El Martí, com tots els nadons, està creixent tan ràpidament que ens sorprèn cada dia amb una cosa que no feia abans. Fa unes setmanes va descobrir les ombres, especialment la seva ombra, i juga a perseguir-la, però no aconsegueix atrapar-la mai. Gateja amb domini i rapidesa. Estaria tot el dia gatejant, escalant i passant per sota de tot el que es troba pel camí. Està aprenent a caminar. Camina sol agafat a nosaltres o a objectes. El diumenge vam descobrir que les seves passes són més segures i estables del que ho eren fa uns dies, corrent agafat al camió del Winnie The Pooh. Ara pren teta de peu, boca avall, assegut...i se serveix ell mateix, com un nen gran.
Els nadons són fascinants. Cada dia aprenen coses noves, i nosaltres d'ells. Ens anem coneixent mútuament.
I és que cada vegada que el miro, penso que aviat deixarà de ser un nadó, m'entra la melancolia, aquell sentiment que et deixa el fet de pensar que el temps passa massa ràpid, i intento capturar per sempre la seva carona de nadó.
Procuro estar per ell, atenta a totes aquestes novetats, als seus avenços, a les seves necessitats, a cada moment, però hi ha dies que es fan molt llargs, sobretot quan no dorm en tot el dia. Els dies sense migdiada s'allarguen i amb ells el cansament, no tant físic sinó més aviat psíquic. És la llei de Murphy: quan més tasques de casa i feina tens, quan més cansada estàs, quan menys activa estàs, menys dorm. Potser nota el meu neguit perquè es dormi, per esgarrapar una estona per fer coses. Fa un temps que ja vaig desistir d'intentar tenir una estona per a mi, estant sola amb ell. Si puc, perfecte. Però si no puc, doncs què hi farem!
Que el meu fill em vulgui només per a ell tot el dia és una mostra d'un amor incondicional (probablement és la única persona del món que durant els primers anys m'estimarà sense crítiques ni reserves) i em fa sentir molt afortunada, però, de vegades, el fet que el meu fill em necessiti tant em fa sentir sobrecarregada. En alguns moments em sento saturada. És la única persona que sent un desig constant i intens d'estar amb mi. I això són paraules majors! Per això, procuro sempre que puc fer-lo sentir bé i, quan no ho aconsegueixo, sobretot quan em sento saturada, em sento incapaç i em pregunto si no ho estaré fent malament. Quants dubtes i inseguretats quan ets mare per primera vegada.
Els nadons són fascinants. Cada dia aprenen coses noves, i nosaltres d'ells. Ens anem coneixent mútuament.
I és que cada vegada que el miro, penso que aviat deixarà de ser un nadó, m'entra la melancolia, aquell sentiment que et deixa el fet de pensar que el temps passa massa ràpid, i intento capturar per sempre la seva carona de nadó.
Procuro estar per ell, atenta a totes aquestes novetats, als seus avenços, a les seves necessitats, a cada moment, però hi ha dies que es fan molt llargs, sobretot quan no dorm en tot el dia. Els dies sense migdiada s'allarguen i amb ells el cansament, no tant físic sinó més aviat psíquic. És la llei de Murphy: quan més tasques de casa i feina tens, quan més cansada estàs, quan menys activa estàs, menys dorm. Potser nota el meu neguit perquè es dormi, per esgarrapar una estona per fer coses. Fa un temps que ja vaig desistir d'intentar tenir una estona per a mi, estant sola amb ell. Si puc, perfecte. Però si no puc, doncs què hi farem!
Que el meu fill em vulgui només per a ell tot el dia és una mostra d'un amor incondicional (probablement és la única persona del món que durant els primers anys m'estimarà sense crítiques ni reserves) i em fa sentir molt afortunada, però, de vegades, el fet que el meu fill em necessiti tant em fa sentir sobrecarregada. En alguns moments em sento saturada. És la única persona que sent un desig constant i intens d'estar amb mi. I això són paraules majors! Per això, procuro sempre que puc fer-lo sentir bé i, quan no ho aconsegueixo, sobretot quan em sento saturada, em sento incapaç i em pregunto si no ho estaré fent malament. Quants dubtes i inseguretats quan ets mare per primera vegada.
5 comentaris:
Hola Meritxell, a todas nos pasa! Tenemos demasiadas cosas por hacer y los días solo son de 24h! Yo ayer estaba que parecía me hubiera pasado un camión por encima jajaa Pero como en todo, hay días peores y otros que lo compensan todo. Nunca te sientas mala madre o que lo haces fatal, después de todo lo que escribes, lo que nos cuentas, para mí eres una mami estupenda. Anímate vale?
¡Muchas gracias por tus ánimos, Merche! Eres un sol.
Estoy más animada, sólo que ayer tuve un mal día; Martí tenía el día tonto, lloraba y se quejaba mucho y no durmió en todo el día, y además, Jordi llegó más tarde a casa (ya ves, sólo una hora más tarde, pero en un día así,cansada y agobiada, una hora más te parece una eternidad.
Descansar...està clar que sempre ho necessitem quan menys temps tenim per fer-ho. A mi em passa igual.
Segur que ho estàs fent bé, només cal veure el somriure del Martí, els ulls tan brillants i alegres que té :-)))
(la del comentari suprimit sóc jo, que havia escrit malament una paraula :-SS)
Benvinguda, robadestiu!
Quina sorpresa la teva visita per aquí!
Sí, la veritat és que quan la majoria de dies veig que està molt content, penso que ho faig bé. De tant en tant, sorgeixen els dubtes.
Gràcies pel teu comentari! Espero que et passis algun altre cop per aquí.
Publica un comentari a l'entrada