres.

Pero en la guardería comienza el proceso de socialización...

Ni mucho menos. Eso es un mito. A los niños de menos de tres años les importa un rábano que haya otro niño al lado. Les ves jugando y no socializan. Sientas a cuatro en el suelo y cada uno está a lo suyo. Los niños socializan cuando son mayores.

No comulga en absoluto con esa visión de niños consentidos, incluso tiranos, que observan psicólogos como Javier Urra.

No me he leído su libro, pero quienes lo han hecho me han dicho que el título espanta aunque su contenido no está mal. Javier Urra, en todo caso, era el Defensor del menor en Madrid. Desde luego que con defensores así no hacen falta fiscales. Si por algún motivo han llegado a criarse los niños como son ahora, no se puede decir que sea por exceso de cariño. Estamos hablando de jóvenes atiborrados de actividades extraescolares, que han crecido entre canguros, que lo han tenido todo menos afecto. Los padres, eso sí, compensan todo ello con muchos juguetes. A ese niño le están dando sustitutos baratos de lo que de verdad es niño pide.

¿Qué opina del famoso Duérmete niño ? ¿Es mano de santo?

Estivill propugna dejar al niño llorar un día un minuto, luego tres, cinco... Sí, el sistema funciona. Al cabo de unos días ya no se despierta a media noche ni se molesta en meter ruido porque sabe que sus padres no van a venir. Pero, después de unos años, ¿cómo pretenden esos padres que su hijo les confiese que se droga si desde los dos años le han enseñado que no le van a hacer caso?

La frase del dia

El comportamiento de los niños, ya sea cooperativo o destructivo, es tan importante para el desarrollo y la salud de los padres como lo es el comportamiento de los padres para el desarrollo y la salud de los hijos. La interacción entre adultos y niños es un proceso de aprendizaje mutuo. Si nos tratamos mutuamente con igual dignidad, todos saldremos ganando.

Del llibre Su hijo, una persona competente, de Jesper Juul.

Doulas, expertas en maternidad

Las doulas son mujeres con gran experiencia en maternidad que apoyan a las madres para que puedan criar a sus bebés de la mejor manera posible. Se especializan en acompañarlas en el embarazo, el parto y en el posparto, ofreciéndoles apoyo emocional en todo el proceso. No son profesionales de la sanidad, pero su tarea facilita que la relación con estos sea más satisfactoria para todas las partes.

¿Desde cuándo existen en España?

La figura de la doula apareció en EE.UU. hace unos 25 años, a raíz de un estudio que demostró que las embarazadas que contaban con el apoyo de otras mujeres con unas nociones básicas sobre el nacimiento tenían menos problemas en el parto.
En España existen desde hace diez años. En poco tiempo el número ha aumentado notablemente, ya están presentes en casi todo el país y, además, su labor empieza a ser conocida y demandada.
¿Qué hacen?
Ayudan a las madres para que el embarazo, el parto y el posparto sean experiencias plenas, saludables, llenas de gozo y satisfacción.
Las cuidan para que puedan dar a luz sin miedo, amamantar sin problemas y descansar con su bebé sin sentirse culpables por no estar haciendo otras tareas.
Las acompañan para que la crisis vital que supone la maternidad no sea deprimente.
Algunas participan en el proceso completo, pero otras se dedican únicamente al parto o al posparto. Por eso, antes de decir qué profesional nos interesa más hay que tener claro qué esperamos de ella y cuáles son nuestras necesidades reales.
Un regalo para mamá
El deseo de entender mejor los cambios propios del embarazo y el parto hace que cada vez más personas demanden la presencia y el acompañamiento de una doula ya desde el embarazo.
Y es que, contar con este apoyo es todo un regalo para la embarazada o la madre reciente. Muchas futuras mamás tienen miedos concretos, o no demasiado definidos: algunas buscan un tipo de parto en particular y necesitan que alguien les recuerde con frecuencia que son capaces de conseguir aquello que desean. La doula está ahí para ayudarles a lograrlo.
¿Cómo ayudan en el parto?
Estudios científicos demuestran que el acompañamiento de la doula facilita el proceso del parto: las contracciones duelen menos y se soportan mejor y hay menos necesidad de intervenir y de tener que utilizar fórceps o hacer una cesárea.
Para conseguirlo, la doula anima a la madre, refuerza su confianza y la ayuda a escucharse a sí misma y a elegir la mejor opción en cada momento.
Además, con todo su conocimiento logra que el parto sea menos estresante para el padre: le permite relajarse, decidir hasta qué punto quiere estar presente y le ayuda a acompañar a la parturienta de la mejor manera.
¿Y en el posparto?
Se encarga de cuidar a la madre para que pueda dedicarse en cuerpo y alma a su bebé. En los días que siguen al parto, llega a casa para asegurarse de que todo va bien y hace lo necesario para que el mundo siga funcionando mientras la mamá se dedica a su pequeño.
A veces se convierte en el paño de lágrimas y escucha a la madre que atraviesa una tormenta hormonal y emocional importante, y se asegura de conseguir que duerma lo suficiente y se alimente como es debido.
Toda una infinidad de tareas de lo más variadas con un solo objetivo: que la madre no sienta en ningún momento que no es capaz de seguir adelante.
¿Cómo convertirse en una?
No existe titulación oficial para ser doula. La mayoría son madres o mujeres que desean ayudar a otras madres y que combinan su experiencia personal con la formación adquirida en la lactancia, el parto y la psicología perinatal en distintos cursos.
Su especialidad es el respeto a la fisiología del parto y el conocimiento de las necesidades emocionales de la maternidad.
¿Cuánto cuesta su atención?
El precio varía de una doula a otra y también de unas provincias a otras. Además, no todas las doulas dan los mismos servicios (las hay de embarazo, parto y posparto, de parto y de posparto). Algunas asociaciones, como Mares Doules, sí tienen un precio unitario por algunos servicios concretos, como el de posparto (300 € con 14 horas de visita).

