EL SOMRIURE DEL MARTÍ

He tornat...

2011-07-17T19:43:00.017+02:00

Després de quasi un any sense entrades noves al blog, quan em pensava que el tenia del tot oblidat, de sobte he pensat que fa dies que tinc a la ment el desig de tornar a escriure perquè no puc oblidar l'efecte terapèutic de plasmar en paraules les meves emocions i els meus pensaments.

Aquesta setmana una amiga m'ha regalat un petit bloc de notes perquè escrigui tot el que tingui a veure amb la relació i la criança del meu fill, perquè sigui resistent i positiva i anoti també els bons moments. Va ser un detall per part seva que em va sorprendre gratament. Em va fer il.lusió que l'endemà d'aquella conversa, d'aquelles converses inesperades, amb un cafè a les mans, d'aquelles converses d'imprevist en les que després et sents millor, pensés en mi i tingués un detall tan maco.

Aquest darrer any ha estat difícil per a mi. Ho he notat inclús en la meva faceta d'escriptora amateur. L'altre dia, caminant pel carrer, vaig pensar en la meva capacitat d'observació i la curiositat immensa per la vida i les persones i em vaig preguntar si mai tornarien les ganes d'observar, la curiositat, el desig d'inventar i dibuixar històries. Crec que encara trigaran en resorgir (si mai tornen, que espero que sí), però sento des de fa temps que tinc moltes coses a dir, però no tinc energia per transformar-les en narracions, si són històries inventades, o en articles, si són idees que vull transmetre. Des de fa molt de temps em sento bloquejada, perduda, sense tirar endavant ni endarrere...com la cançó de Sopa de Cabra: "només sé que quan provo de canviar, tot queda igual".

Hi ha petites coses que em recorden de tant en tant com m'apassiona escriure i el benestar que m'aporta, com llegir les cròniques del viatge que un amic m'anava enviant des del Carib, llegir una bona novel·la o recordar com vaig disfrutar escrivint la meva pròpia novel·la (oblidada dins un calaix...).

Ara que aviat me'n vaig de vacances, potser és un bon moment per prendre de nou contacte amb el plaer de la lectura i de l'escriptura, tot recuperant un hàbit perdut des de fa anys: escriure la crònica, dia a dia, del meu viatge i les sensacions i emocions que em desperta.

No us prometo una nova entrada aviat, però almenys puc dir que he tornat...

XI Festa de la lactància

2010-09-28T19:50:00.000+02:00

El próximo domingo 3 de octubre de 2010 ALBA LACTANCIA MATERNA celebra la Semana Mundial de la Lactancia Materna con una fiesta para toda la familia en el Parque de l'Estació del Nord, en Barcelona.

La XI Fiesta de la Lactancia es un evento lúdico e informativo abierto a la participación.

Ven y disfruta con toda la familia: habrá música, talleres infantiles, concurso de dibujo, maquillaje y muchas más actividades.

El acto se enmarca dentro de las actividades de la Semana Mundial de la Lactancia Materna 2010, y a lo largo del evento se leerá un manifiesto.

Repartiremos Globos Blancos, a modo de gotas de leche, con el lema: “6 meses de Lactancia Materna Exclusiva, 6 meses de Permiso por Maternidad”.

La Semana Mundial de la Lactancia Materna es una iniciativa mundial que este año 2010 se celebra bajo el lema:

PASO A PASO HACIA UNA ASISTENCIA HUMANA DEL PARTO Y LA LACTANCIA

Pretende hacer visible la importancia de la adecuada atención a las madres lactantes antes, durante y después del parto, así como a lo largo de toda la duración de la lactancia materna.

Para ello OMS y UNICEF promovieron la creación de la IHAN, Iniciativa para la Humanización de la Asistencia al Nacimiento y la lactancia, que evalúa la calidad asistencial a las madres en hospitales, maternidades y centros de salud.

Trauma i plaer al part

2010-05-06T19:49:00.005+02:00

L'Associació DONA LLUM cel·lebrarà el proper dissabte 15 de maig la Setmana Mundial del Part Respectat 2010 amb una jornada sobre el tema TRAUMA I PLAER AL PART.

Per a algunes dones, el part és una experiència dolorosa en la qual han
experimentat ansietat i sensació de pèrdua de control. El concepte de part
traumàtic es refereix a la ferida emocional que pot produir un part on les necessitats de la mare i el nadó no són respectades. En alguns casos, la dona pot arribar a patir un trastorn per estrès posttraumàtic després del part: sentir-se amenaçada en la seva integritat física o psíquica, patir per la vida o la seguretat del nadó, són vivències que es poden traduir en temor, desesperança i ansietat intensa.

Altres dones, en canvi, descriuen el propi part com una experiència on han viscut emocions positives tan intenses com el plaer. Com a qualsevol altra experiència sexual, al part la dona necessita intimitat i no sentir-se observada.
Durant el part, quan la dona gaudeix d’un entorn tranquil·litzador i res no la destorba, pot assolir un estat mental de relaxació, i arribar a gaudir d’un estat d’intens plaer que moltes dones descriuen com a “orgàsmic”, per la secreció fisiològica d’hormones –com l’oxitocina i les endorfines– que disminueixen el dolor i augmenten les sensacions de benestar.

La Setmana Mundial del Part Respectat, doncs, ens donarà l’oportunitat de reflexionar al voltant d’aquests dos pols tal vegada extrems: el trauma i el plaer al part.

Programa:

10.30 h Benvinguda i presentació.

11-13 h Aspectes psicològics del trauma al part. Dra. Ibone Olza. Psiquiatra.

13-13.30 h Cesárea: más allá de la herida. Un projecte artístic guaridor. Ana Álvarez-Errecalde. Fotògrafa. Col·laboren: Associació El Parto es Nuestro i Editorial Ob Stare.

13.30-15 h Dinar – Bufet a peu dret.

15-15.30 h El plaer de parir: les hormones de l'amor. Mireia Marcos. Llevadora.

15.30-16 h Estudi sobre les emocions positives i el part. Cristina Fumàs, Meritxell Sánchez, Sílvia Salvador i Cristina Silvente, Equip de Psicòlogues de DONA LLUM.

16-16.30 h L'acompanyament al part i al naixement a l'Hospital del Vendrell. Míriam Leiva. Llevadora.

16.30-17 h Viure el part: la nostra experiència. Sres. Xus Tirvió i Lucía Rodríguez.

17-17.30 h Pausa-cafè.

17.30-19 h Cine-fòrum: Orgasmic Birth: The Best Kept Secret. Un documental de Debra Pascali-Bonaro. En anglès amb subtítols.

19-19.30 h Col·loqui i comiat.

Per a més informació i inscripcions: www.donallum.org

Princeses

2010-03-19T14:26:00.010+01:00

Hi ha esdeveniments a la vida que em deixen trista i sense paraules. Paraules que no calen quan una abraçada, d'aquelles amb una forta càrrega emocional, val més que mil paraules.

Diu una pacient meva que va llegir en un llibre que hi ha persones a la vida que són "amarillos". Els "amarillos" són aquelles persones que deixen una petjada important a la teva vida. Pot ser una persona amb qui coincideixes uns segons, algú amb qui comparteixes una experiència puntual, pot ser un amic íntim de tota la vida, o una persona que coneixes de fa poc però que malgrat no ser una amiga íntima, s'ha convertit una persona que sents molt propera. Una d'aquestes persones és la Silvia.

La mort sobtada del seu marit aquesta setmana m'ha afectat profundament. No deixo de pensar en ella, en la seva filla Lluna, en la vida i en la mort. Tinc pensaments, emocions, records, imatges, sensacions. Tinc ganes de plorar i llàgrimes que llisquen galta avall, però no tinc paraules. Em pregunto quin sentit té tot plegat, per què la vida és tan injusta i desconcertant. Penso en el somriure, l'entrega, la dolçor, les ganes immenses de viure i de lluitar, l'entusiasme, l'energia, el talent artístic de la Silvia, i sé perquè és una d'aquelles persones que han deixat una petjada en la meva vida, perquè m'ha donat coses que potser ni ella sospita, sense rebre ni demanar res a canvi.
Vénen temps difícils. Dies durs, d'acompanyar en el dolor i la tristesa, en la ràbia i l'enfado després, i escoltar sense dir res. Aquest art difícil que és acompanyar amb la nostra presència, escoltant sense aconsellar ni intentar donar explicacions a un esdeveniment que no entèn de lògica ni raonament, senzillament acompanyar en el dolor.

