Els dies sense migdiada es fan llargs

El Martí, com tots els nadons, està creixent tan ràpidament que ens sorprèn cada dia amb una cosa que no feia abans. Fa unes setmanes va descobrir les ombres, especialment la seva ombra, i juga a perseguir-la, però no aconsegueix atrapar-la mai. Gateja amb domini i rapidesa. Estaria tot el dia gatejant, escalant i passant per sota de tot el que es troba pel camí. Està aprenent a caminar. Camina sol agafat a nosaltres o a objectes. El diumenge vam descobrir que les seves passes són més segures i estables del que ho eren fa uns dies, corrent agafat al camió del Winnie The Pooh. Ara pren teta de peu, boca avall, assegut...i se serveix ell mateix, com un nen gran.
Els nadons són fascinants. Cada dia aprenen coses noves, i nosaltres d'ells. Ens anem coneixent mútuament.
I és que cada vegada que el miro, penso que aviat deixarà de ser un nadó, m'entra la melancolia, aquell sentiment que et deixa el fet de pensar que el temps passa massa ràpid, i intento capturar per sempre la seva carona de nadó.
Procuro estar per ell, atenta a totes aquestes novetats, als seus avenços, a les seves necessitats, a cada moment, però hi ha dies que es fan molt llargs, sobretot quan no dorm en tot el dia. Els dies sense migdiada s'allarguen i amb ells el cansament, no tant físic sinó més aviat psíquic. És la llei de Murphy: quan més tasques de casa i feina tens, quan més cansada estàs, quan menys activa estàs, menys dorm. Potser nota el meu neguit perquè es dormi, per esgarrapar una estona per fer coses. Fa un temps que ja vaig desistir d'intentar tenir una estona per a mi, estant sola amb ell. Si puc, perfecte. Però si no puc, doncs què hi farem!
Que el meu fill em vulgui només per a ell tot el dia és una mostra d'un amor incondicional (probablement és la única persona del món que durant els primers anys m'estimarà sense crítiques ni reserves) i em fa sentir molt afortunada, però, de vegades, el fet que el meu fill em necessiti tant em fa sentir sobrecarregada. En alguns moments em sento saturada. És la única persona que sent un desig constant i intens d'estar amb mi. I això són paraules majors! Per això, procuro sempre que puc fer-lo sentir bé i, quan no ho aconsegueixo, sobretot quan em sento saturada, em sento incapaç i em pregunto si no ho estaré fent malament. Quants dubtes i inseguretats quan ets mare per primera vegada.

Maternitats

Al Caixaforum hi ha una exposició molt interessant que s'anomena Maternitats. L'exposició se centra en una mostra de fotografies sobre la maternitat preses en diferents indrets del món pel fotògraf Bru Rovira, redactor de La Vanguardia. Rovira va recórrer el món captant amb la càmera un dels sentiments humans més profunds i universals. Cada fotografia reflecteix un relat vital tan apassionant com commovedor. La mostra s'acompanya d'una sèrie de treballs creats per nens i joves de diferents escoles.

Us agrairia que, si heu vist l'exposició o us han parlat d'ella, em féssiu arribar els vostres comentaris. Jo encara no hi he anat. Moltes gràcies!

Maternitats
Caixaforum
Del 29 de juliol al 12 d'octubre
Entrada gratuïta
De 10 a 20h
Tel. 93 476 86 00
www.lacaixa.es/obrasocial

Tribut a la lactància materna

El vídeo més bonic del món. Tocant el cel...

http://www.youtube.com/watch?v=RXrrSWbU5xQ

Petit homenatge a Lluís Llach

El papa del Martí fent una de les seves imitacions del personatge d'en Lluís Llach que surt al programa de TV3 Polònia pel concurs de l'imitador estrella de l'esmentat programa de TV3.

http://www.youtube.com/watch?v=2C0JHX76a9E

Criança respectuosa

Investigant per Internet, he descobert una web molt interessant sobre criança respectuosa (www.criaryamar.com) amb els nens, en la línea del que vaig descobrir llegint els llibres del pediatra Carlos González.