Artículo de Nuria Otero Tomera, Pedagoga, orientadora familiar y doula.

Revista Ser padres hoy

La maternidad y el encuentro con la propia sombra

La imatge és de Patricia Metola

Des de fa unes setmanes, estic submergida en la lectura del llibre La maternidad y el encuentro con la propia sombra de Laura Gutman. Em sembla un llibre magnífic, una meravella que va anar a caure a les meves mans massa tard. Un llibre i una autora que desconeixia durant els primers mesos de la meva maternitat i que estic segura que la seva lectura m'hagués ajudat a comprendre el que ens passava (al meu fill i a mi), a dotar de significat la nostra experiència. Trobar algú que descriu perfectament com et sents, algú que troba les paraules justes a l'estat alterat en el què et trobaves durant els primers mesos després del part, sentir-te immensament identificada amb el que explica l'autora, ha estat per a mi un pas molt important. Estic llegint aquest llibre com una revelació.
Més d'una persona m'ha comentat que ha sentit crítiques sobre els llibres de Laura Gutman en el sentit que consideren afirmacions molt dures i extremes. A mi no m'ho semblen. D'entre una majoria de professionals (pediatres, psicòlegs, pedagogs...) que recolzen l'opinió majoritària en la societat occidental sobre l'estil de criança dels fills, Laura Gutman es desmarca totalment, sent, segons la meva opinió, una de les màximes representants de la criança respectuosa.
Les revelacions no sempre són agradables. Amb la lectura d'un llibre com aquest, ets conscient que hi ha coses que no has fet bé; no en el sentit del que és correcte i el que no, (no hi ha receptes en la criança dels fills) sinó en el sentit d'actuar de determinada manera perquè és el millor pel teu fill; és a dir, respectant les seves necessitats.
T'adones que ja va començar en el moment de néixer el teu fill; que no vas defensar els teus drets i els del teu fill durant el part i els dies que vas estar a la clínica, que no vas demanar un part respectuós en tot moment. Com demanar un part diferent si fins fa uns mesos no t'havies ni plantejat que en alguns moments, amb algunes actuacions, no se us va respectar, tot i que en alguns moments durant el part i el postpart a la clínica et vas sentir malament? Com demanar quelcom si no ets conscient que desitges un part diferent, més humà i menys mèdic?
T'adones que després, un cop a casa i durant els mesos següents, no vas respectar en tot moment les necessitats bàsiques del teu fill i et sents culpable. Prens consciència que no vas donar-li el pit, tenir-lo en braços, mirar-lo... "sempre" que ho necessitava; que vas deixar-lo plorar; que, al moisés, vas posar-li el xumet perquè no plorés, enlloc d'apropar-te'l al teu cos, dormint al teu llit; que vas seguir els consells benintencionats de professionals, familiars o amics, però que no et van ajudar, perquè es basen només en la pròpia experiència de qui emet el consell o en creences errònies sobre el part, la maternitat, la lactància i la criança. Vas tenir en compte els consells de tothom enlloc de deixar-te portar per la teva intuïció, el teu instint, enlloc d'escoltar-te a tu mateixa, fer sentir la teva pròpia veu, una veu que en aquells moments esdevé callada, amagada, desconeguda, minimitzada o ignorada pels altres o per tu mateixa.
Però alhora t'adones que eres una dona trencada, esquinçada física i emocionalment, amb un estat d'ànim alterat, sense descansar ni dormir, amb la revolució hormonal a tota marxa (i per tant, revolució també emocional), amb el dolor o molèsties físiques que et dificulten tenir-lo en braços, alletar-lo...que eres una dona vulnerable que té l'ardua tasca de criar un nadó, cosa que fa més difícil qüestionar-te els prejudicis i les idees preconcebudes que existeixen sobre la maternitat, la criança dels nens, l'educació i les formes de crear vincles amb els fills.
Tens la sensació que embogiràs d'un moment a l'altre, que no pots més, que perds tots els llocs de referència o d'identificació coneguts, que has perdut les capacitats intel.lectuals i racionals. Vius com fora del món extern, perquè precisament vius al món intern, el món emocional, el món del nadó, en un estat de permanent fusió entre tu i el teu fill.
Encara no he finalitzat la lectura del llibre, però em sembla que puc dir que m'ha ajudat a reconciliar-me amb mi mateixa, amb els meus errors com a mare recent i primerenca, a identificar i comprendre millor la meva mare i l'estil de criança que vaig rebre d'ella. Que m'ha obert la ment.
Per tot això i molt més, us recomano totalment la lectura d'aquest libre. Per a mi, i pel que he vist en webs sobre criança respectuosa, La maternidad y el encuentro con la propia sombra és un llibre de referència, un d'aquells llibres que es llegeixen més d'una vegada, de consulta, d'aquells que tens sempre a la tauleta de nit.