Anem cap al congrés!

2010-02-23T22:39:00.001+01:00

Más de 1.000 personas se darán cita en un congreso de ginecología en Las Palmas de Gran Canaria

LAS PALMAS DE GRAN CANARIA, 22 Feb. (EUROPA PRESS) -

Más de 1.000 personas de 40 países diferentes se darán cita en el Auditorio Alfredo Kraus, en Las Palmas de Gran Canaria, del 26 al 28 de febrero, en el marco del Congreso Interatlántico sobre Parto e Investigación en Salud Primal.

Esta será una cita "importante" para el mundo de la obstetricia y la ginecología, ya que dicho Congreso "no sólo" abordará los avances técnicos en este ámbito sino que también hará referencia a los avances científicos, con los que se prevé implantar un nuevo criterio de evaluación de las prácticas de la partería y la obstetricia, según informó el Auditorio en nota de prensa.

Además, según diversas extrapolaciones, se prevé que dentro de unas décadas la mayoría de los seres humanos nacerán por vía abdominal; mientras que en los casos de partos vaginales, la regla será el reemplazo de las hormonas naturales por sustitutos farmacológicos.

Además, debido a la reciente clarificación de los efectos comportamentales producidos por las hormonas implicadas en el parto, se interpreta esta nueva situación "afirmando que el ingenio humano ha convertido las hormonas del amor en inútiles en un período de la vida reproductiva altamente crítico".

En este sentido, señaló que esta "inutilidad de las hormonas del amor ocurre al tiempo en el que la humanidad se ve obligada a inventar nuevas estrategias de supervivencia basadas en el desarrollo de todas las facetas del amor, incluido el respeto por la tierra".

Para explicar las nuevas perspectivas se darán cita en el Congreso ponentes como el ginecólogo francés pionero en la promoción del parto fisiológico, Michel Odent; asimismo fue el precursor, hace tres décadas, de las bañeras de dilatación.

Odent, tras su trabajo hospitalario y la atención de partos en casa, fundó el Primal Health Research Center en Londres. El objetivo de este ginecólogo es investigar la relación entre lo que sucede durante el 'período primal' (desde la concepción hasta el primer año), la salud y el comportamiento de las personas a lo largo de su vida. Finalmente, llega a la conclusión de que "igual" que la salud se determina durante el período primal, la forma en que se nace y se cría "determina capacidad de amar".

También se darán cita en dicho Congreso, entre otros, el catedrático Michael Stark, de Berlín y considerado el "padre de la rápida y fácil técnica simplificada" de la cesárea, y la catedrática Kerstin Uvnäs-Moberg, de Estocolmo y experta en los efectos de la oxitocina sobre el comportamiento.

Mama, teta

2010-01-15T20:05:00.005+01:00

"La guardería puede frenar el desarrollo de los bebés"

2009-11-23T21:59:00.003+01:00

Eulàlia Torras de Beà, psicoanalista y psiquiatra infantil

"La guardería no puede criar saludablemente a un bebé"

VÍCTOR-M. AMELA - 23/11/2009

Soy lo bastante mayor para acumular experiencia y lo bastante joven para seguir aprendiendo. Soy de Barcelona. Soy médica, psiquiatra y psicoanalista. Estoy casada y tengo tres hijos y seis nietos. ¿Política? Favorable a los más necesitados. ¿Dios? Eso son cuestiones privadas

¿Qué tiene de malo una guardería?
Es algo que necesitan los padres..., pero no es lo que necesita un bebé
¿Y qué necesita un bebé?
La cercanía cálida, constante y segura de sus amorosos padres.
Pero si los padres no pueden...
Dejan a sus bebés cada vez más tempranamente en guarderías, sin calibrar las consecuencias...
¿A qué edad entran los bebés en guarderías?
¡Con cuatro meses! Algo impensable hace 40 años...
¿Y qué consecuencias tiene esto?
Mala crianza. Asumimos como normal que nuestros bebés enfermen, ¡y no lo es!
¿Enferman por culpa de la guardería?
Multiplica las posibilidades de enfermar: el bebé está más expuesto a gérmenes... y, sobre todo, más propenso a toda afección.
¿La guardería acentúa la propensión a enfermar del bebé?
Sí. El propio hogar, los brazos de mamá y papá, un círculo reducido de personas... ¡eso es lo que fortalece emocional, cognitiva y físicamente al bebé! La guardería, en cambio, puede comprometer su desarrollo.
¿Tanto como eso?
El ingreso en la guardería lo hace retroceder temporalmente en competencias que está adquiriendo, como hablar, caminar...
¿Por qué?
Un entorno estable proporciona seguridad al bebé, seguridad que lo anima a explorar: así madura bien. Alterar su entorno le resta seguridad, lo que frena su desarrollo.
¿No está dramatizando, doctora?
Lo confirman los últimos hallazgos en neurociencias y psicología evolutiva.
¿Me los resume?
De los cero a los dos años, cuando más plástico es el cerebro, las neuronas del bebé se desarrollan según la calidad de los estímulos que recibe por interacción con las personas centrales de su mundo: abrazos, achuchones, caricias, risas, balanceos, movimientos, sonidos, voces, cantos, palabras, mimos, cariños, músicas, olores, colores, sabores...
¿Y besos?
Y besos. Todo eso sofistica y enriquece su sistema neural y nervioso, el sistema desde el que establece su relación emocional y cognitiva con el mundo y consigo mismo.
¿La guardería no da esos estímulos?
Imposible en grado óptimo, improbable en el necesario, difícilmente con la intensidad y calidad de unos papás atentos y amorosos.
Ya no existen a tiempo completo.
Y quizá por eso llegan cada día a las consultas más psicopatologías en niños cada vez menores... ¡España es ahora el tercer país que más psicofármacos receta a menores! Cortamos síntomas sin analizar causas.
También padecemos en España un elevado fracaso escolar.
Tampoco analizamos causas, preferimos castigar o etiquetar: "trastorno por déficit de atención e hiperactividad", y medicar.
Ir pronto a la guardería ¿no garantiza una mejor escolaridad ulterior?
No. Hay que escolarizar al niño justo cuando empieza a quedársele pequeño su hogar.
¿Y a qué edad sucede eso?
No antes de los tres años.
¿Tan tarde?
En Finlandia los padres no están obligados a escolarizar a sus hijos ¡hasta los siete años! Y Finlandia es el país con menos fracaso escolar de Europa, vea el informe PISA.
Seguro que concurren otros factores...
El principal es que el Estado sufraga durante el primer año a los padres. Y luego permite horarios laborales intensivos o reducidos. Así, ¡los padres pueden criar a sus hijos! Y un niño bien criado en casa llegará a la escuela muy estimulado, con ganas de descubrir. Y aprenderá más y mejor.
O sea, que deberíamos mimar al bebé.
Atender sus necesidades de hambre, sueño y - sobre todo-cariño. No es sobreprotegerlo, ¡es protegerlo de lo que vendrá! Porque el niño así criado gozará de estabilidad emocional, autoestima y coherencia: estará bien preparado para los reveses que vendrán.
¿Y no será así si se ha criado con mucha guardería o en un orfanato?
La pobreza de estímulos empobrece su desarrollo: serán niños poco orientados, intemperantes y más agresivos, más vulnerables a la frustración, más depresivos...
Diga algo bueno de las guarderías.
Muchas tienen excelentes cuidadoras, pero repartirse entre tantos niños imposibilita la calidad de la atención personalizada.
Mejor una guardería que algún hogar.
Ante un hogar con abandono, conflicto permanente y agresividad crónica, ¡mejor una guardería, sí! La guardería es útil en ciertos casos y momentos, pero no es la opción principal para criar saludablemente a un bebé.
Envíe un mensaje a los padres.
Uno de la doctora Julia Corominas: "Dedicar tiempo a los hijos de pequeños os ahorrará mucho tiempo cuando sean mayores". Ahorro en salud física, mental y emocional.
¿Qué haría si mandase en España?
En vez del populismo político de inaugurar guarderías, subvencionaría a los padres para que dedicasen tiempo a criar a sus hijos hasta los tres años: ¡eso sí sería progresista!
En algo sí habremos progresado en los últimos 40 años..
Sí: en conocimiento. Sabemos cómo optimizar el desarrollo de los niños. ¿Por qué no lo aplicamos? ¿Queremos su felicidad futura?

