Petits grans homes

El pediatra diu que el Martí té molta força. Té raó. El seu pare fa broma d'això i diu que el Martí és un mil homes. L'altre dia anant tots tres a l'autobús, va passar una anècdota divertida. El Martí, el meu petit mil homes ;-) que de vegades sembla que es vulgui menjar el món, estava davant d'una nena no gaire més gran que ell, es miraven atentament, l'un davant l'altra, fins que la nena va fer un crit i el Martí, espantat, es va posar a plorar de tal manera que només es va calmar quan el seu pare el va agafar en braços.

Després, ja als meus braços, asseguda al seient, es va posar de peus, sobre la meva falda, com sempre fa. Es posa ben dret, s'estira i alça els braços i es vincla cap endavant, cap al darrere, a la dreta, a l'esquerra...Uff, ja m'he marejat. Va acariciar la dona que seia al seient del meu costat. Després, es va concentrar en un altre cara. Al seient de darrere meu hi havia un home de mitjana edat, de complexió gran, fort, amb tatuatges i cabell llarg. El Martí, de peus sobre la meva falda, se'l va mirar fixament. L'home se'l va mirar, somrient, tot dient-li cosetes. Eren com el punt i la I. Ens va semblar una escena molt divertida pel contrast entre un i l'altre. Un, tan gran i fort; l'altre, tan petit i vulnerable, però a qui no li arrenca un somriure la mirada d'un nadó? La mirada i el somriure d'un nadó ens fa grans, forts, i alhora ens torna petits i vulnerables.