La polèmica foto d'Angelina Jolie alletant al seu fill

Aviat apareixeran publicades les primeres fotos d'Angelina Jolie alletant els seus bessons. A la portada de la revista W de novembre apareix l'actriu alletant a un dels seus fills, en una de la sèrie de fotografies realitzades pel seu marit Brad Pitt a la seva mansió de la Provença francesa. A les noticies expliquen que la foto en qüestió, en blanc i negre, apareix la Jolie amb una camisola, deixant un pit al descobert (és clar! es tracta de donar el pit!), on es veu una maneta de nadó, d'un dels bessons.

La noticia no tindria cap interès especial per a mi, si no fos perquè el rerefons de la noticia és la polèmica que ha provocat. Resulta que fa dos anys, després del naixement de la seva filla, ja va causar polèmica quan l'actriu va aparéixer en sostens de lactància sota una samarreta a la portada de la revista People.
Mentre que els grups de recolzament a la lactància i algunes mares celebren la declaració pública de Jolie, alguns "experts" afirmen que la imatge pot ser vista com vouyerisme, considerant l'estatus de símbol sexual de Jolie.
Molts trobaran un costat provocatiu i sexual de l'actriu alletant, però a mi em sembla que aquesta foto és subtil i destaca per la tendresa, en comparació a altres fotos de Jolie, que destaquen més aviat per la sensualitat i la manca de roba.
Jane Krouse, portaveu de la Lliga de la Llet Internacional, l'organització més antiga del món que recolza la lactància materna, diu que les mares de bessons afirmen que alletar requereix molt temps, esforç i energia. Creu que pot ser un model per les mares primerenques. Que és una imatge bonica.
Sembla que Jolie i Pitt han trencat un tabú de la societat d'EEUU, donar el pit en públic, i les reaccions negatives no s'han fet esperar. Resulta que fins fa 10 anys, el fet de descobrir un pit per alletar en públic era tipificat en molts estats del país com exhibicionisme.
He decidit escriure sobre aquesta noticia perquè m'ha deixat al.lucinada que avui dia encara causi polèmica una foto d'una dona, sigui qui sigui, una celebritat o una mare corrent, alletant el seu fill. És el més natural del món.
La meva estupefacció en llegir que a EEUU resulta impensable donar el pit, per exemple, en un restaurant i que per evitar mirades i comentaris de reprobació, moltes dones solen retirar-se al bany per fer-ho.
Crec que celebritats com Jolie creen tendència i el fet que l'actriu aparegui allletant els seus fills pot inspirar a moltes mares, no?

Hi havia una vegada una galleda vermella a la sorra...

Hi ha etapes en la vida del teu fill que et fan especial il.lusió. Una il.lusió que pot semblar desmesurada si no ets mare. No són exagerades l'alegria i l'emoció d'uns pares en veure per primera vegada com el seu fill dóna unes passes.

He comprès que la maternitat és aprendre a aflorar emocions que tens ben endins, amagades rere una màscara, desconegudes o, fins i tot, negades per una mateixa; que la maternitat és deixar-se anar, deixar de buscar raons, submergir-se en un altre món diferent de l'extern, perdre's, buscar-se i trobar-se per connectar emocionalment amb el teu fill. És una altra manera de veure, entendre i viure la vida. És sentir que, en ocasions, embogeixes una mica (en el sentit positiu de la paraula), i aceptar-ho. Sentir-te de vegades fora dels móns externs (el de l'oci, el laboral, el social...), aïllada en permanent connexió (física i emocional) amb el teu nadó. Tenir la sensació que rendeixes menys a la feina, que et costa més pensar de manera analítica i racional, i que el pensament esdevé més lent. És cercar constantment paraules per expressar el que sents i el que vius, parlant amb algú, o bé per escriure-les en un blog, però no trobar-les. Tot això i molt més és la maternitat.

El Martí va començar a caminar tot just fa dues setmanes. La primera vegada que el vam veure donar unes passes va ser un moment ple de màgia. Érem a la gespa del parc i vam tenir a sensació que el món, el temps es van aturar durant un instant. Vam aplaudir, cridar, riure i abraçar al Martí. Pot semblar una tonteria, però que el fet de començar a caminar tot sol m'ha produït una il.lusió immensa. Està tan mono caminant amb el seu somriure, els braços i les mans alçades, dient cosetes com volent dir "quina emoció això de poder anar d'un lloc a l'altre, d'acostar-me fins a tu, tot sol".

Durant aquestes darreres setmanes ha après també a picar de mans. És molt sociable i simpàtic amb tothom. Es fica a la butxaca a la gent que se'l mira, li somriu o li diu cosetes, aplaudint. Fa uns dies que aplaudeix a tothom i a tothora. Fins i tot, t'agafa les mans, te les ajunta i et fa picar de mans. Una altra de les coses noves que fa és el que jo anomeno "caiguda de cap". Quan algú el mira, sobretot si és una dona, ell torna la mirada, somriu i fa un seductor moviment amb el cap. És molt divertit. Em faig un tip de riure amb les coses que fa. És moníssim.

