Do de pit

La meva experiència amb la lactància ha passat per totes les fases: des de la falsa seguretat que pot donar la manca d'informació a l'inici, la por i el rebuig a donar-li el pit les primeres setmanes, passant per la impotència i l'angoixa el tercer i quart mes, fins a la plàcida i satisfactòria lactància de la qual des de fa uns mesos gaudim el meu fill i jo. Una variada gama d'emocions i pensaments que he experimentat al llarg de 10 mesos i que, ara que gaudeixo alletant el meu fill, em sembla mentida.

Com us deia, al principi, quan estava embarassada, no recordo que em preocupés la lactància. Aleshores creia que la informació que tenia sobre la lactància era suficient, però estava equivocada. El meu raonament es basava en la lògica. És un fet natural. Donar el pit havia de ser fàcil. Tenia molt clar que volia donar-li el pit al meu nadó, ni se'm va passar pel cap el contrari. Vaig cometre l'error de centrar-me massa en l'embaràs i en el part. És curiós. Vaig llegir llibres sobre l'embaràs, el part i el puerperi, però només un sobre criança, el llibre "Bésame mucho" de Carlos González, a qui tant li dec (i perquè me'l van regalar dues pacients). Afirmo que és curiós perquè ara penso que precisament el que necessitava era més informació sobre tot allò que succeeix els mesos posteriors al part. Durant l'embaràs li donava massa importància al part. N'hi ha que opinen que el part és el fet més significatiu de la vida d'una dona. No hi estic d'acord. No crec que sigui tan important. Per a mi, va significar més aviat un "tràmit" (tot i que soni malament) per conèixer i tenir finalment al meu costat el Martí, després d'una espera que, als últims mesos, semblava que no hagués d'acabar mai. El mateix passa amb els cursos de preparació al part. Estan massa enfocats al part. Crec que haurien d'enfocar-se a preparar els futurs pares per la paternitat/maternitat. Amb tot això, no estic dient que no fos important. El meu part no va ser especialment dolorós, va ser ràpid, va estar massa medicalitzat (i per tant, una mica deshumanitzat), però va ser emotiu i el recordaré sempre. El fet que tingués un "part mèdic" potser va fer que no fos tan significatiu per a mi. Volia que el primer contacte del meu fill fos el meu cos, pell a pell, que busqués el meu pit, però me'l van posar sobre meu del revés i només uns segons i no vaig poder ni veure-li la carona i, a més, el van separar de mi durant 2 hores (segons el procediment habitual de la clínica) que se'm van fer eternes, perquè no pensava en res més que tenir-lo entre els meus braços. Aquests detalls no van afavorir gaire la nostre lactància ni la meva depre postpart; tot i això, en general, estic contenta amb l'assistència mèdica i el tracte que vaig rebre del personal de la clínica.

Tot això per dir-vos que durant les primeres setmanes la nostra lactància va ser molt difícil. Em feia mal, em sagnaven els mugrons, tenia dificultats per enganxar-se, plorava sense parar...Tot això afegit al dolor de l'episiotomia, que m'impedia una postura adient per la lactància. Un còctel explosiu pel meu precari estat d'ànim. Li donava el pit a demanda, tenia gana cada 2 hores i, tenint en compte que trigava una hora, entre mamada i mamada només quedava una hora. Estava esgotada, trista, angoixada. Tremolava només de pensar que li havia de donar el pit. Tot un panorama. En aquells moments, tens la sensació que és la fi del món, que el teu fill no s'enganxarà mai bé, que no aprendrà mai a mamar, que no saps què està passant. Fins que, al cap d'algunes setmanes, el teu nadó ha adquirit la tècnica (com diu Carlos González, mamar és un autèntic art) i cada vegada mama millor i més ràpid. Oi que ara sembla molt fàcil?