Em sembla interessant recollir aquí alguns fragments d'un article que m'ha encantat, en el que s'explica el concepte de criança respectuosa:

"El pilar fundamental de la crianza respetuosa es la empatía por los niños, la verdadera empatía por sus necesidades y también el conocimiento de lo que realmente necesitan los bebés humanos para su desarrollo emocional.

Muchos de los conceptos que promueve la crianza con apego pueden parecer raras, obsoletas o exóticas, por eso voy a tratar de hilar menudito para que se comprenda bien algo fundamental: lo verdaderamente importante es el bienestar de tu hijo, hay situaciones que la crianza con apego considera básicas pero como ya sabemos, cada familia es un mundo y cada bebé una personita individual con sus gustos, apegos, emociones, etc.

La crianza con apego tiene algunos elementos que han sido estudiados por etnopediatras, pediatras, psiquiatras antropólogos y otros profesionales y tomados como acertados en la crianza de los niños y hasta necesarios:

Dormir con los hijos
El contacto físico permanente con los bebés
La lactancia materna a demanda
Atender diligentemente los llamados del bebé o niño
La no violencia con los niños, verbal y física

La crianza respetuosa no es el cumplimiento a rajatabla de estos conceptos, bueno, el último si debería cumplirse siempre a rajatabla, el punto es que cada familia adapta a su hogar todo aquello que simplifique y armonice su estilo de vida, dándole siempre prioridad al bienestar del bebé y al instinto materno y paterno. El pensamiento principal detrás de estos tópicos es siempre el respeto y el amor al niño en cada una de sus etapas ; por eso hablamos de empatía: ponernos en lugar de esa pequeña personita y proporcionarle un crecimiento armonioso.

Pero para dar ese paso es necesario que nos despojemos un poco y paulatinamente de todas las imposiciones culturales con las cuales convivimos a diario en occidente. Es muy posible que te suene familiar alguna de las siguientes frases:
¿Tan grande y todavía toma pecho?
Ya va siendo hora de que lo destetes
¿Y cuándo lo vas a sacar de vuestra habitación ?
Si no lo ponen a dormir en su habitación se malacostumbra y después no lo sacan con nada
No lo cojas que se acostumbra a estar en brazos
Es mejor una palmadita a tiempo
¡Los niños son muy manipuladores!
Hay que enseñarles a ser independientes
¿Todavía no va a la guardería? Les hace mucho bien, ¿eh?
Al principio se quedan llorando pero es normal
¿No está muy grande para ir en brazos?
¿Y cuándo le vas a quitar los pañales?

Estas frases y otras similares nos son dichas a diario a los padres que cometemos tamaños errores con nuestros hijos y dejamos que duerman en nuestra habitación, los cogemos mucho en brazos, jamás les pegamos, les permitimos seguir al pecho cuando están “mayorcitos” -a propósito, ¿qué mente iluminada ;) dijo alguna vez cuándo son “demasiado mayorcitos” para tomar pecho?- y acudimos inmediatamente cada vez que nos reclaman. Pues bien, a donde quiero llegar es aquí: todos esas creencias son elaboraciones culturales que van surgiendo con el tiempo casi sin que lo advirtamos ¡y nos invaden! Están por todas partes y lo común es que jamás nos tomamos el tiempo de sentarnos a pensar un poco si tienen algún sentido, si son ciertas, si contradicen nuestro instinto y lo más importante si coinciden con la naturaleza del bebé-niño humano.