Ahir va viure el seu primer petit conflicte amb una nena de 2 anys al parc. Estaven jugant a la sorra i la nena va agafar la galleda del Martí, que de seguida va protestar. Però la nena, tot i la insistència de la seva mare en que li tornés la galleda, no li volia tornar. El Martí plorava, tot i que ella li oferia altres joguines. No, ell volia la galleda vermella. Amb aquesta situació tan comú al parc vaig adonar-me del gran canvi que ha fet el Martí en els darrers mesos: abans es mostrava indiferent si li treies un objecte amb el que estava jugant; simplement desviava l'atenció cap a un altre objecte. Ara vol allò que tens a les mans, la joguina amb la que jugava i que li han agafat, i plora o s'enfada si no la té entre les seves mans. I mentrestant, al parc, observava l'escena, sense saber ben bé com intervenir per la falta d'experiència (no fa gaire que hem començat a anar al parc cada dia), una com tantes altres escenes que veus al parc, i em preguntava per quin motiu els adults tenim tant interès en què els nens més petits comparteixin les seves joguines, quan a nosaltres ens costa tant compartir les nostres coses...

Adéu a l'estiu

Donem la benvinguda a la tardor, tot recordant els indrets que vam visitar aquest estiu...

Crianza. Violencias invisibles y adicciones

Aquests dies he estat força desconnectada dels blogs. Fa dies que no escric i em passejo molt poca estona pels meus blogs preferits. No he estat especialment enfeinada, tampoc és que no hagi tingut ganes d'escriure ni de llegir posts nous. El fet que el Martí dormi menys durant el dia i torni a despertar-se a les nits, fa que estigui més cansada i que disposi de menys temps personal. Amb tot, aquests dies he aconseguit quedar amb alguna bona amiga i acabar de llegir el llibre "Crianza. Violencias invisibles y adicciones" de Laura Gutman, que he trobat molt interessant, m'ha obert la ment i m'ha fet reflexionar sobre la relació existent entre el maternatge que he rebut durant la infància i les dificultats i/o carències afectives que puc tenir com a mare. Resumint molt, al llibre Laura Gutman vé a dir que les experiències de carències afectives, la falta de maternatge (com ella diu), és a dir, que un bebé no rebi allò que necessita, és la causa dels problemes que després patirà aquell nen quan esdevingui adult, com adiccions, dinàmiques violentes - en moltes ocacions, una violència tan subtil que és invisible-, conflictes constants amb els altres, etc. No em semblen unes conclusions dures ni extremes. Crec que defensa bé els arguments en els que basa les seves teories. Convida a recórrer les nostres històries personals per tal d'arribar a comprendre les raons que s'amaguen darrere del fet que no podem abarcar-ho tot i ens sembla impossible o no som capaces de satisfer les necessitats del nadó (amor, braços, paciència, comprensió, contacte físic, mirada...).

De tornada a la normalitat

Les vacances s'han acabat i el Martí ha tornat a la normalitat i la rutina de cada dia amb més facilitat de la que esperava. S'ha adaptat ràpidament al ritme habitual, més ràpid que nosaltres, els pares. Els nadons poseeixen una capacitat meravellosa per adaptar-se a les noves situacions; són flexibles, contínuament aprenen i canvien, tenen una plasticitat neuronal extraordinària.

El Martí ha nascut i viu a la gran ciutat. És un nen urbà. Com que ha estat uns dies a la natura, jugant i caminant més hores per l'exterior que per dins l'apartament, gaudint a totes hores del jardí, la piscina, el camp i la muntanya, em pensava que quan tornéssim a casa, demanaria sortir més, que necessitaria passar més temps al parc, jugant sobre la gespa i a la sorra. Com que l'apartament donava directament al jardí, només obrir la porta, començava a gatejar desenfrenadament en direcció al jardí, i es queixava enèrgicament si no el deixàvem sortir a fora. Però, de moment, sembla que no és així. En aquest sentit, té el mateix comportament que abans de marxar de vacances. Tot i que està a punt de deixar-se anar i començar a caminar tot sol i no para quiet ni un moment, ni quan està enganxat a la teta, i d'alguna manera ens demana sortir més i crida quan passem per davant del parc, com donant a entendre que hi vol anar.

Durant les vacances, hem gaudit molt tots junts, però de descansar, això ja és una altra cosa. Hem descansat poc, perquè el Martí s'ha despertat molt a les nits i ens té acostumats a dormir tota la nit. S'arribava a estar dues hores despert a la matinada, però no plorava. La seva activitat consistia a enfilar-se sobre nostre, gatejar pel nostre llit amunt i avall i intentar escalar el capçal del llit. Una activitat frenètica tenint en compte l'hora i lo zombies que anàvem. Et canses només de veure'l. No para en tot el dia. És incombustible. Si nosaltres mantinguéssim aquest ritme d'activitat cada dia, acabaríem fets pols.

Com que som pares primerencs, de vegades se'ns obliden coses importants o coses en les que no hi caus, de tan obvies que són. Com el dia que vam entrar a dinar a una taverna a Gernika i se'm va oblidar donar-li teta abans d'entrar. Ens va donar el dinar. Pobret, l'únic que li passava era que tenia molta gana. El seu pare se'l va endur fora mentre jo em menjava el primer plat. Després, mentre el seu pare es menjava el segon, el Martí i jo vam anar a buscar un lloc tranquil per prendre teta. Vam trobar un banc a l'ombra, molt a prop de la taverna, perfecte per l'ocasió.

