dilluns, 4 d’agost del 2008

Petits grans homes

El pediatra diu que el Martí té molta força. Té raó. El seu pare fa broma d'això i diu que el Martí és un mil homes. L'altre dia anant tots tres a l'autobús, va passar una anècdota divertida. El Martí, el meu petit mil homes ;-) que de vegades sembla que es vulgui menjar el món, estava davant d'una nena no gaire més gran que ell, es miraven atentament, l'un davant l'altra, fins que la nena va fer un crit i el Martí, espantat, es va posar a plorar de tal manera que només es va calmar quan el seu pare el va agafar en braços.
Després, ja als meus braços, asseguda al seient, es va posar de peus, sobre la meva falda, com sempre fa. Es posa ben dret, s'estira i alça els braços i es vincla cap endavant, cap al darrere, a la dreta, a l'esquerra...Uff, ja m'he marejat. Va acariciar la dona que seia al seient del meu costat. Després, es va concentrar en un altre cara. Al seient de darrere meu hi havia un home de mitjana edat, de complexió gran, fort, amb tatuatges i cabell llarg. El Martí, de peus sobre la meva falda, se'l va mirar fixament. L'home se'l va mirar, somrient, tot dient-li cosetes. Eren com el punt i la I. Ens va semblar una escena molt divertida pel contrast entre un i l'altre. Un, tan gran i fort; l'altre, tan petit i vulnerable, però a qui no li arrenca un somriure la mirada d'un nadó? La mirada i el somriure d'un nadó ens fa grans, forts, i alhora ens torna petits i vulnerables.

4 comentaris:

robadestiu ha dit...

jajajja! així ja va aprenent que les nenes a vegades tenim reaccions incontrolades, i que els homes amb cabell larg i tatus, no són pas dolents ;-)

Meritxell Sánchez ha dit...

Jiji. Tens raó. Sembla mentida com aprenen cada dia un munt de coses a través petites (grans) experiències. Per això, trobo que és fascinant observar un nadó.

doctora queen ha dit...

hola guapa
jo soy víctima irresistible de las miradas de los bebes, me quedo embobada siempre... es superior a mis fuerzas.

me gusta tu blog. El Martí está precioso

un beso

Meritxell Sánchez ha dit...

Doctora queen: Que ilusión verte por aquí. Me alegro que te guste el blog. Espero que sigas paseando por aquí de vez en cuando.
Ya te comenté que he ido haciendo visitas a tu blog pero en silencio ( a ver si la próxima vez me animo y salgo de mi silencio ;-).

Un beso