Èxit de les I Jornades en família

2009-10-26T13:37:00.006+01:00

I Jornades en família

2009-10-09T16:09:00.005+02:00

El grup de Mares Artesanes Criant amb Amor organitza les primeres Jornades en família el proper dia 24 d'octubre de 10 a 14h al Centre Cívic Casa Sagnier de Barcelona amb una mostra d'artesania, col.loqui sobre el vincle maternofilial i el rol del pare (que tinc l'honor d'introduir jo mateixa), taller de reflexologia podal infantil, assessoria de lactància i grup de criança espontani i espectacle infantil.

Hi esteu tots convidats!!! Us hi esperem!!!

El futuro bebé. Arte y ciencia de ser padres

2009-09-16T18:18:00.007+02:00

Aquest estiu m'he llegit el llibre El futuro bebé. Arte y ciencia de ser padres, del Dr. Thomas R. Verny, autor també de La vida secreta del bebé antes de nacer. La seva lectura és totalment recomanable. Si tingués més temps, us comentaria unes quantes qüestions apassionants sobre el llibre, però ara mateix estic preparant una xerrada pel proper mes sobre el vincle materno-filial i el rol del pare.

El doctor Thomas R. Verny és una de les grans eminències en la investigació dels efectes de l'entorn prenatal i neonatal sobre el desenvolupament de la personalitat, és psiquiatra i fundador de l'Associació NordAmericana de Psicologia Prenatal i Perinatal, àmbit en el que m'estic especialitzant des de fa uns mesos amb gran passió i il.lusió.

Perquè qui no l'hagi llegit, us deixo un petit tast del llibre:

"En tanto que padres, no sólo configuramos el cerebro de nuestro bebé, sino que lo dotamos de recuerdos, implícitos y explícitos, que lo guiarán el resto de su vida. Para tender a ese fin, es responsabilidad nuestra llegar a tener un conocimiento profundo de nuestras historias familiares antes de tener hijos. Cuanto más nos entendamos a nosotros mismos, más probable será que veamos a nuestros hijos por lo que son en realidad, en vez de confundirlos con los fantasmas de nuestro pasado. Cuanto más recordemos, menos probabilidades tendremos de confundir las necesidades y la comunicación de nuestros hijos con nuestras propias necesidades insatisfechas".

Amar a nuestros hijos y que ellos lo sientan así

2009-07-24T13:07:00.003+02:00

Escriure sobre la criança i el vincle entre el Martí i nosaltres és molt difícil. A altres blogs pares i mares ho fan i sembla tan fàcil, però té molt de mèrit, sobretot perquè es tracta de pares i mares que han decidit criar els seus fills de manera diferent a com ho fa la majoria de la gent, un estil de criança que no gaudeix de la valoració social de la que gaudeix l'estil de criança i educació imperant.

Primerament, és difícil perquè dedico les 24 hores del dia al meu fill i si no les hi dedico és perquè estic treballant.
En segon lloc, perquè és un nen que dorm poc i a més darrerament fa migdiades curtes que amb prou feines em permeten dinar. Per exemple, ahir va adormir-se a les 10 de la nit i aquest matí s'ha llevat a les 7 i a les 7 i 10 minuts ja estava jugant i corrent. Si ja dormo poc anant a dormir només una mica més tard que ell i ja em desperto irritable, de mal humor i molt cansada, imagineu-vos si em trec temps del dormir per fer coses que vull fer com escriure al blog o llegir una pila de llibres sobre psicologia perinatal, gestació i part, criança...
I finalment, és difícil perquè prendre la decisió de criar el nostre fill respectuosament implica estar en desavantatge. El nostre entorn no és favorable. La majoria de les persones que coneixem cria o ha criat els fills de manera ben diferent i en moltes ocacions tens la sensació que navegues contra corrent. En general, les persones del nostre entorn diari no comparteixen el mateix estil de criança que el nostre. Et sents sol, poc comprès, en ocasions indignat i enfadat amb els altres. Per suposat que hi ha molta gent que pensa com nosaltres, però costa trobar-la.
Ens hem informat i hem llegit molt. Tenim les coses molt clares sobre com hem de criar al Martí. Però has d'explicar, justificar constantment perquè fas les coses com les fas. Facilites fets objectius, dades científiques, explicacions demostrades per múltiples investigacions i en base a dades cientifíques, però encara hi ha moltes persones que sostenen idees i manares d'actuar cap als nens que no es basen en absolutament res més que idees preconcebudes i obsoletes sobre els nens, en un profund desconeixement de la naturalesa i desenvolupament dels nens.
La majoria no et critiquen obertament, però saps que pensen que estàs malcriant (encara no acabo d'entendre el concepte) el teu fill, que no ho estàs fent bé, que està mimat i consentit, que se li han de posar més límits (o volen dir limitacions? que no és el mateix...), que depèn massa de mi (és clar! farà 2 anys!), que s'ha d'acostumar a dormir al seu llit (clar, que si no després tindrà 14 anys i encara voldrà dormir al nostre llit!), etc. Ens han arribat a suggerir directament que l'hauríem de lligar o de pegar!
Em pregunto cada dia en quina classe de món vivim, una societat que tolera el tracte irrespectuós i la violència als nens. El grau de desenvolupament d'una societat es medeix per com tracta als seus infants i vells. Tant els nens com la gent gran són tractats com a ciutadans de segona, com si no es pertanyessin a ells mateixos, com si no tinguessin els mateixos drets que els adults.
Em pregunto cada dia si ho estem fent bé, si seguim el camí perquè el Martí creixi amb autoestima, independència, empatia i, per sobre de tot, capacitat per estimar perquè haurà estat estimat i ho haurà sentit així o, com una frase d'Enrique Blay que és l'essència de la criança respectuosa: "amar a nuestros hijos y que ellos lo sientan así".

Premis Llimonada

2009-06-05T19:46:00.006+02:00

Avui he entrat al blog una mica de passada, com per casualitat (perquè fa moltes setmanes que no l'actualitzo, a desgrat meu) i m'he trobat una grata sorpresa, La mami de Xavier m'ha fet un regal que m'ha fet molta il.lusió. He rebut el meu primer premi pel blog!
Rebre aquest premi de la mà de La mami de Xavier m'ajuda a recordar que fa temps que no escric res i que hi ha algú que em llegeix i troba a faltar algunes de les meves paraules. I això m'anima a seguir escrivint, em motiva per trobar algun moment per reflexar les meves sensacions, emocions, pensaments...sobre la maternitat i la criança. Perquè, com ella, escric per mi mateixa, per reflexar una mica de la meva vida amb el Martí, però amb l'esperança que de vegades algú em llegeixi.

Últimament no llegeixo gaire els blogs que segueixo, tot i que sempre que puc intento entrar a veure els últims posts, els darrers moviments de persones que, encara que no conec, les sento d'alguna manera properes. Sempre és un plaer nominar als blogs de la gent que, amb les seves reflexions i articles que penja i escriu sobre la maternitat, la criança, "esos locos bajitos"... han contribuit a que visqués amb plenitud la meva maternitat. Gràcies a tots ells!

Aquí van les nominacions!

1- A Mami de Xavier per les seves reflexions tan properes i emotives sobre la maternitat i els nens, perquè gràcies al seu blog vaig decidir compartir les meves vivències com a mare, perquè em sento tantes vegades identificada amb les seves emocions que la sento molt aprop meu.