En canvi, l'endemà vam fer un menú al barri de pescadors d'Hondarribia (un poble preciós), a la terrassa d'un restaurant, i el Martí va estar content i tranquil al cotxet, jugant amb les seves wambes. És clar que aquest cop no se'm va oblidar donar-li teta. ;-)

Amics d'infància

Després de dues setmanes de vacances sense obrir l'ordinador (i per tant, desintoxicant-me amb èxit-de moment- de la febre dels blogs i del Facebook), la meva sorpresa va ser enorme quan em vaig trobar, en obrir el correu, alguns antics amics d'EGB agregant-me com a amiga al Facebook, una gran eina per retrobar amistats perdudes, coneguts amb qui vas perdre el contacte, amors d'infància i adolescència... ;)

Després de 17 anys, m'ha fet il.lusió retrobar-me amb els adults en què s'han corvertit aquells companys d'EGB, amb qui vaig compartir 8 cursos (amb d'altres menys), la meva infància, una època tan important (i en canvi, de vegades sembla que es vulgui minimitzar el seu valor), etapa en la que es forma la personalitat d'una persona.

Al llarg d'aquests anys, en moltes ocasions m'havia preguntat per la vida de tots ells, inclús n'havia intentat localitzar algun, sense èxit. Internet ho ha fet possible.

Quants records sorgeixen de nou arrel de retrobar antics companys. I què divertit és recordar la teva infància a través de les velles fotos de l'escola, com aquelles fotos del viatge de final de curs a Itàlia i la foto oficial de 8è d'EGB. Quines pintes que fèiem! ;) Però que bé que ens ho passàvem!

Un any

Avui el meu tresor fa un any. 12 mesos que han passat volant, però viscuts amb tanta intensitat que aclapara. El meu Martí s'està convertint en una personeta cada vegada més independent. Està a punt de deixar-se anar. Camina agafat d'una mà i comença a aguantar-se de peus tot sol, sense agafar-se enlloc, sense perdre l'equilibri durant uns instants. Pica de mans i aplaudeix. Balla al so de la música del seu tambor de joguina. Puja tot sol les escales de cargol de l'apartament on hem passat les vacances. Està finalitzant l'etapa oral: ha comprès que la baqueta del xil.lòfon serveix per produir sons (abans només servia per menjar-se-la...). A la seva manera, demana un objecte, et fa saber que vol anar caminant cap al tobogan i no cap al gronxador, es queixa...Quan vol teta, m'ho deixa ben clar: m'estira i m'obre la samarreta per la banda de l'escot i intenta treure'm els sostens! Comença a tenir mamitis. Li costa separar-se de mi, si veu que m'allunyo, plora, i no tolera bé que el deixi en uns altres braços, tot i que després se'l veu content. Interactua més amb nosaltres i somriu d'una manera diferent.

És increïble els progresos que fa. Va canviant dia a dia, descobreixo nous Martins setmana rere setmana, però no em desconcerten tants canvis i tan ràpids, perquè manté la seva essència i és el meu Martí de sempre, amb geni, tossut, alegre, actiu...el meu tresor.

Tancat...per vacances!!!

La imatge és de Marta Chicote, com ja va sent habitual.

TANCAT... PER VACANCES!!!

Doncs això, que marxem uns dies al País Vasc i a Navarra i estem frisant per gaudir del mar, les muntanyes, la gastronomia...per explicar-vos l'experiència de les nostres primeres vacances amb el Martí.

Lactancia salvaje

La imagen es de Marta Chicote

Lactancia salvaje (de Laura Gutman)

La mayoría de las madres que consultamos por dificultades en la lactancia estamos preocupadas por saber cómo hacer las cosas correctamente, en lugar de buscar el silencio interior, las raíces profundas, los vestigios de femineidad y apoyo efectivo por parte de los individuos o las comunidades que favorezcan el encuentro con su esencia personal.

La lactancia es manifestación pura de nuestros aspectos más terrenales y salvajes que responden a la memoria filogenética de nuestra especie. Para dar de mamar sólo necesitamos pasar casi todo el tiempo desnudas, sin largar a nuestra cría, inmersas en un tiempo fuera del tiempo, sin intelecto ni elaboración de pensamientos, sin necesidad de defenderse de nada ni de nadie, sino solamente sumergidas en un espacio imaginario e invisible para los demás.

Eso es dar de mamar. Es dejar aflorar nuestros rincones ancestralemente olvidados o negados, nuestros instintos animales que surgen sin imaginar que anidaban en nuestro interior. Es dejarse llevar por la sorpresa de vernos lamer a nuestros bebés, de oler la frescura de su sangre, de chorrear entre un cuerpo y otro, de convertirse en cuerpo y fluidos danzantes.

Dar de mamar es despojarse de las mentiras que nos hemos contado toda la vida sobre quienes somos o quienes deberíamos ser. Es estar desprolijas, poderosas, hambrientas, como lobas, como leonas, como tigresas, como canguras, como gatas. Muy relacionadas con las mamíferas de otras especies en su total apego hacia la cría, descuidando al resto de la comunidad, pero milimétricamente atentas a las necesidades del recién nacido.

Deleitadas con el milagro, tratando de reconocer que fuimos nosotras las que lo hicimos posible, y reencontrándonos con lo que haya de sublime. Es una experiencia mística si nos permitimos que así sea.

Esto es todo lo que necesitamos para poder dar de mamar a un hijo. Ni métodos, ni horarios, ni consejos, ni relojes, ni cursos. Pero sí apoyo, contención y confianza de otros (marido, red de mujeres, sociedad, ámbito social) para ser sí misma más que nunca. Sólo permiso para ser lo que queremos, hacer lo que queremos, y dejarse llevar por la locura de lo salvaje.

