dijous, 25 de setembre del 2008

Adéu a l'estiu










Donem la benvinguda a la tardor, tot recordant els indrets que vam visitar aquest estiu...

Crianza. Violencias invisibles y adicciones

Aquests dies he estat força desconnectada dels blogs. Fa dies que no escric i em passejo molt poca estona pels meus blogs preferits. No he estat especialment enfeinada, tampoc és que no hagi tingut ganes d'escriure ni de llegir posts nous. El fet que el Martí dormi menys durant el dia i torni a despertar-se a les nits, fa que estigui més cansada i que disposi de menys temps personal. Amb tot, aquests dies he aconseguit quedar amb alguna bona amiga i acabar de llegir el llibre "Crianza. Violencias invisibles y adicciones" de Laura Gutman, que he trobat molt interessant, m'ha obert la ment i m'ha fet reflexionar sobre la relació existent entre el maternatge que he rebut durant la infància i les dificultats i/o carències afectives que puc tenir com a mare. Resumint molt, al llibre Laura Gutman vé a dir que les experiències de carències afectives, la falta de maternatge (com ella diu), és a dir, que un bebé no rebi allò que necessita, és la causa dels problemes que després patirà aquell nen quan esdevingui adult, com adiccions, dinàmiques violentes - en moltes ocacions, una violència tan subtil que és invisible-, conflictes constants amb els altres, etc. No em semblen unes conclusions dures ni extremes. Crec que defensa bé els arguments en els que basa les seves teories. Convida a recórrer les nostres històries personals per tal d'arribar a comprendre les raons que s'amaguen darrere del fet que no podem abarcar-ho tot i ens sembla impossible o no som capaces de satisfer les necessitats del nadó (amor, braços, paciència, comprensió, contacte físic, mirada...).

dilluns, 8 de setembre del 2008

De tornada a la normalitat

Les vacances s'han acabat i el Martí ha tornat a la normalitat i la rutina de cada dia amb més facilitat de la que esperava. S'ha adaptat ràpidament al ritme habitual, més ràpid que nosaltres, els pares. Els nadons poseeixen una capacitat meravellosa per adaptar-se a les noves situacions; són flexibles, contínuament aprenen i canvien, tenen una plasticitat neuronal extraordinària.
El Martí ha nascut i viu a la gran ciutat. És un nen urbà. Com que ha estat uns dies a la natura, jugant i caminant més hores per l'exterior que per dins l'apartament, gaudint a totes hores del jardí, la piscina, el camp i la muntanya, em pensava que quan tornéssim a casa, demanaria sortir més, que necessitaria passar més temps al parc, jugant sobre la gespa i a la sorra. Com que l'apartament donava directament al jardí, només obrir la porta, començava a gatejar desenfrenadament en direcció al jardí, i es queixava enèrgicament si no el deixàvem sortir a fora. Però, de moment, sembla que no és així. En aquest sentit, té el mateix comportament que abans de marxar de vacances. Tot i que està a punt de deixar-se anar i començar a caminar tot sol i no para quiet ni un moment, ni quan està enganxat a la teta, i d'alguna manera ens demana sortir més i crida quan passem per davant del parc, com donant a entendre que hi vol anar.
Durant les vacances, hem gaudit molt tots junts, però de descansar, això ja és una altra cosa. Hem descansat poc, perquè el Martí s'ha despertat molt a les nits i ens té acostumats a dormir tota la nit. S'arribava a estar dues hores despert a la matinada, però no plorava. La seva activitat consistia a enfilar-se sobre nostre, gatejar pel nostre llit amunt i avall i intentar escalar el capçal del llit. Una activitat frenètica tenint en compte l'hora i lo zombies que anàvem. Et canses només de veure'l. No para en tot el dia. És incombustible. Si nosaltres mantinguéssim aquest ritme d'activitat cada dia, acabaríem fets pols.
Com que som pares primerencs, de vegades se'ns obliden coses importants o coses en les que no hi caus, de tan obvies que són. Com el dia que vam entrar a dinar a una taverna a Gernika i se'm va oblidar donar-li teta abans d'entrar. Ens va donar el dinar. Pobret, l'únic que li passava era que tenia molta gana. El seu pare se'l va endur fora mentre jo em menjava el primer plat. Després, mentre el seu pare es menjava el segon, el Martí i jo vam anar a buscar un lloc tranquil per prendre teta. Vam trobar un banc a l'ombra, molt a prop de la taverna, perfecte per l'ocasió.
En canvi, l'endemà vam fer un menú al barri de pescadors d'Hondarribia (un poble preciós), a la terrassa d'un restaurant, i el Martí va estar content i tranquil al cotxet, jugant amb les seves wambes. És clar que aquest cop no se'm va oblidar donar-li teta. ;-)