2- A Armandilio per les seves fantàstiques i profundes reflexions, per la seva manera magnífica d'escriure i d'expressar la seva visió de les coses, pel seu sentit de l'humor, en definitiva, perquè a través de la seva mirada he descobert una visió de la paternitat (i de la maternitat) diferent, que comparteixo totalment.

3- A Violeta pels seus articles que m'enriqueixen com a mare i com a psicòloga, professió que compartim, perquè les seves paraules són poesia, perquè a través de les seves reflexions vaig llençar-me a "atravessar el mirall".

4- A la Isabel per la seva amplia difusió de la professió de doula, per la seva calidesa, perquè amb ella he après moltes coses sobre les doules que m'han portat a voler ser-ho.

5- Al blog Embaràs conscient, Part natural i Suport a la criança per la seva important contribució en ser un dels escassos blogs que he trobat en català sobre maternitat conscient i criança respectuosa, un espai on poder compartir la maternitat i criança dels nostres fills.

6- Al blog d'en Pol per apropar-nos les vivències del dia a dia d'en Pol, que té uns pares magnífics, amb qui comparteixo la visió de les coses entorn la maternitat i paternitat i una criança respectuosa vers els nostres fills.

7- A Maite pel seu popular i conegudíssim blog, que estic segura que ja ha rebut un munt de premis, per ser el primer blog que vaig conéixer a través de les seves interessants aportacions al foro de Crianza Natural i el primer blog que vaig seguir i segueixo encara, pels magnífics articles que penja i per les reflexions que comparteix amb nosaltres, tan emotives i properes, sobretot des del naixement d'en Teo.

Copio i enganxo en castellà les normes del premi:

1- Pegar la imagen del premio en el blog.
2- Nominar al menos a 5 blogs que muestren una gran actitud y/o gratitud.
3- Asegurarse de enlazar bien a los nominados.
4- Hacerles saber que han recibido el premio.
5- Repartir el amor y no olvidarte de enlazar a quien te premió.

La frase del dia

2009-04-09T16:16:00.002+02:00

"Un comportamiento tiránico para con los niños crea tiranos. La indiferencia hacia el llanto del niño creará adultos indiferentes no sólo al dolor, sino a la simple existencia del otro".

F.Grau Codina

Nou espai de criança al Centre de Psicologia SALUS

2009-04-01T20:15:00.002+02:00

Ens plau informar-vos que al CENTRE DE PSICOLOGIA SALUS hem inagurat un nou espai de criança. L’inici de les trobades és el proper dimarts 21 d’abril de 17h a 18,30h. Us hi esperem!

Espai de criança

Espai de trobada per compartir experiències, dubtes, preocupacions al voltant de la maternitat en un entorn respectuós amb els ritmes i les necessitats dels nens.

Grup coordinat per una psicòloga, mare d’un nen de 19 mesos, oferint una mirada professional lliure de prejudicis, on les mares i els pares poden obtenir informació sobre el desenvolupament i el vincle amb els seus fills.

Les reunions es complementen amb xerrades sobre els temes que més ens preocupen del postpart, la maternitat i la criança:

Son, control d’esfínters, plor, rabietes i problemes de comportament, ansietat per separació, gelosia, llibertat i límits, com afavorir l’autoestima, gestió de conflictes, alternatives al càstig, etc.

Ens reunim els dimarts de 17h a 18,30h.

Els nens són benvinguts

Preu 1 sessió: 5€

Preu 4 sessions: 15€

Es lliura material didàctic

Es prega confirmar assistència

Ens reunim a:

CENTRE DE PSICOLOGIA SALUS

C/Santa Rosa, 4, entlo. 2ª

(Al costat del Metro Fontana)

08013 Barcelona (Gràcia)

93.415.11.86

info@centresalus.com

www.centresalus.com

Donde nace la violencia

2009-03-28T19:43:00.006+01:00

Ángela Boto, EL PAIS SEMANAL 30-09-2007

Los expertos llevan años haciéndose una pregunta tan vieja como el hombre. ¿La persona agresiva nace o se hace? La respuesta es clave: en el origen de la violencia está la semilla para la paz. Quizá las caricias y el amor en la infancia podrían resolver este interrogante.
Los datos son cristalinos. Entre 2002 y 2006, las muertes de mujeres a manos de sus parejas aumentaron en España un 32,62%. Su maltrato, entre 2001 y 2005, un 143,67%. Entre 2000 y 2004, las agresiones a niños en el ámbito familiar crecieron un 108,67%. Las cifras del Centro Reina Sofía para el estudio de la violencia no incluyen las agresiones de hijos a padres, pero reflejan una realidad preocupante: el mayor incremento de la violencia se está produciendo en el seno de la familia.

“El Homo sapiens es el primate más violento del planeta contra la hembra de su misma especie y contra sus propias crías”, escribe James Prescott en su artículo Cómo la cultura modela el cerebro y el futuro de la humanidad. Prescott, ex director del Instituto Nacional de la Salud y el Desarrollo Infantiles de EE UU (NICHD, en inglés) y actualmente director del Instituto de Ciencia Humanística, lleva años persiguiendo el origen neuronal de la violencia humana a través de estudios que analizan la conducta de los monos y las costumbres de diversas tribus de todo el mundo.

Y si se habla de violencia del sapiens sapiens, hay que añadir la que inunda cada mañana los diarios e informativos de todo el mundo. “La violencia humana equivale a lo que se conoce como agresión entre los animales”, explica Manuela Martínez Ortiz, profesora de psicobiología de la Universidad de Valencia. “La diferencia radica en que los animales la utilizan para solucionar conflictos de territorio, reproducción, etcétera, pero entre ellos se encuentra sometida a numerosos límites que los humanos han perdido. Nosotros no reconocemos los signos de sumisión del oponente que indican el final de la lucha. No hay límite y se puede llegar a masacrarlo completamente”.

Algo ha ocurrido en el camino evolutivo para que el humano tenga formas tan propias de agresión. La neurociencia, la psicobiología y el estudio antropológico de ciertas tribus han aportado pistas interesantes que permiten bucear en los posibles orígenes de la violencia. Y, por tanto, también descubrir las semillas de la paz.

Una vez más, las redes neuronales actúan de caja negra, almacenando claves para descifrar el comportamiento y sus orígenes. La primera constatación neurológica es que el cerebro de un homicida o de un suicida presenta diferencias llamativas en comparación con el de un individuo no violento. En las personas agresivas, los centros ejecutivos ?los que modulan las reacciones impulsivas y a la vez son las regiones más evolucionadas? están ralentizados e incluso pueden llegar a estar completamente desconectados. Por el contrario, las áreas más primitivas, donde se gestionan los miedos y las emociones negativas, están más activas.

La cuestión inmediata es si esas diferencias biológicas siempre estuvieron ahí, si un violento nace o se hace. Más de dos siglos atrás, el filósofo Jean-Jacques Rousseau decía: “No hay pecado original en el corazón. El cómo y el porqué de la entrada de cada vicio pueden ser delimitados”. Parece que el pensador francés tenía razón. Con todo el arsenal científico en la mano, Debra Niehoff, neurocientífica experta en el asunto y autora de La biología de la violencia, afirma: “La mayor lección que hemos aprendido del estudio del cerebro es que la violencia es el resultado de un proceso de desarrollo, una interacción entre el cerebro y el entorno”.

El análisis podría dar para muchas páginas, pero comencemos por el principio, por el principio de la vida. Es aceptado por todos que las vivencias prenatales tienen una influencia fundamental en el comportamiento. Tras el nacimiento, con el cerebro en pleno desarrollo, las experiencias modelan aún más la arquitectura neuronal y, con ella, la personalidad del adulto. James Prescott sostiene que la violencia está íntimamente relacionada con el placer, o más precisamente con los circuitos cerebrales que dan la capacidad de gozar. En su opinión, las bases fundamentales para el arte del disfrute se adquieren a través del contacto físico y emocional con la madre, la primera fuente de amor. En esos primeros momentos se produce una asociación o disociación neuronal que quedará registrada en los circuitos en los que se gestionan el bienestar y el dolor. “Cuando no se toca y no se rodea de afecto a los niños, los sistemas cerebrales del placer no se desarrollan. La consecuencia de ello son unos individuos y una cultura basados en el egocentrismo, la violencia y el autoritarismo”, asegura Prescott.