Meredith Small en su libro Nuestros hijos y nosotros, nos cuenta cómo la etnopediatría ha demostrado que efectivamente estamos occidentalizando, mejor dicho ya occidentalizamos nuestros cánones de crianza. El noventa por ciento de los bebés de todo el mundo duermen con sus papis por ejemplo ¡y crecen tan saludables e independientes!. Bueno, en realidad no podemos afirmar que ese 90 por ciento crece de esta u otra manera, pero de acuerdo con lo que he aprendido con mi propio hijo, ni el colecho, ni la lactancia prolongada, ni llevar al bebé en brazos, tienen consecuencias negativas de ningún tipo en el desarrollo de nuestros hijos, por el contrario les ayuda a sentar unas bases sólidas de autoestima y esa dependencia de los primeros años hacia nosotros los ayuda a avanzar con seguridad hacia una autonomía saludable y completa".

Do de pit 2

Com us deia, la meva experiència amb la lactància ha passat per totes les fases. Us explicava la primera, la més difícil, però no la més dura. Quan, després de 2 mesos, la nostra lactància estava instaurada, vaig haver de reincoporar-me a la feina. Només eren dues tardes, en les que jo em treia llet i li deixava preparada en un biberó. Només havia pres un biberó i ja va començar a rebutjar el pit. El rebutjava, plorant desconsoladament, tot i que s'hi enganxava de nou àvidament i, una altra vegada, el mateix procés. Plorava amb una intensitat feridora, jo interpreto que, en part, d'impotència o d'enfado o què sé jo. Estava clar que alguna cosa li desagradava o li molestava profundament. Al principi, rebutjava un pit, després, l'altre. Vaig atribuir-ho a la introducció del biberó perquè aquesta conducta va coincidir en el temps. Però si el meu fill és tossut, jo encara ho sóc més. Ja sabeu a qui ha sortit, en això. Estava decidida del tot a continuar amb la lactància i, a tranques i a barranques, vaig aconseguir donar-li el pit, sense saltar-me ni una toma. Va ser una experiència dolorosa: em sentia impotent, perquè no sabia què li passava al meu fill. Em capficava amb les hipòtesis del canvi, tan sobtat, del meu fill respecte la lactància. Em sentia mala mare, insegura, angoixada. Em posava nerviosa i ell encara es posava més nerviós. Ens hauríeu d'haver vist. Quina estampa familiar. El pare, intentant ajudar en tot moment, controlant els seus nervis, recolzant-me (sense la seva gran ajuda no ho hagués aconseguit). La mare plorant, preguntant-se què feia malament, cridant que ja no pot més, que haurà de deixar la lactància. El bebé plorant sense parar, vermell, suat. Desesperats.

El més sorprenent de tot és que tal com va aparèixer el problema, se'n va anar, així, sense més, el Martí va deixar de rebutjar el pit i va tornar a mamar la mar de bé. Com si res hagués passat.
Encara no entenc què li va passar. Tampoc entenc perquè no vaig demanar ajuda a un grup de suport a la lactància. Em vaig informar massa tard. Per Nadal, em van regalar "Un regalo para toda la vida: Guía de la lactancia materna" del Carlos González. Em va ajudar moltíssim, però l'ajuda va arribar una mica tard (l'havia anat a comprar feia un temps, però no l'havia trobat a la llibreria).

Ara, després de 8 mesos, us puc assegurar que el Martí i jo gaudim molt de la lactància, a demanda (una demanda molt raonable, perquè demana teta més o menys a les mateixes hores i pràcticament mai a la matinada, ja que habitualment dorm tota la nit seguida), ara que ja no és una cursa d'obstacles, ara que he deixat de discutir (això espero) amb persones que estimo i d'altres no tan properes sobre la lactància materna, l'alimentació complementària i altres qüestions relacionades, ara que estic vivint la nostra lactància amb total naturalitat, intentant no alterar-me en excés quan veig que encara hi ha tants mites i prejudicis, tanta manca d'informació o informació errònia sobre la lactància materna (i per extensió, sobre la criança) en la nostra societat. Ara que tinc ganes de cridar ben fort que estic fent al meu fill un regal per a tota la vida, el millor aliment, aquell que alimenta el cos i l'ànima.

