divendres, 19 de març de 2010

Princeses

Hi ha esdeveniments a la vida que em deixen trista i sense paraules. Paraules que no calen quan una abraçada, d'aquelles amb una forta càrrega emocional, val més que mil paraules.
Diu una pacient meva que va llegir en un llibre que hi ha persones a la vida que són "amarillos". Els "amarillos" són aquelles persones que deixen una petjada important a la teva vida. Pot ser una persona amb qui coincideixes uns segons, algú amb qui comparteixes una experiència puntual, pot ser un amic íntim de tota la vida, o una persona que coneixes de fa poc però que malgrat no ser una amiga íntima, s'ha convertit una persona que sents molt propera. Una d'aquestes persones és la Silvia.
La mort sobtada del seu marit aquesta setmana m'ha afectat profundament. No deixo de pensar en ella, en la seva filla Lluna, en la vida i en la mort. Tinc pensaments, emocions, records, imatges, sensacions. Tinc ganes de plorar i llàgrimes que llisquen galta avall, però no tinc paraules. Em pregunto quin sentit té tot plegat, per què la vida és tan injusta i desconcertant. Penso en el somriure, l'entrega, la dolçor, les ganes immenses de viure i de lluitar, l'entusiasme, l'energia, el talent artístic de la Silvia, i sé perquè és una d'aquelles persones que han deixat una petjada en la meva vida, perquè m'ha donat coses que potser ni ella sospita, sense rebre ni demanar res a canvi.
Vénen temps difícils. Dies durs, d'acompanyar en el dolor i la tristesa, en la ràbia i l'enfado després, i escoltar sense dir res. Aquest art difícil que és acompanyar amb la nostra presència, escoltant sense aconsellar ni intentar donar explicacions a un esdeveniment que no entèn de lògica ni raonament, senzillament acompanyar en el dolor.

4 comentaris:

Rocío ha dit...

Passar per una experiència de pèrdua, deixa aquesta sensació, els pensaments o, millor dit, les imatges passen pel teu cap però les paraules no flueixen, i al final descobreixes que no calen, que la companyia el silenci i anar fent camí fan la pèrdua mes suportable, i sembla que pots tornar a respirar.
Segur que l'acompanyaràs molt bé, Meritxell, forces.

La Mami de Xavier ha dit...

Ánimo guapa... Creo que no hace falta que digas más, pues lo has sabido expresar muy bien. Nadie está preparado para algo así.

Mametadebad ha dit...

Hola a totes i a la bloggera. Volem crear una associació de suport a la criança amb lligam afectiu o crianza con apego a Catalunya, i per això hem creat un grup al facebook, el CAVE, Criança amb vincle emocional. Ens interessa molt la vostra aportació, i estaria encantada que participéssiu totes les mares i famílies que llegiu aquest blog i per suposat la mare d'en Martí.

Anònim ha dit...

Vaig llegir en una novel·la que només les persones que han patit molt seran capaces de sentir amb la màxima intensitat la felicitat. Com que he descobert que no sóc gaire apassionada, segurament mai sentiré aquesta joia, però la Sílvia potser sí. Diuen que el dolor és només l'altra cara de la moneda. Ma'treviria a dir que és un tòpic, perquè no hi ha explicacions racionals o irracionals que justifiquin l'aflicció que sentirà durant anys. Només se m'acut escruire que pot compartir el sentiment amb la resta del món i somriure sovint, ja que ningú ens pot assegurar que la persona que ha deixat aquest món no ens observi encara.

Mireia