Esto es posible si se comprende que la psicología femenina incluye este profundo arraigo a la madre-tierra, que el ser una con la naturaleza es intrínseco al ser esencial de la mujer, y que si este aspecto no se pone de manifiesto, la lactancia simplemente no fluye. No somos tan diferentes a los ríos, a los volcanes, a los bosques. Sólo es necesario preservarlos de los ataques.

Las mujeres que deseamos amamantar tenemos el desafío de no alejarnos desmedidamente de nuestros instintos salvajes. Lamentablemente solemos razonar y leer libros de puericultura, y de esta manera perdemos el eje entre tantos consejos supuestamente “profesionales”.

La insistencia social y en algunos casos las sugerencias médicas y psicológicas que insisten en que las madres nos separemos de los bebés, desactiva la animalidad de la lactancia. Posiblemente la situación que más depreda y devasta la confianza que las madres tenemos en nuestros propios recursos internos, es esta creencia de que los bebés se van a malacostrumbrar si pasan demasiado tiempo en nuestros brazos. La separación física a la que nos sometemos como díada entorpece la fluidez de la lactancia. Los bebés occidentales duermen en los moisés o en los cochecitos o en sus cunas demasiadas horas. Esta conducta sencillamente atenta contra la lactancia. Porque dar de mamar es una actividad corporal y energética constante. Es como un río que no puede parar de fluir: si lo bloqueamos, desvía su caudal.

Contrariamente a lo que se supone, los bebés deberían ser cargados por sus madres todo el tiempo, incluso y sobre todo cuando duermen. Porque se alimentan también de calor, brazos, ternura, contacto corporal, olor, ritmo cardíaco, transpiración y perfume. La leche fluye si el cuerpo está permanentemente disponible. La lactancia no es un tema aparte. O estamos madre y bebé compenetrados, fusionados y entremezclados, o no lo estamos. Por eso, dar de mamar equivale a tener al bebé a upa, todo el tiempo que sea posible. No hay motivos para separar al bebé de nuestro cuerpo, salvo para cumplir con poquísimas necesidades personales. La lactancia es cuerpo, es silencio, es conexión con el submundo invisible, es fusión emocional, es entrega.

Dar de mamar es posible si dejamos de atender las reglas, los horarios, las indicaciones lógicas y si estamos dispuestas a sumergirnos en este tiempo sin tiempo ni formas ni bordes. También si nos despojamos de tantas sillitas, cochecitos y mueblería infantil, ya que un pañuelo atado a nuestro cuerpo es suficiente para ayudar a los brazos y las espaldas cansadas. Incluso si trabajamos, incluso si hay horas durante el día en que no tenemos la opción de permanecer con nuestros bebés, tenemos la posibilidad de cargarlos en brazos todo el tiempo que estemos en contacto con ellos.

Es verdad que hay que volverse un poco loca para maternar. Esa locura nos habilita para entrar en contacto con los aspectos más genuinos, inabordables, despojados, salvajes, impresentables, sangrantes de nuestro ser femenino. Así las cosas, que nos acompañe quien quiera y quien sea capaz de no asustarse de la potencia animal que ruge desde nuestras entrañas.

Laura Gutman

Descobrint Laura Gutman

Aquests dies estic llegint el llibre de Laura Gutman CRIANZA Violencias invisibles y adicciones. És molt interessant. Estic d'acord amb les seves idees i m'agrada com les exposa. Al principi, el vaig trobar una mica dens, amb una escriptura massa espiritual, quasi mística. Al cap d'unes pàgines, aquesta percepció ha desaparegut. Suposo que d'això es tracta. De viure i sentir la maternitat i la criança des del punt de vista emocional, no racional. Aquesta és una tasca difícil, sobretot per les dones que som molt racionals i ens costa deixar de buscar raons i simplement deixar fluir les nostres emocions i assolir la fusió emocional entre nosaltres i el nostre nadó. Com diu Laura Gutman, "no és un període per pensar. És un període per entrar en fusió emocional. No hem de buscar raons, ni escollir la millor opció. No hi ha regles per seguir ni consells que puguin aplicar-se".

Agost mandrós

La imatge és de Marta Chicote

M'agrada el mes d'agost. És període on el temps sembla passar més lentament, hi ha menys activitat a la ciutat, poca gent, pocs cotxes, menys soroll. La sensació que tot va a mig gas. Tot allò més seriós, més important queda pendent. Tot sembla aturar-se una mica. Això, sumat a la calor xafogosa, convida al repòs, a mandrejar. Per això, m'agrada pensar en l'agost com un mes mandrós, on està permès fer el mandra, deixar d'anar sense presses, oblidar-se del rellotge. Un parèntesi en què ningú et mira malament si et lleves tard, si no treballes (o si no treballes tot el dia i no vas estressat, amb l'agenda apretada), si et dediques a activitats "no productives"(segons la societat occidental), en definitiva.