divendres, 5 de setembre del 2008

Amics d'infància

Després de dues setmanes de vacances sense obrir l'ordinador (i per tant, desintoxicant-me amb èxit-de moment- de la febre dels blogs i del Facebook), la meva sorpresa va ser enorme quan em vaig trobar, en obrir el correu, alguns antics amics d'EGB agregant-me com a amiga al Facebook, una gran eina per retrobar amistats perdudes, coneguts amb qui vas perdre el contacte, amors d'infància i adolescència... ;)
Després de 17 anys, m'ha fet il.lusió retrobar-me amb els adults en què s'han corvertit aquells companys d'EGB, amb qui vaig compartir 8 cursos (amb d'altres menys), la meva infància, una època tan important (i en canvi, de vegades sembla que es vulgui minimitzar el seu valor), etapa en la que es forma la personalitat d'una persona.
Al llarg d'aquests anys, en moltes ocasions m'havia preguntat per la vida de tots ells, inclús n'havia intentat localitzar algun, sense èxit. Internet ho ha fet possible.
Quants records sorgeixen de nou arrel de retrobar antics companys. I què divertit és recordar la teva infància a través de les velles fotos de l'escola, com aquelles fotos del viatge de final de curs a Itàlia i la foto oficial de 8è d'EGB. Quines pintes que fèiem! ;) Però que bé que ens ho passàvem!

Un any

Avui el meu tresor fa un any. 12 mesos que han passat volant, però viscuts amb tanta intensitat que aclapara. El meu Martí s'està convertint en una personeta cada vegada més independent. Està a punt de deixar-se anar. Camina agafat d'una mà i comença a aguantar-se de peus tot sol, sense agafar-se enlloc, sense perdre l'equilibri durant uns instants. Pica de mans i aplaudeix. Balla al so de la música del seu tambor de joguina. Puja tot sol les escales de cargol de l'apartament on hem passat les vacances. Està finalitzant l'etapa oral: ha comprès que la baqueta del xil.lòfon serveix per produir sons (abans només servia per menjar-se-la...). A la seva manera, demana un objecte, et fa saber que vol anar caminant cap al tobogan i no cap al gronxador, es queixa...Quan vol teta, m'ho deixa ben clar: m'estira i m'obre la samarreta per la banda de l'escot i intenta treure'm els sostens! Comença a tenir mamitis. Li costa separar-se de mi, si veu que m'allunyo, plora, i no tolera bé que el deixi en uns altres braços, tot i que després se'l veu content. Interactua més amb nosaltres i somriu d'una manera diferent.
És increïble els progresos que fa. Va canviant dia a dia, descobreixo nous Martins setmana rere setmana, però no em desconcerten tants canvis i tan ràpids, perquè manté la seva essència i és el meu Martí de sempre, amb geni, tossut, alegre, actiu...el meu tresor.

dissabte, 16 d’agost del 2008

Tancat...per vacances!!!

La imatge és de Marta Chicote, com ja va sent habitual.
TANCAT... PER VACANCES!!!

Doncs això, que marxem uns dies al País Vasc i a Navarra i estem frisant per gaudir del mar, les muntanyes, la gastronomia...per explicar-vos l'experiència de les nostres primeres vacances amb el Martí.

dijous, 14 d’agost del 2008

Lactancia salvaje

La imagen es de Marta Chicote


Lactancia salvaje (de Laura Gutman)

La mayoría de las madres que consultamos por dificultades en la lactancia estamos preocupadas por saber cómo hacer las cosas correctamente, en lugar de buscar el silencio interior, las raíces profundas, los vestigios de femineidad y apoyo efectivo por parte de los individuos o las comunidades que favorezcan el encuentro con su esencia personal.

La lactancia es manifestación pura de nuestros aspectos más terrenales y salvajes que responden a la memoria filogenética de nuestra especie. Para dar de mamar sólo necesitamos pasar casi todo el tiempo desnudas, sin largar a nuestra cría, inmersas en un tiempo fuera del tiempo, sin intelecto ni elaboración de pensamientos, sin necesidad de defenderse de nada ni de nadie, sino solamente sumergidas en un espacio imaginario e invisible para los demás.