Este investigador partió de los trabajos con monos de otros científicos ?William Mason y Gershon Berkson? de referencia en esta área de la neurobiología. Se conocen desde hace décadas las consecuencias nefastas de la separación de la madre sobre el comportamiento y la salud de un individuo. Mason y Berkson vieron más tarde que los efectos negativos de la separación podían reducirse si los animales del experimento recibían un sucedáneo de madre: una estructura móvil de plástico con un recubrimiento similar a una piel. El movimiento resultó ser muy importante porque si la madre adoptiva no se movía, tampoco había efecto positivo. Este detalle llevó a Prescott a determinar que el balanceo materno ?que comienza cuando la cría está en el útero? tiene una acción fundamental en el correcto desarrollo del cerebelo. Esta región controla la producción de dos neurotransmisores (noradrenalina y dopamina). Ambos, directamente relacionados con la hiperactividad, la adicción y la agresividad.

A continuación, Prescott quiso ver qué ocurre en humanos, y lo hizo estudiando las costumbres originales relativas al contacto madre-hijo de 49 tribus de todo el mundo. Tal como había predicho, los grupos poco afectivos con sus niños, y con muy poco contacto piel a piel, presentaron altos niveles de violencia en la edad adulta. Sin embargo, la agresividad era casi nula entre los pueblos que mantienen un contacto muy estrecho con sus hijos.

En lo que se refiere a las sociedades llamadas desarrolladas, Jay Belsy, director del Instituto para el Estudio de los Niños, las Familias y Asuntos Sociales del Birkbeck College (Inglaterra) y coautor de un gran estudio del NICHD de 2001 sobre las guarderías, sostiene que los datos del mencionado trabajo, los de sus estudios anteriores y posteriores, indican que los bebés y los niños pequeños que pasan más de 30 horas a la semana en una guardería desarrollan en la adolescencia y preadolescencia una mayor tendencia a ser agresivos, a pelearse y a acosar a otros. Las interpretaciones de los mismos datos son variadas. Algunos expertos son muy críticos con Belsy porque consideran que es un extremista y que exagera los resultados, además de ser un enemigo de los derechos de las mujeres trabajadoras.

Louis Cozolino, profesor de psicología de la Universidad de Pepperdine (EE UU) y autor de The neuroscience of human relationships (La neurociencia de las relaciones humanas), explica que “cuando no hay mucho contacto o existe una falta de cuidados es más probable que el cerebro desarrolle un sistema dirigido fundamentalmente por la adrenalina. Esto dará lugar a un tipo más violento, más agitado. Algo que tiene sentido desde un punto de vista evolutivo. Cuanto menos protegido esté un niño por sus padres, más agresivo tiene que ser para sobrevivir”.

La ecuación contraria es igualmente válida. En un entorno de afecto, contacto y amor se activan los circuitos neuronales de la serotonina, un neurotransmisor del bienestar. Dicho de un modo simple, el cerebro registra las experiencias vitales en forma de códigos químicos que crean algo así como un ambiente neuronal específico para cada individuo. Cada vez que interaccionamos con una persona nueva lo hacemos desde ese escenario cerebral que condiciona totalmente nuestra forma de percibir el entorno y la respuesta ante él.

Michel Odent, un conocido obstetra francés, no duda en afirmar que “se producirá una revolución en nuestra visión de la violencia cuando el proceso del nacimiento se vea como un periodo crítico en el desarrollo de la capacidad de amar”. La primera hora después del nacimiento es clave para que la biología y la psique reciban una impronta básica contra la violencia, según el médico. La razón es la descarga masiva de una hormona conocida popularmente como la hormona del amor (oxitocina), que se genera en el momento del parto. Ésta desencadena la respuesta maternal y favorece la creación de un fuerte lazo entre madre e hijo. La afirmación de Odent sobre el desarrollo de la capacidad de amar procede de la constatación de que la oxitocina interviene en casi todos los aspectos del amor y del gozo, desde el carnal hasta el puramente fraternal o filial.

En relación con los distintos tipos de amor, Prescott hizo una curiosa observación en su estudio de los indígenas. De las 49 tribus, 13 escapaban a sus predicciones sobre la relación entre contacto físico en la infancia y violencia en la edad adulta. Buscando en las costumbres descubrió el elemento que faltaba: otras relaciones de amor en la adolescencia suplían lo que el entorno más cercano les había negado. Un hallazgo directamente relacionado con uno de los aspectos más fascinantes y prometedores del cerebro, su plasticidad.

“Biología no significa destino”, asegura Niehoff. “El cerebro es flexible y puede reaprender. Tenemos herramientas para reducir la violencia creando un entorno seguro y de amor”. Y esto es cierto incluso en casos de niños que han sufrido abusos graves en el seno de la familia. Si había alguien que les trataba con amor, que se ocupaba de ellos, y les mostraba que el mundo no era sólo agresión y violencia, se estimulaban los recursos personales para superar el impacto negativo de los abusos. Esto se conoce como resiliencia. “Se produce una transformación cuando alguien se ocupa de estos niños. La cuestión es cuánto tiempo el sistema [el cerebro] se mantiene plástico”, dice Cozolino. Obviamente, la prevención parece más sencilla que la reprogramación.

Si el cerebro es flexible, el ADN también, si las circunstancias acompañan. A principios de los años noventa, en plena fiebre del gen de?, un equipo de científicos identificó el de la violencia. Se trataba del fragmento de ADN que produce una proteína encargada de degradar neurotransmisores como la serotonina y la adrenalina, conocida como MAO. Los investigadores sostenían que tener una versión poco activa del gen de la MAO significaba tener tendencia a la violencia.

Casi 10 años después, un estudio del King’s College (Londres) que siguió a más de 400 hombres desde su nacimiento hasta la edad adulta demostró que la presencia del gen no era suficiente para que una persona fuera agresiva. El interruptor de la violencia estaba en el exterior. Las personas que tenían el gen defectuoso y que sufrieron falta de atención o abandono emocional durante la infancia se convirtieron en adultos agresivos. Sin embargo, aquellos que también portaban una MAO poco activa, pero que vivieron en un entorno afectivo, escaparon a la predisposición genética.

Parece que las semillas de la paz están en nuestras manos. “La hipótesis es que una crianza adecuada en ausencia de estrés permite a nuestro cerebro desarrollarse de manera menos agresiva y emocionalmente estable. Creemos que este proceso permite a los humanos desarrollar más su potencial creativo”, escribía en la revista Scientific American Martin H. Teicher, catedrático de psiquiatría de la Harvard Medical School (EE UU). O como sentencia Prescott: “La transformación de una cultura violenta en una de paz comienza por el individuo que en la infancia es colocado en un camino de aceptación en vez de en otro de rechazo”.

La frase del dia

2009-03-28T17:05:00.005+01:00

"Estamos obligados a reconocer que lo que aumenta considerablemente es la falta de valoración del hecho materno. Y que, en la medida en que avalemos colectivamente que las madres tienen derecho a ser libres y autónomas, y que "eso de dedicarse a los niños" forma parte del pasado, estamos ayudando a contribuir a criar generaciones enteras de huérfanos emocionales, que luego reclamarán -a través de enfermedades socialmente toleradas- ser amados".

Laura Gutman, La revolución de las madres

La revolución de las madres

2009-03-05T20:54:00.005+01:00

Fa una estona us parlava de la meva admiració i del meu agraïment per Laura Gutman. Durant el seminari que va impartir el passat cap de setmana a Barcelona, va presentar el seu nou llibre que ja està a la venda, La revolución de las madres. Encara estic llegint Puerperios y otras exploraciones del alma femenina, de la mateixa autora, però ja estic frisant per encetar la lectura del seu nou llibre. Aquí us en deixo un fragment:

La revolución nuestra de cada día.

La nuestra es una revolución silenciosa, amorosa y pacífica. Es una revolución doméstica,en el sentido más sublime del término. Es un cambio cotidiano, permanente, cariñoso,tierno y compartido.