M'agrada Barcelona durant l'agost perquè tot allò que no m'agrada d'ella es minimitza o disminueix en aquesta època de l'any. No hi ha tanta gent, i la gent que et trobes, sembla estar més relaxada, de més bon humor que la resta de l'any. Hi ha menys cotxes, menys soroll del tràfit rodat, que tant em crispa els nervis. Darrerament em passa que quan arribo al centre o a llocs de la ciutat molt concorreguts, tinc mal de cap. M'atabalo. Accelero el pas, encara que no tingui pressa. Tenso els músculs. Estic alerta. Si vaig amb el Martí, tinc la sensació que atropellaré algú amb el cotxet o que algú m'atropellarà a mi. Uff. Aleshores, arriba un moment en què m'aturo, respiro fons i intento relaxar-me, disminuir el ritme, observar a la gent com abans, quan em delia per escriure tot el que m'envoltava.

Però encara m'agrada més Barcelona durant el mes d'agost quan sé que perdo de vista uns dies la ciutat, quan s'apropa el moment tant esperat, tan planificat (que sembla no arribar mai) en què marxo uns dies fora. I és que a l'estiu, si et quedes a la gran ciutat, pots tenir vacances però és més difícil desconnectar si no trenques del tot amb la rutina dels dies de cada dia.

A la glòria

Fa dies que vull escriure un port sobre un dels moments més màgics que he viscut al costat del Martí, però no sé com fer-ho. Un instant tan màgic que et fa por no recordar vívidament, oblidar-ne algun detall important, que s'esborri dels teus records. Tan màgic i tan natural alhora.

Un vespre de diumenge a la piscina de casa els avis. Estic estirada boca amunt dins l'aigua, uns minuts de relax. El Martí corre i juga dins l'aigua. De sobte, s'abraona sobre meu, buscant teta. Aparta amb una mà el biquini amb una mica de la meva ajuda. Buffet lliure. Comença a mamar àvidament. Sent riures al seu voltant. Té els avis i el papa d'espectadors i se sap contemplat. És la primera vegada que fa això. Tothom s'ha quedat fascinat, inclosa la mama. L'àvia riu de goig. Tothom riu de goig. El Martí també riu i somriu sense parar. Mama i s'atura a mirar els seus espectadors. Li agrada saber que l'estan observant i això, juntament amb la gana, l'anima a continuar mamant. La seva mirada, la llum que desprenen els seus ulls és diferent. Brillen més. La seva carona té una expressió de plaer infinit. Està a la glòria. I la mare també.

Petits grans homes

El pediatra diu que el Martí té molta força. Té raó. El seu pare fa broma d'això i diu que el Martí és un mil homes. L'altre dia anant tots tres a l'autobús, va passar una anècdota divertida. El Martí, el meu petit mil homes ;-) que de vegades sembla que es vulgui menjar el món, estava davant d'una nena no gaire més gran que ell, es miraven atentament, l'un davant l'altra, fins que la nena va fer un crit i el Martí, espantat, es va posar a plorar de tal manera que només es va calmar quan el seu pare el va agafar en braços.

Després, ja als meus braços, asseguda al seient, es va posar de peus, sobre la meva falda, com sempre fa. Es posa ben dret, s'estira i alça els braços i es vincla cap endavant, cap al darrere, a la dreta, a l'esquerra...Uff, ja m'he marejat. Va acariciar la dona que seia al seient del meu costat. Després, es va concentrar en un altre cara. Al seient de darrere meu hi havia un home de mitjana edat, de complexió gran, fort, amb tatuatges i cabell llarg. El Martí, de peus sobre la meva falda, se'l va mirar fixament. L'home se'l va mirar, somrient, tot dient-li cosetes. Eren com el punt i la I. Ens va semblar una escena molt divertida pel contrast entre un i l'altre. Un, tan gran i fort; l'altre, tan petit i vulnerable, però a qui no li arrenca un somriure la mirada d'un nadó? La mirada i el somriure d'un nadó ens fa grans, forts, i alhora ens torna petits i vulnerables.

Addiccions

El passat mes de juny vaig encetar el meu primer bloc. Va ser dit i fet. De forma impulsiva. En moltes ocasions, si no faig així les coses, acabo no fent-les. Va passant el temps, ho vaig deixant, fins que ha passat el moment. Abans d'obrir el bloc, desconeixia aquest món. No passejava per cap bloc, ni tan sols en coneixia cap. Va ser arrel d'un mail que em va enviar el meu estimat Jordi (el "papito" del Marti) amb l'enllaç del bloc d'una antiga companya de feina seva, assegurant-me que m'agradaria molt. S'ha convertit en el bloc que més llegeixo (de fet, no em perdo ni una sola paraula i estic pendent cada dia de les novetats), així que li estic molt agraïda a La mami de Xavier, perquè llegint el seu bloc vaig adonar-me que jo també tenia coses a dir i que feia molt de temps que havia deixat aparcada l'antiga afició per escriure.

El que no m'imaginava és que fos tan addictiu. L'estudi és l'habitació de casa més càlida (de fet, amb la calor que hi fa, estar-se a l'ordinador és una activitat amb risc de deshidratació), el Martí dorm poc durant el dia, a la meva feina no tinc vacances de debó pràcticament mai (no em refereixo a la meva "feina" de mare, sinó a l'altra), però jo segueixo esgarrapant minuts al temps per escriure un nou post, actualitzar i modificar cosetes del bloc, llegir altres blocs, escriure comentaris, mirar i tornar a mirar si hi ha algun comentari nou, algun post nou als blocs que més m'agraden. Uff, és esgotador. Sempre he pensat que el temps connectat a Internet no em cundeix. Pots passar fàcilment dues hores seguides connectat sense ni tan sols adonar-te'n. Sense pensar en res més. Dient-te a tu mateix que d'aquí 5 minuts ho deixes i vas a sopar, a dormir, a fer una altra cosa. És difícil aturar-se. Quan t'hi poses, no pares. I això té certs riscos. Com tot. De fet, tot és susceptible a crear addicció o dependència. Internet i, en aquest cas, els blocs, són milers de finestres obertes al món, portes immenses, moltes d'elles fascinants, algunes d'elles enriquidores. Però com amb tot, es tracta de trobar la justa mesura, ser capaços de trobar l'equilibri.

