Les vacances s'han acabat i el Martí ha tornat a la normalitat i la rutina de cada dia amb més facilitat de la que esperava. S'ha adaptat ràpidament al ritme habitual, més ràpid que nosaltres, els pares. Els nadons poseeixen una capacitat meravellosa per adaptar-se a les noves situacions; són flexibles, contínuament aprenen i canvien, tenen una plasticitat neuronal extraordinària.
El Martí ha nascut i viu a la gran ciutat. És un nen urbà. Com que ha estat uns dies a la natura, jugant i caminant més hores per l'exterior que per dins l'apartament, gaudint a totes hores del jardí, la piscina, el camp i la muntanya, em pensava que quan tornéssim a casa, demanaria sortir més, que necessitaria passar més temps al parc, jugant sobre la gespa i a la sorra. Com que l'apartament donava directament al jardí, només obrir la porta, començava a gatejar desenfrenadament en direcció al jardí, i es queixava enèrgicament si no el deixàvem sortir a fora. Però, de moment, sembla que no és així. En aquest sentit, té el mateix comportament que abans de marxar de vacances. Tot i que està a punt de deixar-se anar i començar a caminar tot sol i no para quiet ni un moment, ni quan està enganxat a la teta, i d'alguna manera ens demana sortir més i crida quan passem per davant del parc, com donant a entendre que hi vol anar.
Durant les vacances, hem gaudit molt tots junts, però de descansar, això ja és una altra cosa. Hem descansat poc, perquè el Martí s'ha despertat molt a les nits i ens té acostumats a dormir tota la nit. S'arribava a estar dues hores despert a la matinada, però no plorava. La seva activitat consistia a enfilar-se sobre nostre, gatejar pel nostre llit amunt i avall i intentar escalar el capçal del llit. Una activitat frenètica tenint en compte l'hora i lo zombies que anàvem. Et canses només de veure'l. No para en tot el dia. És incombustible. Si nosaltres mantinguéssim aquest ritme d'activitat cada dia, acabaríem fets pols.
Com que som pares primerencs, de vegades se'ns obliden coses importants o coses en les que no hi caus, de tan obvies que són. Com el dia que vam entrar a dinar a una taverna a Gernika i se'm va oblidar donar-li teta abans d'entrar. Ens va donar el dinar. Pobret, l'únic que li passava era que tenia molta gana. El seu pare se'l va endur fora mentre jo em menjava el primer plat. Després, mentre el seu pare es menjava el segon, el Martí i jo vam anar a buscar un lloc tranquil per prendre teta. Vam trobar un banc a l'ombra, molt a prop de la taverna, perfecte per l'ocasió.
En canvi, l'endemà vam fer un menú al barri de pescadors d'Hondarribia (un poble preciós), a la terrassa d'un restaurant, i el Martí va estar content i tranquil al cotxet, jugant amb les seves wambes. És clar que aquest cop no se'm va oblidar donar-li teta. ;-)
2 comentaris:
M'ha explicat un ocellet que el Martí ja s'ha deixat anar! Quines ganes de veure'l, cada dia és un Martí nou, tal com dius, però per a mi és cada setmana un Martí completament canviat!
Petonets guapa i parlem
És que mira que anar a una taverna a dinar i deixar-lo a ell amb l'estómac buit...! :-S
Sóc la "roba d'estiu". Ara rondaré per un blog que ja tenia abans: labruixoleta. Allí més aviat comentava llibres de filosofies espirituals i creixement personal. Potser és una mica rotllo.Últimament tampoc llegeixo gens, i estic una mica bloquejada en general,així que no sé com anirè, però si tens ganes de passar't-hi, seras molt benvinguda!!
Una abraçada i un petonet al Martí! :-)****
Publica un comentari a l'entrada