Do de pit 2

Com us deia, la meva experiència amb la lactància ha passat per totes les fases. Us explicava la primera, la més difícil, però no la més dura. Quan, després de 2 mesos, la nostra lactància estava instaurada, vaig haver de reincoporar-me a la feina. Només eren dues tardes, en les que jo em treia llet i li deixava preparada en un biberó. Només havia pres un biberó i ja va començar a rebutjar el pit. El rebutjava, plorant desconsoladament, tot i que s'hi enganxava de nou àvidament i, una altra vegada, el mateix procés. Plorava amb una intensitat feridora, jo interpreto que, en part, d'impotència o d'enfado o què sé jo. Estava clar que alguna cosa li desagradava o li molestava profundament. Al principi, rebutjava un pit, després, l'altre. Vaig atribuir-ho a la introducció del biberó perquè aquesta conducta va coincidir en el temps. Però si el meu fill és tossut, jo encara ho sóc més. Ja sabeu a qui ha sortit, en això. Estava decidida del tot a continuar amb la lactància i, a tranques i a barranques, vaig aconseguir donar-li el pit, sense saltar-me ni una toma. Va ser una experiència dolorosa: em sentia impotent, perquè no sabia què li passava al meu fill. Em capficava amb les hipòtesis del canvi, tan sobtat, del meu fill respecte la lactància. Em sentia mala mare, insegura, angoixada. Em posava nerviosa i ell encara es posava més nerviós. Ens hauríeu d'haver vist. Quina estampa familiar. El pare, intentant ajudar en tot moment, controlant els seus nervis, recolzant-me (sense la seva gran ajuda no ho hagués aconseguit). La mare plorant, preguntant-se què feia malament, cridant que ja no pot més, que haurà de deixar la lactància. El bebé plorant sense parar, vermell, suat. Desesperats.

El més sorprenent de tot és que tal com va aparèixer el problema, se'n va anar, així, sense més, el Martí va deixar de rebutjar el pit i va tornar a mamar la mar de bé. Com si res hagués passat.
Encara no entenc què li va passar. Tampoc entenc perquè no vaig demanar ajuda a un grup de suport a la lactància. Em vaig informar massa tard. Per Nadal, em van regalar "Un regalo para toda la vida: Guía de la lactancia materna" del Carlos González. Em va ajudar moltíssim, però l'ajuda va arribar una mica tard (l'havia anat a comprar feia un temps, però no l'havia trobat a la llibreria).

Ara, després de 8 mesos, us puc assegurar que el Martí i jo gaudim molt de la lactància, a demanda (una demanda molt raonable, perquè demana teta més o menys a les mateixes hores i pràcticament mai a la matinada, ja que habitualment dorm tota la nit seguida), ara que ja no és una cursa d'obstacles, ara que he deixat de discutir (això espero) amb persones que estimo i d'altres no tan properes sobre la lactància materna, l'alimentació complementària i altres qüestions relacionades, ara que estic vivint la nostra lactància amb total naturalitat, intentant no alterar-me en excés quan veig que encara hi ha tants mites i prejudicis, tanta manca d'informació o informació errònia sobre la lactància materna (i per extensió, sobre la criança) en la nostra societat. Ara que tinc ganes de cridar ben fort que estic fent al meu fill un regal per a tota la vida, el millor aliment, aquell que alimenta el cos i l'ànima.