Do de pit

La meva experiència amb la lactància ha passat per totes les fases: des de la falsa seguretat que pot donar la manca d'informació a l'inici, la por i el rebuig a donar-li el pit les primeres setmanes, passant per la impotència i l'angoixa el tercer i quart mes, fins a la plàcida i satisfactòria lactància de la qual des de fa uns mesos gaudim el meu fill i jo. Una variada gama d'emocions i pensaments que he experimentat al llarg de 10 mesos i que, ara que gaudeixo alletant el meu fill, em sembla mentida.

Com us deia, al principi, quan estava embarassada, no recordo que em preocupés la lactància. Aleshores creia que la informació que tenia sobre la lactància era suficient, però estava equivocada. El meu raonament es basava en la lògica. És un fet natural. Donar el pit havia de ser fàcil. Tenia molt clar que volia donar-li el pit al meu nadó, ni se'm va passar pel cap el contrari. Vaig cometre l'error de centrar-me massa en l'embaràs i en el part. És curiós. Vaig llegir llibres sobre l'embaràs, el part i el puerperi, però només un sobre criança, el llibre "Bésame mucho" de Carlos González, a qui tant li dec (i perquè me'l van regalar dues pacients). Afirmo que és curiós perquè ara penso que precisament el que necessitava era més informació sobre tot allò que succeeix els mesos posteriors al part. Durant l'embaràs li donava massa importància al part. N'hi ha que opinen que el part és el fet més significatiu de la vida d'una dona. No hi estic d'acord. No crec que sigui tan important. Per a mi, va significar més aviat un "tràmit" (tot i que soni malament) per conèixer i tenir finalment al meu costat el Martí, després d'una espera que, als últims mesos, semblava que no hagués d'acabar mai. El mateix passa amb els cursos de preparació al part. Estan massa enfocats al part. Crec que haurien d'enfocar-se a preparar els futurs pares per la paternitat/maternitat. Amb tot això, no estic dient que no fos important. El meu part no va ser especialment dolorós, va ser ràpid, va estar massa medicalitzat (i per tant, una mica deshumanitzat), però va ser emotiu i el recordaré sempre. El fet que tingués un "part mèdic" potser va fer que no fos tan significatiu per a mi. Volia que el primer contacte del meu fill fos el meu cos, pell a pell, que busqués el meu pit, però me'l van posar sobre meu del revés i només uns segons i no vaig poder ni veure-li la carona i, a més, el van separar de mi durant 2 hores (segons el procediment habitual de la clínica) que se'm van fer eternes, perquè no pensava en res més que tenir-lo entre els meus braços. Aquests detalls no van afavorir gaire la nostre lactància ni la meva depre postpart; tot i això, en general, estic contenta amb l'assistència mèdica i el tracte que vaig rebre del personal de la clínica.

Tot això per dir-vos que durant les primeres setmanes la nostra lactància va ser molt difícil. Em feia mal, em sagnaven els mugrons, tenia dificultats per enganxar-se, plorava sense parar...Tot això afegit al dolor de l'episiotomia, que m'impedia una postura adient per la lactància. Un còctel explosiu pel meu precari estat d'ànim. Li donava el pit a demanda, tenia gana cada 2 hores i, tenint en compte que trigava una hora, entre mamada i mamada només quedava una hora. Estava esgotada, trista, angoixada. Tremolava només de pensar que li havia de donar el pit. Tot un panorama. En aquells moments, tens la sensació que és la fi del món, que el teu fill no s'enganxarà mai bé, que no aprendrà mai a mamar, que no saps què està passant. Fins que, al cap d'algunes setmanes, el teu nadó ha adquirit la tècnica (com diu Carlos González, mamar és un autèntic art) i cada vegada mama millor i més ràpid. Oi que ara sembla molt fàcil?

Un petit homenatge a les dones

Si els àngels cantessin, ho farien amb la música de Jewel...

http://www.youtube.com/watch?v=6EPyWfrqwXc

L'aventura de ser mare

Vull escriure una sèrie de posts sobre la maternitat, la lactància i la criança. Tinc moltes coses donant voltes pel cap des de fa mesos i tinc ganes de deixar-les per escrit pels escassos lectors que tinc.

