Hi havia una vegada una galleda vermella a la sorra...

Hi ha etapes en la vida del teu fill que et fan especial il.lusió. Una il.lusió que pot semblar desmesurada si no ets mare. No són exagerades l'alegria i l'emoció d'uns pares en veure per primera vegada com el seu fill dóna unes passes.

He comprès que la maternitat és aprendre a aflorar emocions que tens ben endins, amagades rere una màscara, desconegudes o, fins i tot, negades per una mateixa; que la maternitat és deixar-se anar, deixar de buscar raons, submergir-se en un altre món diferent de l'extern, perdre's, buscar-se i trobar-se per connectar emocionalment amb el teu fill. És una altra manera de veure, entendre i viure la vida. És sentir que, en ocasions, embogeixes una mica (en el sentit positiu de la paraula), i aceptar-ho. Sentir-te de vegades fora dels móns externs (el de l'oci, el laboral, el social...), aïllada en permanent connexió (física i emocional) amb el teu nadó. Tenir la sensació que rendeixes menys a la feina, que et costa més pensar de manera analítica i racional, i que el pensament esdevé més lent. És cercar constantment paraules per expressar el que sents i el que vius, parlant amb algú, o bé per escriure-les en un blog, però no trobar-les. Tot això i molt més és la maternitat.

El Martí va començar a caminar tot just fa dues setmanes. La primera vegada que el vam veure donar unes passes va ser un moment ple de màgia. Érem a la gespa del parc i vam tenir a sensació que el món, el temps es van aturar durant un instant. Vam aplaudir, cridar, riure i abraçar al Martí. Pot semblar una tonteria, però que el fet de començar a caminar tot sol m'ha produït una il.lusió immensa. Està tan mono caminant amb el seu somriure, els braços i les mans alçades, dient cosetes com volent dir "quina emoció això de poder anar d'un lloc a l'altre, d'acostar-me fins a tu, tot sol".

Durant aquestes darreres setmanes ha après també a picar de mans. És molt sociable i simpàtic amb tothom. Es fica a la butxaca a la gent que se'l mira, li somriu o li diu cosetes, aplaudint. Fa uns dies que aplaudeix a tothom i a tothora. Fins i tot, t'agafa les mans, te les ajunta i et fa picar de mans. Una altra de les coses noves que fa és el que jo anomeno "caiguda de cap". Quan algú el mira, sobretot si és una dona, ell torna la mirada, somriu i fa un seductor moviment amb el cap. És molt divertit. Em faig un tip de riure amb les coses que fa. És moníssim.

Ahir va viure el seu primer petit conflicte amb una nena de 2 anys al parc. Estaven jugant a la sorra i la nena va agafar la galleda del Martí, que de seguida va protestar. Però la nena, tot i la insistència de la seva mare en que li tornés la galleda, no li volia tornar. El Martí plorava, tot i que ella li oferia altres joguines. No, ell volia la galleda vermella. Amb aquesta situació tan comú al parc vaig adonar-me del gran canvi que ha fet el Martí en els darrers mesos: abans es mostrava indiferent si li treies un objecte amb el que estava jugant; simplement desviava l'atenció cap a un altre objecte. Ara vol allò que tens a les mans, la joguina amb la que jugava i que li han agafat, i plora o s'enfada si no la té entre les seves mans. I mentrestant, al parc, observava l'escena, sense saber ben bé com intervenir per la falta d'experiència (no fa gaire que hem començat a anar al parc cada dia), una com tantes altres escenes que veus al parc, i em preguntava per quin motiu els adults tenim tant interès en què els nens més petits comparteixin les seves joguines, quan a nosaltres ens costa tant compartir les nostres coses...