Eso es dar de mamar. Es dejar aflorar nuestros rincones ancestralemente olvidados o negados, nuestros instintos animales que surgen sin imaginar que anidaban en nuestro interior. Es dejarse llevar por la sorpresa de vernos lamer a nuestros bebés, de oler la frescura de su sangre, de chorrear entre un cuerpo y otro, de convertirse en cuerpo y fluidos danzantes.

Dar de mamar es despojarse de las mentiras que nos hemos contado toda la vida sobre quienes somos o quienes deberíamos ser. Es estar desprolijas, poderosas, hambrientas, como lobas, como leonas, como tigresas, como canguras, como gatas. Muy relacionadas con las mamíferas de otras especies en su total apego hacia la cría, descuidando al resto de la comunidad, pero milimétricamente atentas a las necesidades del recién nacido.

Deleitadas con el milagro, tratando de reconocer que fuimos nosotras las que lo hicimos posible, y reencontrándonos con lo que haya de sublime. Es una experiencia mística si nos permitimos que así sea.

Esto es todo lo que necesitamos para poder dar de mamar a un hijo. Ni métodos, ni horarios, ni consejos, ni relojes, ni cursos. Pero sí apoyo, contención y confianza de otros (marido, red de mujeres, sociedad, ámbito social) para ser sí misma más que nunca. Sólo permiso para ser lo que queremos, hacer lo que queremos, y dejarse llevar por la locura de lo salvaje.

Esto es posible si se comprende que la psicología femenina incluye este profundo arraigo a la madre-tierra, que el ser una con la naturaleza es intrínseco al ser esencial de la mujer, y que si este aspecto no se pone de manifiesto, la lactancia simplemente no fluye. No somos tan diferentes a los ríos, a los volcanes, a los bosques. Sólo es necesario preservarlos de los ataques.

Las mujeres que deseamos amamantar tenemos el desafío de no alejarnos desmedidamente de nuestros instintos salvajes. Lamentablemente solemos razonar y leer libros de puericultura, y de esta manera perdemos el eje entre tantos consejos supuestamente “profesionales”.

La insistencia social y en algunos casos las sugerencias médicas y psicológicas que insisten en que las madres nos separemos de los bebés, desactiva la animalidad de la lactancia. Posiblemente la situación que más depreda y devasta la confianza que las madres tenemos en nuestros propios recursos internos, es esta creencia de que los bebés se van a malacostrumbrar si pasan demasiado tiempo en nuestros brazos. La separación física a la que nos sometemos como díada entorpece la fluidez de la lactancia. Los bebés occidentales duermen en los moisés o en los cochecitos o en sus cunas demasiadas horas. Esta conducta sencillamente atenta contra la lactancia. Porque dar de mamar es una actividad corporal y energética constante. Es como un río que no puede parar de fluir: si lo bloqueamos, desvía su caudal.

Contrariamente a lo que se supone, los bebés deberían ser cargados por sus madres todo el tiempo, incluso y sobre todo cuando duermen. Porque se alimentan también de calor, brazos, ternura, contacto corporal, olor, ritmo cardíaco, transpiración y perfume. La leche fluye si el cuerpo está permanentemente disponible. La lactancia no es un tema aparte. O estamos madre y bebé compenetrados, fusionados y entremezclados, o no lo estamos. Por eso, dar de mamar equivale a tener al bebé a upa, todo el tiempo que sea posible. No hay motivos para separar al bebé de nuestro cuerpo, salvo para cumplir con poquísimas necesidades personales. La lactancia es cuerpo, es silencio, es conexión con el submundo invisible, es fusión emocional, es entrega.

Dar de mamar es posible si dejamos de atender las reglas, los horarios, las indicaciones lógicas y si estamos dispuestas a sumergirnos en este tiempo sin tiempo ni formas ni bordes. También si nos despojamos de tantas sillitas, cochecitos y mueblería infantil, ya que un pañuelo atado a nuestro cuerpo es suficiente para ayudar a los brazos y las espaldas cansadas. Incluso si trabajamos, incluso si hay horas durante el día en que no tenemos la opción de permanecer con nuestros bebés, tenemos la posibilidad de cargarlos en brazos todo el tiempo que estemos en contacto con ellos.

Es verdad que hay que volverse un poco loca para maternar. Esa locura nos habilita para entrar en contacto con los aspectos más genuinos, inabordables, despojados, salvajes, impresentables, sangrantes de nuestro ser femenino. Así las cosas, que nos acompañe quien quiera y quien sea capaz de no asustarse de la potencia animal que ruge desde nuestras entrañas.