I tot aquest rotllo per dir-vos que m'estic enganxant (de manera sana i equilibrada ;-)) al fabulós món dels blocs.

Un desert d'aigua

L'indret de la fotografia està a milers de quilòmetres d'aquí. Està format per dunes de sorra blanca, però no és ben bé un desert (si més no, un desert tal i com l'entenem). Hi ha aigua, però no són platges. Diuen que és un dels llocs més bonics de Brasil, que és increïble, meravellós. L'encant del lloc, en part, resideix en el fet que encara no hi ha arribat el turisme de masses. És el Parc Nacional dels Lençóis Maranhenses, a Maranhão, l'estat més pobre del Brasil. Entre juny i setembre les dunes s'omplen d'aigua dolça que es formen per l'acumulació de l'aigua de la pluja. Imagineu-vos el profund impacte que es deu experimentar en caminar pujant per sobre una duna i donar-se un bany en arribar a baix, als peus de la duna.

Segurament, donada l'època estival en la que escric aquest post, pensareu que aniré a aquest indret de vacances. Res més lluny que això. La meva germana Elisenda està passant una temporada per allà, en un camp de treball solidari i, des d'aquí, tot i que segurament no deu tenir conexió a internet perquè l'assentament es troba en una zona rural allunyada de la gran ciutat, li enviem una abraçada enorme. Et trobem a faltar. Gaudeix de l'experiència i cuida't molt, bonica.

Els dies sense migdiada es fan llargs

El Martí, com tots els nadons, està creixent tan ràpidament que ens sorprèn cada dia amb una cosa que no feia abans. Fa unes setmanes va descobrir les ombres, especialment la seva ombra, i juga a perseguir-la, però no aconsegueix atrapar-la mai. Gateja amb domini i rapidesa. Estaria tot el dia gatejant, escalant i passant per sota de tot el que es troba pel camí. Està aprenent a caminar. Camina sol agafat a nosaltres o a objectes. El diumenge vam descobrir que les seves passes són més segures i estables del que ho eren fa uns dies, corrent agafat al camió del Winnie The Pooh. Ara pren teta de peu, boca avall, assegut...i se serveix ell mateix, com un nen gran.
Els nadons són fascinants. Cada dia aprenen coses noves, i nosaltres d'ells. Ens anem coneixent mútuament.
I és que cada vegada que el miro, penso que aviat deixarà de ser un nadó, m'entra la melancolia, aquell sentiment que et deixa el fet de pensar que el temps passa massa ràpid, i intento capturar per sempre la seva carona de nadó.
Procuro estar per ell, atenta a totes aquestes novetats, als seus avenços, a les seves necessitats, a cada moment, però hi ha dies que es fan molt llargs, sobretot quan no dorm en tot el dia. Els dies sense migdiada s'allarguen i amb ells el cansament, no tant físic sinó més aviat psíquic. És la llei de Murphy: quan més tasques de casa i feina tens, quan més cansada estàs, quan menys activa estàs, menys dorm. Potser nota el meu neguit perquè es dormi, per esgarrapar una estona per fer coses. Fa un temps que ja vaig desistir d'intentar tenir una estona per a mi, estant sola amb ell. Si puc, perfecte. Però si no puc, doncs què hi farem!
Que el meu fill em vulgui només per a ell tot el dia és una mostra d'un amor incondicional (probablement és la única persona del món que durant els primers anys m'estimarà sense crítiques ni reserves) i em fa sentir molt afortunada, però, de vegades, el fet que el meu fill em necessiti tant em fa sentir sobrecarregada. En alguns moments em sento saturada. És la única persona que sent un desig constant i intens d'estar amb mi. I això són paraules majors! Per això, procuro sempre que puc fer-lo sentir bé i, quan no ho aconsegueixo, sobretot quan em sento saturada, em sento incapaç i em pregunto si no ho estaré fent malament. Quants dubtes i inseguretats quan ets mare per primera vegada.

Maternitats

Al Caixaforum hi ha una exposició molt interessant que s'anomena Maternitats. L'exposició se centra en una mostra de fotografies sobre la maternitat preses en diferents indrets del món pel fotògraf Bru Rovira, redactor de La Vanguardia. Rovira va recórrer el món captant amb la càmera un dels sentiments humans més profunds i universals. Cada fotografia reflecteix un relat vital tan apassionant com commovedor. La mostra s'acompanya d'una sèrie de treballs creats per nens i joves de diferents escoles.

Us agrairia que, si heu vist l'exposició o us han parlat d'ella, em féssiu arribar els vostres comentaris. Jo encara no hi he anat. Moltes gràcies!

Maternitats
Caixaforum
Del 29 de juliol al 12 d'octubre
Entrada gratuïta
De 10 a 20h
Tel. 93 476 86 00
www.lacaixa.es/obrasocial