Com a presentació, deixeu-me citar un fragment d'un post que em va encantar que vaig descobrir l'altre dia en un blog:

"La maternidad supone embarcarse en la tarea titánica de saberse loca de remate, aceptarlo y ser feliz. De tropezarse con objetos inusitados en el suelo, de convertirse de la noche a la mañana en alguien capaz de llenar la casa de un agradable olor a magdalena desde la cocina (algo jamás imaginable), de seguir llevando medias de rejilla con el pelo mal peinado y las ojeras bien marcadas; de hacer el amor con interrupciones, de despertarse cuatro veces por noche, de arrastrarse cual zombie durante el día y, con todo esto, tratar de hacer algo creativo.(Y que sepa el escaso público lector que escribo estas líneas tarde y cansada hoy, pero acosada por la imperante necesidad de gritar: QUIERO ENGULLIR ARTE, CHOCOLATE, VIDA, BARRIGUITAS DE BEBÉ, PIES DE BEBÉ, PELOTAS DE BALONCESTO Y CUBOS DE MONTAR, VIAJES, AVENTURAS y marcarlos en mis manos con fuerza en una línea más, llamada línea de la experiencia)."

No calen comentaris. Genial. No pot descriure's i resumir-se millor, la maternitat.

Per on començar? Dir que la maternitat m'ha canviat la vida, m'ha transformat en una persona diferent, m'ha fet descobrir una altra dona que hi ha en mi...seria omplir-me la boca de tòpics, però de veritats...Ja vaig escriure quan estava embarassada que "tinc la sensació que el que escric pot semblar cursi, massa ensucrat. No és la meva intenció. Tampoc vull que això es converteixi en el típic diari d’un embaràs, però tampoc pretenc ser original. Les dones parim des de que la raça humana existeix. Pageses, princeses i reines, pobres i riques, a Manhattan, a l’Índia i a qualsevol racó del planeta, totes les dones les món des dels segles dels segles tenim fills. LA MATERNITAT ÉS UN CONCEPTE MÉS VELL QUE LA GANA I, NO OBSTANT, TAN NOU I TAN ÚNIC PER A CADA DONA".

Coses de mare: escric a estones breus, quan el meu fill dorm la migdiada del matí, una pràctica que implica haver de deixar d'escriure en qualsevol moment...
El meu peque s'ha despertat i no vull deixar-lo plorar ni un segon més, així que...CONTINUARÀ.

Instants màgics

Al costat del Martí, he descobert un enfilall d'intants màgics que jo anomeno moments "sóc molt feliç", tot i que ja sé que sona a pastís...

-quan s'adorm als meus braços mentre li dono el pit.
-quan li parlo i em somriu.
-quan em mira amb la "mirada suplicant" i me'l menjo a petons.
-quan arribo a casa després de treballar i corre gatejant a tota pastilla, amb un somriure d'orella a orella, per arribar fins on sóc jo i abraçar-me.
-quan gira el cap a dreta i esquerra, de dalt a baix, tot observant detingudament el que l'envolta, de passeig amb el cotxet.
-quan crida i "parla" d'emoció i para de gatejar, fent una parada en el seu camí, i s'asseu per mirar-me amb un somriure d'agraïment, perquè el deixo gatejar lliurement per tot el pis.
-quan riu i mou braços i cames per expressar que està molt content, perquè el seu pare està fent el divertit número de cada vespre per treure-li la roba i anar al bany.
-quan expressa el plaer que li dóna que l'embolcallis amb la tovallola i l'estiris sobre el llit, després del bany.
-quan veig que s'ho passa pipa mentres juguem o juga tot sol.

i molts d'altres instants en que, ser mare, com diu la mami del Xavier en el seu blog, compensa de veritat...

