La imatge és de Marta ChicoteM'agrada el mes d'agost. És període on el temps sembla passar més lentament, hi ha menys activitat a la ciutat, poca gent, pocs cotxes, menys soroll. La sensació que tot va a mig gas. Tot allò més seriós, més important queda pendent. Tot sembla aturar-se una mica. Això, sumat a la calor xafogosa, convida al repòs, a mandrejar. Per això, m'agrada pensar en l'agost com un mes mandrós, on està permès fer el mandra, deixar d'anar sense presses, oblidar-se del rellotge. Un parèntesi en què ningú et mira malament si et lleves tard, si no treballes (o si no treballes tot el dia i no vas estressat, amb l'agenda apretada), si et dediques a activitats "no productives"(segons la societat occidental), en definitiva.
M'agrada Barcelona durant l'agost perquè tot allò que no m'agrada d'ella es minimitza o disminueix en aquesta època de l'any. No hi ha tanta gent, i la gent que et trobes, sembla estar més relaxada, de més bon humor que la resta de l'any. Hi ha menys cotxes, menys soroll del tràfit rodat, que tant em crispa els nervis. Darrerament em passa que quan arribo al centre o a llocs de la ciutat molt concorreguts, tinc mal de cap. M'atabalo. Accelero el pas, encara que no tingui pressa. Tenso els músculs. Estic alerta. Si vaig amb el Martí, tinc la sensació que atropellaré algú amb el cotxet o que algú m'atropellarà a mi. Uff. Aleshores, arriba un moment en què m'aturo, respiro fons i intento relaxar-me, disminuir el ritme, observar a la gent com abans, quan em delia per escriure tot el que m'envoltava.
Però encara m'agrada més Barcelona durant el mes d'agost quan sé que perdo de vista uns dies la ciutat, quan s'apropa el moment tant esperat, tan planificat (que sembla no arribar mai) en què marxo uns dies fora. I és que a l'estiu, si et quedes a la gran ciutat, pots tenir vacances però és més difícil desconnectar si no trenques del tot amb la rutina dels dies de cada dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada