Escriure sobre la criança i el vincle entre el Martí i nosaltres és molt difícil. A altres blogs pares i mares ho fan i sembla tan fàcil, però té molt de mèrit, sobretot perquè es tracta de pares i mares que han decidit criar els seus fills de manera diferent a com ho fa la majoria de la gent, un estil de criança que no gaudeix de la valoració social de la que gaudeix l'estil de criança i educació imperant.
Primerament, és difícil perquè dedico les 24 hores del dia al meu fill i si no les hi dedico és perquè estic treballant.
En segon lloc, perquè és un nen que dorm poc i a més darrerament fa migdiades curtes que amb prou feines em permeten dinar. Per exemple, ahir va adormir-se a les 10 de la nit i aquest matí s'ha llevat a les 7 i a les 7 i 10 minuts ja estava jugant i corrent. Si ja dormo poc anant a dormir només una mica més tard que ell i ja em desperto irritable, de mal humor i molt cansada, imagineu-vos si em trec temps del dormir per fer coses que vull fer com escriure al blog o llegir una pila de llibres sobre psicologia perinatal, gestació i part, criança...
I finalment, és difícil perquè prendre la decisió de criar el nostre fill respectuosament implica estar en desavantatge. El nostre entorn no és favorable. La majoria de les persones que coneixem cria o ha criat els fills de manera ben diferent i en moltes ocacions tens la sensació que navegues contra corrent. En general, les persones del nostre entorn diari no comparteixen el mateix estil de criança que el nostre. Et sents sol, poc comprès, en ocasions indignat i enfadat amb els altres. Per suposat que hi ha molta gent que pensa com nosaltres, però costa trobar-la.
Ens hem informat i hem llegit molt. Tenim les coses molt clares sobre com hem de criar al Martí. Però has d'explicar, justificar constantment perquè fas les coses com les fas. Facilites fets objectius, dades científiques, explicacions demostrades per múltiples investigacions i en base a dades cientifíques, però encara hi ha moltes persones que sostenen idees i manares d'actuar cap als nens que no es basen en absolutament res més que idees preconcebudes i obsoletes sobre els nens, en un profund desconeixement de la naturalesa i desenvolupament dels nens.
La majoria no et critiquen obertament, però saps que pensen que estàs malcriant (encara no acabo d'entendre el concepte) el teu fill, que no ho estàs fent bé, que està mimat i consentit, que se li han de posar més límits (o volen dir limitacions? que no és el mateix...), que depèn massa de mi (és clar! farà 2 anys!), que s'ha d'acostumar a dormir al seu llit (clar, que si no després tindrà 14 anys i encara voldrà dormir al nostre llit!), etc. Ens han arribat a suggerir directament que l'hauríem de lligar o de pegar!
Em pregunto cada dia en quina classe de món vivim, una societat que tolera el tracte irrespectuós i la violència als nens. El grau de desenvolupament d'una societat es medeix per com tracta als seus infants i vells. Tant els nens com la gent gran són tractats com a ciutadans de segona, com si no es pertanyessin a ells mateixos, com si no tinguessin els mateixos drets que els adults.
Em pregunto cada dia si ho estem fent bé, si seguim el camí perquè el Martí creixi amb autoestima, independència, empatia i, per sobre de tot, capacitat per estimar perquè haurà estat estimat i ho haurà sentit així o, com una frase d'Enrique Blay que és l'essència de la criança respectuosa: "amar a nuestros hijos y que ellos lo sientan así".
En segon lloc, perquè és un nen que dorm poc i a més darrerament fa migdiades curtes que amb prou feines em permeten dinar. Per exemple, ahir va adormir-se a les 10 de la nit i aquest matí s'ha llevat a les 7 i a les 7 i 10 minuts ja estava jugant i corrent. Si ja dormo poc anant a dormir només una mica més tard que ell i ja em desperto irritable, de mal humor i molt cansada, imagineu-vos si em trec temps del dormir per fer coses que vull fer com escriure al blog o llegir una pila de llibres sobre psicologia perinatal, gestació i part, criança...
I finalment, és difícil perquè prendre la decisió de criar el nostre fill respectuosament implica estar en desavantatge. El nostre entorn no és favorable. La majoria de les persones que coneixem cria o ha criat els fills de manera ben diferent i en moltes ocacions tens la sensació que navegues contra corrent. En general, les persones del nostre entorn diari no comparteixen el mateix estil de criança que el nostre. Et sents sol, poc comprès, en ocasions indignat i enfadat amb els altres. Per suposat que hi ha molta gent que pensa com nosaltres, però costa trobar-la.
Ens hem informat i hem llegit molt. Tenim les coses molt clares sobre com hem de criar al Martí. Però has d'explicar, justificar constantment perquè fas les coses com les fas. Facilites fets objectius, dades científiques, explicacions demostrades per múltiples investigacions i en base a dades cientifíques, però encara hi ha moltes persones que sostenen idees i manares d'actuar cap als nens que no es basen en absolutament res més que idees preconcebudes i obsoletes sobre els nens, en un profund desconeixement de la naturalesa i desenvolupament dels nens.
La majoria no et critiquen obertament, però saps que pensen que estàs malcriant (encara no acabo d'entendre el concepte) el teu fill, que no ho estàs fent bé, que està mimat i consentit, que se li han de posar més límits (o volen dir limitacions? que no és el mateix...), que depèn massa de mi (és clar! farà 2 anys!), que s'ha d'acostumar a dormir al seu llit (clar, que si no després tindrà 14 anys i encara voldrà dormir al nostre llit!), etc. Ens han arribat a suggerir directament que l'hauríem de lligar o de pegar!
Em pregunto cada dia en quina classe de món vivim, una societat que tolera el tracte irrespectuós i la violència als nens. El grau de desenvolupament d'una societat es medeix per com tracta als seus infants i vells. Tant els nens com la gent gran són tractats com a ciutadans de segona, com si no es pertanyessin a ells mateixos, com si no tinguessin els mateixos drets que els adults.
Em pregunto cada dia si ho estem fent bé, si seguim el camí perquè el Martí creixi amb autoestima, independència, empatia i, per sobre de tot, capacitat per estimar perquè haurà estat estimat i ho haurà sentit així o, com una frase d'Enrique Blay que és l'essència de la criança respectuosa: "amar a nuestros hijos y que ellos lo sientan así".
1 comentari:
Els prejudicis són, sens dubte, una de les característiques de la nostra societat. L'entorn ha evolucionat a una velocitat llastimosa i es pot confondre amb la bondat. La meva professora d'autoescola creu que millor que els nens tenguin tot el que vulguin, encara que tu no els puguis donar temps, i que s'ha sacrificat treballant i els nins sempre li han agraït. Quan la sento no se'm posen els pèls de punta perquè ja la conec, ara, n'hi ha per llogar-hi cadires.
La mare d'en Jordi no ha fet feina mai, els ha criat, i crec que ells se senten molt estimats i tenen una autoestima envejable. Pens que els meus també van treballar massa. Hauria estat millor que em criessin, però no en sabien ni tenien instint ni ajuda de la resta de la família. Sé que ho van fer tan bé com van saber i hauria de vèncer la vergonya i explicar-los-ho. T'estimo bonica.
Mireia
Publica un comentari a l'entrada