El Martí i l'Esther

El Martí i l'Esther van anar la piscina i s'ho van passar la mar de bé. El Martí, que només pren llet materna, se sent fascinat pels gelats, així que, només veure que la seva amiga Esther n'estava menjant un, va llençar-se sobre el seu gelat. Tot i que al principi, l'Esther s'hi va resistir, de seguida, generosa, li va oferir-ne una mica. Com veieu, l'Esther va acabar amb una mica de gelat regalimant per la cama i, el Martí al seu costat, intentat-se cruspir fins i tot el pal del gelat.

És tan tendre observar com interactuen, juguen, es miren i s'observen amb atenció, que m'ha fet pensar que voldria que el Martí es relacionés més sovint amb nadons i/o nens petits, sobretot si són tan encantadors com l'Esther.

El primer bany del Martí

El passat diumenge el Martí va viure el seu primer bany a la platja. De fet, una setmana abans, va ser el seu primer bany a l'exterior, a la petita piscina dels seus avis i, tot i la por inicial a ficar-se a l'aigua, ràpidament, amb la seguretat que li dóna tenir els pares al seu costat, el plaer per l'aigua va anar guanyant terreny.
Em vaig sentir tan feliç quan vaig veure el Martí somriure i gaudir xipollejant a l'aigua, que em vaig oblidar de preocupacions absurdes i trivials (des de que sóc mare, moltes coses que abans eren importants per mi han deixat de ser-ho o ho són menys), com la incomoditat d'anar amb el bikini de premamà, perquè amb la lactància tinc 2 talles més de pit i no em va bé el bikini de mama no embarassada. De fet, al cap d'una setmana, vam portar el Martí a la platja i vaig decidir posar-me el bikini de mama no embarassada. ;-)
Al principi, vam fer un primer aproximament al mar des del passeig marítim de Premià. El Martí, dins el cotxet, es va posar a plorar, espantat pel so de les onades. No sabria dir ben bé si el Martí és poruc. Crec que té por davant de les situacions noves per ell. Això és normal i adaptatiu. Al cap de poc temps, deixa de tenir por.
Després, vam baixar fins a la platja. El seu pare el va dur a coll fins el mar. El Martí somicava. No ho veia gaire clar, això de mullar-se. Però, en pocs minuts, ja el tenies jugant i rient dins l'aigua.
El meu primer bany de l'estiu, el Martí a coll, poc relaxant, perquè estava alerta per protegir-lo de les onades (des de que sóc mare, tinc una predisposició a veure perills que m'ha fet descobrir que sóc més protectora encara del que em pensava), però un bany alhora relaxant, perquè sento que jo cuido d'ell i ell cuida de mi, perquè gaudeixo únicament del moment, amb intensitat, i tinc la certesa que no oblidaré el somriure del Martí, els ulls que li brillaven d'emoció, el primer dia que va anar a la platja i ens vam banyar abraçats l'un a l'altra.

10 mesos sense escriure

Dissabte el Martí farà 10 mesos. 10 mesos de créixer, d'aprendre de nosaltres i del món, i nosaltres d'ell, 10 mesos de canviar-nos la vida, de dedicar-li totes les hores del dia, de lactància a demanda exclusiva, de dormir poc i sempre tenir son, de veure la vida amb uns altres ulls.

Vaig obrir aquest blog amb la intenció d'anar-hi escrivint una mica cada dia, però dedicar totes les hores al meu fill m'ha fet molt difícil cumplir amb l'objectiu que m'havia proposat. Veig blogs de mares, plens d'històries, de pensaments, de reflexions i emocions i em sorprèn veure com hi ha persones que estiren les hores del dia. Suposo que és questió de voluntat, d'establir prioritats, d'hàbits adquirits. Si més no, llegir una mica d'aquestes dones m'ajuda a robar minuts d'unes dies que passen massa ràpid. Aquest és el primer intent per actualitzar regularment el meu blog.
Finalment, he superat la sensació poc agradable de no haver escrit res encara des dels primers dies després del naixement del Martí ;-)