Hacemos la revolución cada mañana cuando despertamos sudando envueltas en el cuerpo del niño pequeño. Cuando la divinidad femenina se hace presente a través del alimento que ofrecemos. Cuando organizamos los rituales familiares de comida, baño, limpieza, orden, palabras, explicaciones, verdades nombradas, diálogos abiertos, comprensiones compartidas y sueños soñados. Cuando somos anfitrionas de las celebraciones. Cuando cada día compartido y cada noche de descanso hacen parte de la nutrición afectiva.Cuando brindamos porque estamos vivos. Cuando el poder susurrante del agua nos adormece, y el poder hipnótico del fuego nos vitaliza.

Las madres hacemos la revolución cuando recuperamos nuestros rituales ancestrales, cuando defendemos los espacios íntimos, cuando hacemos silencio, cuando recordamos que somos la Tierra y que somos el Cosmos. Cambiamos el mundo cuando conservamos el valor sagrado que tienen los pequeños actos de intercambio humano.

La revolución de las madres acontece cuando nos dejamos fluir por la energía de las trece lunas de cada año. Cuando nutrimos, alimentamos, sanamos, atendemos, esperamos y estamos abiertas y receptivas para con los demás.

No importa que hayamos tenido vidas difíciles. Cada día es una nueva oportunidad para
mirar a un niño, y saber que está deseoso de alimentarse con nuestra sustancia materna.
Tampoco importa si se trata de un hijo propio o un hijo ajeno, porque ellos siempre permanecerán receptivos a los cuidados amorosos. Todos los niños saben que existe un
ámbito generoso y caliente latiendo en el corazón de cada madre, potencialmente útil y nutritivo para ellos.

Laura Gutman, Fragmento de "La revolución de las madres"

Com una esponja

2009-03-05T20:52:00.003+01:00

Ja us havia comentat el meu entusiasme creixent per tot allò relacionat amb els nens, la maternitat, la criança, els métodes educatius alternatius al tradicional...i com a mesura que aquest entusiasme ha anat creixent, he anat integrant en el meu equipatge com a persona, com a mare i com a psicòloga els coneixements i les reflexions profundes extretes de cada una de les meves constants lectures sobre maternitat i criança. Estic en "mode esponja" que dic jo; àvida de coneixements...

La meva llarga absència per aquí no es deu a manca de ganes d'escriure, de fer aportacions...al contrari. La meva intenció era escriure al blog comentaris, reflexions, sobre cada un dels llibres que vaig llegint, però fa uns mesos va començar una época de més feina, d'anar morta de son i cansament tot el dia, perquè el Martí porta uns mesos dormint poc i desvetllant-se durant 2 o 3 hores a la nit...
Però el passat cap de setmana vaig assistir al seminari "Del desemparo personal a la violencia colectiva" de Laura Gutman i vaig tenir ocasió de conéixer aquesta magnífica dona i professional. Hi vaig anar per interés professional i personal. Feia mesos que esperava aquest moment. Va ser un cap de setmana emocionalment intens, en què en més d'una ocasió es van viure instants d'una forta càrrega emotiva: No van faltar plors, incloent els d'una Laura Gutman emocionada davant els aplaudiments, els agraïments i les ovacions dels 250 assistents.
Una vegada més, dono les gràcies a Laura Gutman per ajudar-me a prendre consciència del meu part, a posar nom i comprendre les meves emocions durant el puerperi, a indagar en la meva pròpia ombra al ser mare, a adquirir nous recursos i eines com a terapeuta, a descobrir que desitjo esdevenir doula...En definitiva, gràcies per la seva gran contribució a la revolució de les mares.

Maternar y trabajar, per Laura Gutman

2009-01-15T15:01:00.004+01:00

Solemos creer que maternidad y trabajo son incompatibles. Sin embargo no importa si trabajamos o no. Importa saber si logramos fundirnos en las necesidades de los niños pequeños en relación al contacto corporal, el cobijo, la lactancia, los brazos disponibles, la mirada, la quietud y la presencia durante las horas que sí estamos en casa, incluyendo la noche. Siempre es posible seguir trabajando, si es nuestro deseo o nuestra necesidad, sin que el niño tenga que pagar los precios del abandono emocional. Con frecuencia utilizamos el trabajo como refugio y excusa perfecta para no someternos al vínculo fusional con los hijos. En cambio otras veces nos lanzamos a ese misterioso universo sin tiempo y sin bordes que es el contacto corporal permanente con los niños pequeños, sabiendo que esa hazaña es invisible a ojos de los demás, y que en ese territorio no recibiremos reconocimiento ni apoyo.
El problema no es el trabajo. El problema es la vuelta a casa. Pensemos cuántos minutos por día le dedicamos -de verdad- a la satisfacción pura de nuestros hijos traducida en piel, olor, leche, fluidos, abrazos y palabras llenas de sentido.
Cuando regresamos a casa, el niño que ya nos ha esperado con infinita paciencia siente que, ahora sí, ha llegado la hora de estar con mamá. A partir de ese momento merece ser resarcido, colmado de caricias, tiempo, abrazos y sonrisas y también merece recibir respuestas a sus reclamos legítimos ya que ha esperado estoicamente el regreso de su madre. Si somos capaces de delegar todo lo demás una vez que hemos regresado a casa, si comprendemos que no hay nada urgente más que nutrir a nuestro bebe de caricias y leche, entonces el trabajo no será un obstáculo para el vínculo amoroso entre la madre y el niño.

Laura Gutman

Et canviarà la vida

2008-12-23T14:31:00.005+01:00

Fa mesos, la meva estimada amiga Alicia em va enviar aquest text que circula des de fa temps per la xarxa:

Nos juntamos para almorzar cuando mi amiga me comenta que ella y su pareja están pensando en tener familia.

Estamos haciendo una encuesta, - me dice medio en broma. - ¿Crees que deberíamos tener un bebé?

Te cambiará la vida, - le contesto intentando que mi voz suene neutral.

Sí, ya sé, - me dice, - ya no podremos dormir hasta tarde los fines de semana, ya no tendremos vacaciones espontáneas...

Pero eso no era lo que yo pensaba. Miro a mi amiga intentando decidir qué decirle. Quiero que ella sepa todo lo que no aprenderá en los cursos de preparto, quiero que sepa que las marcas físicas que dejará el embarazo sanarán, pero que convertirse en madre le dejará una marca emocional tan profunda que la hará vulnerable para el resto de su vida.

Pienso en advertirle que nunca más leerá un periódico sin pensar "podría haber sido MI hijo". Que cada vez que se entere de la caída de un avión, de un incendio se sentirá perseguida. Que cuando vea fotos de niños hambrientos, se preguntará si puede haber algo peor que ver a un hijo morir.

Miro sus uñas perfectamente arregladas y su ropa impecable y pienso que sin importar lo sofisticada que sea, convertirse en madre la reducirá al nivel tan primitivo de una osa protegiendo a su cría. Que una llamada urgente: ¡Mamá!, la hará dejar caer un souffle o su mejor

cristalería sin pensarlo dos veces.

Siento que debería prevenirla que ya no importarán los años que haya invertido en su carrera, que su profesión pasará a segundo plano por la maternidad.

Que podrá arreglar para que su hijo esté bien cuidado mientras trabaja, pero un día, entrando a una importante junta de negocios, creerá oler el dulce aroma de su bebé, y que deberá utilizar cada milímetro de autodisciplina para no salir corriendo a su casa, sólo para asegurarse que

su bebé está bien.

Quiero que mi amiga sepa que las decisiones de todos los días ya no serán una rutina. Que el deseo de un niño de 5 años de entrar al baño de hombres en Mc Donald's se convertirá en un dilema mayor. Que en ese momento, entre el ruido a bandejas y los gritos de los niños, sopesará importantes argumentos acerca de la limitación de la independencia de su pequeño y la

posibilidad de que un depravado se pueda esconder en ese baño al que ella no podrá entrar. Que sin importar lo decidida que sea en la oficina, cuestionará todas las decisiones que tome con respecto a su hijo.

Mirando a mi atractiva amiga, quiero asegurarle que aunque pierda los kilos de más que le deje el embarazo, jamás se sentirá igual acerca de sí misma.

