L'indret de la fotografia està a milers de quilòmetres d'aquí. Està format per dunes de sorra blanca, però no és ben bé un desert (si més no, un desert tal i com l'entenem). Hi ha aigua, però no són platges. Diuen que és un dels llocs més bonics de Brasil, que és increïble, meravellós. L'encant del lloc, en part, resideix en el fet que encara no hi ha arribat el turisme de masses. És el Parc Nacional dels Lençóis Maranhenses, a Maranhão, l'estat més pobre del Brasil. Entre juny i setembre les dunes s'omplen d'aigua dolça que es formen per l'acumulació de l'aigua de la pluja. Imagineu-vos el profund impacte que es deu experimentar en caminar pujant per sobre una duna i donar-se un bany en arribar a baix, als peus de la duna.
Segurament, donada l'època estival en la que escric aquest post, pensareu que aniré a aquest indret de vacances. Res més lluny que això. La meva germana Elisenda està passant una temporada per allà, en un camp de treball solidari i, des d'aquí, tot i que segurament no deu tenir conexió a internet perquè l'assentament es troba en una zona rural allunyada de la gran ciutat, li enviem una abraçada enorme. Et trobem a faltar. Gaudeix de l'experiència i cuida't molt, bonica.