Laura Gutman

Descobrint Laura Gutman

Aquests dies estic llegint el llibre de Laura Gutman CRIANZA Violencias invisibles y adicciones. És molt interessant. Estic d'acord amb les seves idees i m'agrada com les exposa. Al principi, el vaig trobar una mica dens, amb una escriptura massa espiritual, quasi mística. Al cap d'unes pàgines, aquesta percepció ha desaparegut. Suposo que d'això es tracta. De viure i sentir la maternitat i la criança des del punt de vista emocional, no racional. Aquesta és una tasca difícil, sobretot per les dones que som molt racionals i ens costa deixar de buscar raons i simplement deixar fluir les nostres emocions i assolir la fusió emocional entre nosaltres i el nostre nadó. Com diu Laura Gutman, "no és un període per pensar. És un període per entrar en fusió emocional. No hem de buscar raons, ni escollir la millor opció. No hi ha regles per seguir ni consells que puguin aplicar-se".

dilluns, 11 d’agost del 2008

Agost mandrós

La imatge és de Marta Chicote


M'agrada el mes d'agost. És període on el temps sembla passar més lentament, hi ha menys activitat a la ciutat, poca gent, pocs cotxes, menys soroll. La sensació que tot va a mig gas. Tot allò més seriós, més important queda pendent. Tot sembla aturar-se una mica. Això, sumat a la calor xafogosa, convida al repòs, a mandrejar. Per això, m'agrada pensar en l'agost com un mes mandrós, on està permès fer el mandra, deixar d'anar sense presses, oblidar-se del rellotge. Un parèntesi en què ningú et mira malament si et lleves tard, si no treballes (o si no treballes tot el dia i no vas estressat, amb l'agenda apretada), si et dediques a activitats "no productives"(segons la societat occidental), en definitiva.
M'agrada Barcelona durant l'agost perquè tot allò que no m'agrada d'ella es minimitza o disminueix en aquesta època de l'any. No hi ha tanta gent, i la gent que et trobes, sembla estar més relaxada, de més bon humor que la resta de l'any. Hi ha menys cotxes, menys soroll del tràfit rodat, que tant em crispa els nervis. Darrerament em passa que quan arribo al centre o a llocs de la ciutat molt concorreguts, tinc mal de cap. M'atabalo. Accelero el pas, encara que no tingui pressa. Tenso els músculs. Estic alerta. Si vaig amb el Martí, tinc la sensació que atropellaré algú amb el cotxet o que algú m'atropellarà a mi. Uff. Aleshores, arriba un moment en què m'aturo, respiro fons i intento relaxar-me, disminuir el ritme, observar a la gent com abans, quan em delia per escriure tot el que m'envoltava.
Però encara m'agrada més Barcelona durant el mes d'agost quan sé que perdo de vista uns dies la ciutat, quan s'apropa el moment tant esperat, tan planificat (que sembla no arribar mai) en què marxo uns dies fora. I és que a l'estiu, si et quedes a la gran ciutat, pots tenir vacances però és més difícil desconnectar si no trenques del tot amb la rutina dels dies de cada dia.

dilluns, 4 d’agost del 2008

A la glòria

Fa dies que vull escriure un port sobre un dels moments més màgics que he viscut al costat del Martí, però no sé com fer-ho. Un instant tan màgic que et fa por no recordar vívidament, oblidar-ne algun detall important, que s'esborri dels teus records. Tan màgic i tan natural alhora.
Un vespre de diumenge a la piscina de casa els avis. Estic estirada boca amunt dins l'aigua, uns minuts de relax. El Martí corre i juga dins l'aigua. De sobte, s'abraona sobre meu, buscant teta. Aparta amb una mà el biquini amb una mica de la meva ajuda. Buffet lliure. Comença a mamar àvidament. Sent riures al seu voltant. Té els avis i el papa d'espectadors i se sap contemplat. És la primera vegada que fa això. Tothom s'ha quedat fascinat, inclosa la mama. L'àvia riu de goig. Tothom riu de goig. El Martí també riu i somriu sense parar. Mama i s'atura a mirar els seus espectadors. Li agrada saber que l'estan observant i això, juntament amb la gana, l'anima a continuar mamant. La seva mirada, la llum que desprenen els seus ulls és diferent. Brillen més. La seva carona té una expressió de plaer infinit. Està a la glòria. I la mare també.