Que su vida, tan importante ahora, pasará a segundo plano cuando tenga a su hijo. Que no dudaría en dar la vida por él sin meditarlo un instante, sin embargo deseará vivir más años, no para cumplir sus propios sueños, sino para ver a su hijo cumplir los suyos. Quiero explicarle que la cicatriz de la cesárea y las estrías se convertirán en medallas de honor.

La relación de mi amiga con su marido cambiará, pero no de la manera que ella cree. Quisiera que ella entendiera cuanto más se puede amar a un hombre que se levanta por las noches a acunar a su hijo y que siempre está dispuesto a jugar con él. Creo que debería saber que se enamorará de él otra vez, por razones que ahora encontraría muy poco románticas.

Quisiera que mi amiga pudiera saber lo identificada que se va a sentir con otras mujeres que a través de la historia han intentado detener una guerra, los prejuicios o choferes alcoholizados. Quisiera que entendiera porque yo puedo ser muy racional acerca de muchos temas, pero me vuelvo temporalmente irracional cuando discuto el peligro que significa una guerra nuclear en el

futuro de mis hijos.

Quisiera describirle a mi amiga la exaltación de ver a su hijo aprender a andar en bicicleta. Quisiera poder reproducirle esa risa contagiosa que escapa del alma del bebé cuando toca la suave piel de un gato o un perro por primera vez. Quisiera que saboreara esa felicidad al abrazarlo que es tan real, que duele. La mirada intrigada de mi amiga me hace comprender que los ojos se me han llenado de lágrimas.

Nunca te arrepentirás, - le digo al fin, tomándole la mano y ofrezco una plegaria silenciosa por ella, y por mí, y por todas aquellas mujeres meramente mortales que se enfrentan a los tropiezos de la maravillosa experiencia llamada maternidad.

Bon Nadal!

2008-12-18T16:04:00.013+01:00

Escric amb pressa, aprofitant una breu migdiada fora d'hores del Martí, pensant que tinc un munt de coses a fer i que d'un moment a l'altre es despertarà. Fa setmanes que tinc el blog oblidat, que només tinc temps per penjar de tant en tant algun article o entrevista interessant.

De fet, només han passat 5 minuts i ja tinc al meu fill a la falda, fascinat amb la pantalla, entre teta i teta.
Des de fa unes setmanes estem passant per una mala época en el dormir; es desperta a la nit i ja no hi ha qui dormi. S'adorm al pit, però quan el poso a la cuna es desperta plorant. Després d'això, es repeteix la mateixa escena: torna a adormir-se als braços, el poso a la cuna i es desperta. El poso al nostre llit i vol gresca, s'enfila sobre nostre, vol jugar, però alhora plora perquè vol dormir, ho intenta, però no ho aconsegueix. I així ens estem 2, 3, fins a 4 hores desperts. Sé que només és una etapa, que li estan sortint dos queixals, que ho passa malament i tot ho mossega (tot i que no sé si és això el que li passa), però algunes nits, quan em passo dues o més hores desperta, em desespero. Amb això, m'està ajudant molt compartir experiències i consells al fòrum de Crianza Natural. Durant les darreres setmanes he fet dues descobertes d'aquelles que et fan la vida una mica més agradable. Una és la música i la veu de Katie Melua. L'altra és el fòrum de Crianza Natural.
Tret de les nits que passem, aquesta etapa del Martí és meravellosa. M'abraça, em fa petons a la seva manera, vol começar a menjar i a vestir-se tot sol, li encanta col.laborar en petites tasques de casa, com llençar el bolquer a la brossa o pujar les persianes. No ho aconsegueixo tots els dies, però procuro estar una estona a la seva habitació mentres juga. És fantàstic observar com va canviant el seu joc, a mesura que les seves capacitats evolucionen.
Si l'any passat el Nadal va ser especial perquè era el primer que vivíem amb el Martí, aquest Nadal ho és més encara perquè el viu amb més intensitat i és més conscient de les coses que l'envolten, del que passa. Senyala sense parar les llumetes, els Pares Noel, els ninots de neu...Com el fascina tocar i veure les llumetes i els adorns del nostre arbre de Nadal!
Abans us parlava d'un parell de descobriments que he fet. No puc deixar d'esmentar un altre d'important: el llibre El bebé es un mamífero de Michel Odent. Més endavant, quan l'acabi de llegir, n'escriuré un post.
De fet, uns posts més avall us parlava del meu entusiasme llegint llibres sobre criança respectuosa. Suposo que aquest és el meu gran descobriment; el que abarca els altres. Haver trobat una vocació, la d'ajudar altres mares, que complementa i enriqueix enormement la vocació de psicòloga, la meva professió.

Recuperando a la mujer prohibida

2008-12-09T19:16:00.008+01:00

(...)El parto, que es un episodio importante de la vida sexual de la mujer, deja de ser considerado como tal; esto es gravísimo porque la fisiología del parto está prevista para funcionar con el impulso de la emoción erótica. De hecho, para forzar el desencadenamiento del parto, la Medicina tiene que fabricar en laboratorio la oxitocina (que nos inyectan con los famosos goteros), la hormona llamada ‘del amor’ que se segrega naturalmente con la excitación sexual, porque no han encontrado otra cosa que abra el cérvix. Además como todo acto sexual, el parto requiere una intimidad para que el cuerpo pueda abandonarse a la emoción y a la relajación, intimidad que desaparece en el parto hospitalario. Todo esto, unido al desconocimiento de nuestro cuerpo y la pérdida de la confianza en él, junto con el miedo inculcado y la rigidez uterina resultante de la represión sexual durante la infancia, nos hace hacer todo lo contrario de lo que el parto requiere; contraídas, llenas de miedo, entregamos nuestra confianza a las autoridades de la Medicina, que -cesáreas aparte- no pueden saber ni hacer lo que sólo el cuerpo sabe cómo y cuándo hacer. El decúbito supino es una posición contraria al parto: el canal de nacimiento se estrecha y se alarga, y además la posición horizontal va en contra de la fuerza de gravedad; pero sobre todo, en esa posición la mujer no puede hacer fuerza con los músculos pélvicos; en cambio, en cuclillas se puede hacer toda la fuerza necesaria con los músculos pélvicos para impulsar el avance del bebé, el canal de nacimiento se acorta y la salida va a favor de la fuerza de la gravedad. Parir en decúbito supino supone alargar el parto, poner dificultades al avance del bebé, facilitar el atasco y la falta de oxígeno; es tan absurdo como defecar en esa posición. Sólo tiene una lógica: la manipulación médica y agravar el sufrimiento de la madre y del bebé. Obligar a la mujer a parir en esa posición es una violencia gratuita e innecesaria; es la imagen de la sumisión y de la negación de nuestros cuerpos.

Todavía quedan zonas fuera de Occidente, donde se sabe que el parto y la maternidad son episodios de la vida sexual de una mujer. Las mujeres de la India visualizan los pétalos de la flor de loto abriéndose para abrir el canal del nacimiento, un abrir suave, sin violencia alguna; claro que no se les ocurre ponerse a parir en decúbito supino, en medio de focos, entregadas a las órdenes de las autoridades médicas. En zonas de Arabia Saudita las mujeres bailan la danza del vientre entorno a la parturienta hiponotizándola con sus movimientos rítmicos ondulantes para que también ella se mueva a favor del cuerpo en lugar de moverse contra él.

Hablar del placer de parir suena a marciano, pero es tan real como difícil para la mujer socializada en el imperio falocrático. A pesar de todo, hay algo muy importante que debe saberse: inmediatamente después del parto, incluso aunque éste haya sido doloroso y violento para la madre y la criatura, hay una oportunidad de recuperar la autorregulación del proceso sexual de la maternidad. Son las dos ó tres horas inmediatas después de la salida de la criatura. En ese lapso de tiempo se producen las mayores descargas de oxitocina de toda nuestra vida sexual, así como de otras sustancias opiáceas como las endorfinas. Si nos dejan un poco en paz, nos sentiremos invadidas de oleadas de placer y de felicidad al sentir a la criatura recien salida en nuestro vientre y succionando el pezón. Este fenómeno fisiólogico está filogénticamente establecido para organizar el acoplamiento o simbiosis de la exterogestación y se le conoce con el nombre de 'impronta'. La extero-gestación (que dura más o menos un año, pero que es muy intensa los dos primeros meses) es el único periodo realmente simbiótico de nuestra vida. La atracción libidinal, como dice Michael Balint, entre madre y bebé produce y mantiene el estado de simbiosis, es una atracción mutua de índole sexual que corresponde a un nuevo estado sexual de la mujer y de la criatura, tan placentero y gratificante para la mujer como para el bebé. Dice Balint que se trata de la carga (o catexia) libidinal mayor de toda la vida humana, porque debe mantener la atracción mutua de la simbiosis, confirmando lo que ya dice el indicador hormonal. Y aunque ahora podamos sobrevivir con leche y calor artificial, el contacto piel con piel que corresponde a la producción libidinal sigue siendo necesario no sólo psíquicamente, sino también orgánicamente, para la formación de las sinapsis neuronales, la coordinación neuromuscular, el sistema inmunologico, etc. Se ha demostrado que de la emoción dependen la producción de ciertas enzimas y otros moduladores químicos necesarios para la maduración psicosomática de la criatura humana. Lo peor no es que el pezón que chupamos sea de plástico, sino el cuerpo que falta detrás del chupete o del biberón, es decir, la destrucción del cuerpo a cuerpo con la madre y el bloqueo de nuestro desarrollo sexual básico.

Actualmente se separa sistemáticamente a la criatura recién nacida de la madre, con la excusa de lavar y de inspeccionar clínicamente a la criatura; esto produce la interrupción de la impronta, y es una negación de la sexualidad femenina, uno de los estados de mayor placer de nuestras vidas; y también la de la misma criatura, que queda dañada de por vida (a esto se le llama ‘falta básica’).

Hablar del placer y del deseo de amamantar suena también a algo extravagante, hasta tal punto hemos perdido las pulsiones sexuales. Las mujeres lo consideran una lata y dejamos a l@s bebés con biberones y canguros para irnos a trabajar. Sin embargo, amamantar puede ser sumamente placentero, un placer que se percibe en los pechos y en el útero y en la vagina, pues hay conexiones o 'meridianos' de placer entre los pechos y el útero, tal y como lo expresaban en el arte pre-patriarcal trazándolos sobre los cuerpos en pinturas o esculturas.

Según Michel Odent, durante la lactancia, la líbido de la madre se orienta hacia el bebé, lo cual le lleva a este científico a cuestionar la pareja monogámica (lo cierto es que incluso en la sociedad actual, muchas mujeres que amamantan a sus criaturas pierden el deseo hacia sus compañeras/os).

La maternidad, que hoy se realiza de forma robotizada, sin el impulso del deseo y de pulsión libidinal (y que está a cargo de la Medicina como si de una enfermedad se tratara) es en realidad una etapa de la vida sexual de la mujer. El grado de castración de nuestros cuerpos es el necesario para dejar la reproducción humana a merced del orden establecido. Y la represión exterior va cediendo cada vez más terreno a la interior, a la pérdida de la conciencia de nuestros cuerpos, la autoinhibición y la sumisión inconsciente(...).

Casilda Rodrigáñez

Reflexions d'una psicòloga sobre el métode Estivill

2008-12-09T14:52:00.002+01:00

A DORMIR SE APRENDE:
A dormir NO se aprende, como no se aprende a caminar, ni a controlar esfínteres. Son adquisiciones que se dan cuando el niño está maduro para ello. Hay decenas de estudios acerca del sueño infantil, de cómo se alternan las fases REM con las otras, y de por qué es fisiológico que el niño se despierte varias veces durante la noche.

DORMIR ADECUADAMENTE:
No hay modos adecuados o no adecuados de dormir. Cada uno duerme como duerme, no se puede forzar a la gente a que duerma 8 horas si tiene necesidad de dormir 5 ó 12. Como no se puede forzarlas a respirar más veces de las que necesita, o a comer más de lo que necesita.

LOS PADRES DEBEN TENER UNA CONDUCTA ACTIVA:
Sí, activa en cuanto a mecerlos, acunarlos, abrazarlos, darles teta, y acudir cada vez que sus hijos los llamen. No hay nada que los padres debamos "hacer" para que los chicos se duerman, simplemente acompañarlos en sus necesidades.

EL BUEN DORMIR NECESITA DE UN AMBIENTE SERENO Y OSCURO:
Los bebés vienen de la panza de la mamá, que no es un ambiente ni sereno ni oscuro. El silencio y la oscuridad asustan a los chicos, de todas las épocas. Todos vimos alguna vez bebés que se duermen en el shopping o en un casamiento sin problema alguno. Las personas dormimos cuando tenemos sueño, simplemente. Por supuesto que no estoy sugiriendo dormir a nuestros hijos en una discoteca, sino aclarar que la oscuridad es atemorizante para cualquier niño, cuanto más pequeño, es peor. Y lo mismo ocurre con el silencio. Dormir cerca de otros seres humanos -cosa que se ha hecho desde la época de las cavernas, para permitir la subsistencia, y cosa que los adultos hacemos cada vez que podemos- es la conducta natural de cualquier bebé humano.

NO ES NECESARIO ESTAR PRESENTE HASTA QUE EL NIÑO SE DUERMA PROFUNDAMENTE:
Si nos vamos antes y el niño se duerme de todos modos y no vuelve a despertarse, no hay necesidad. Pero la gran mayoría de los nenes se vuelven a despertar antes de caer profundamente dormidos, y al no ver a su persona de confianza cerca -parece que al Dr Estivill no le parece patológica la dependencia a un osito pero sí el apego a los padres- se despertará, llorará, como conducta totalmente natural, la traemos filogenéticamente, pues tenemos en nuestros genes que cuanto más lloraron los bebés, más acudieron sus papás a atenderlos, y eso garantizó la supervivencia desde que el mundo es mundo.

LA FAMILIA DEBE ACOMPAÑR, NO INVADIR!!!!
Totalmente de acuerdo, si definimos qué es invadir. Cómo se invade a un niño? Con caricias? Con un cuento antes de dormir? Durmiéndolo en brazos? Me temo que estamos hablando de cosas diferentes.

CONSEJOS: Calma, paciencia, serenidad. Absolutamente de acuerdo. Hemos traído bebés al mundo, y así funcionan, despertándose varias veces por noche durante sus primeros años.

NO LEVANTARLOS DE LA CUNA:
Por qué??? Si el bebé llora, está despierto, reclama a sus papás, no se lo puede levantar de la cuna? QUién lo dice? Dónde están los estudios que avalan semejante conducta?? QUé pensaríamos de un manual para esposos que dijera "si su esposa llora, no la abrace, no acuda a consolarla"???

NO MECERLOS EN BRAZOS A LA HORA DEL SUEÑO:
Hay algún lugar más placentero para dormir que los brazos del ser amado? Los adultos que vivimos en pareja, no dormimos abrazados? Para un niño, los brazos de sus padres son el lugar seguro a donde reposar, no existe mejor lugar para dormir que sintiéndose seguros, cobijados, amados. De dónde estamos sacando estos consejos???

NO DARLE PALMADITAS EN LA COLA:
O sea, los dejamos solos, a oscuras, en silencio y ni siquiera podemos tener contacto físico. Y el bebé/niño recibirá el mensaje de que dormir es placentero y maravilloso!!! A mi me suena a castigo, a soledad, a "no te quiero", a abandono. Y las centenas de niños que consultan a los psicólogos infantiles luego de que se les aplicó este método, lo confirman.

NO PASARLO DE BRAZO EN BRAZO DE FAMILIARES ANSIOSOS:
Absolutamente de acuerdo. Si están ansiosos no funcionará. Aunque es frecuente ver que cuando la ansiosa es la madre, los brazos de una tía o vecina suelen ser mágicos para calmar a esta díada que se retroalimenta a sí misma.

NO OFRECERLE JUGOS O COMIDA SI YA SE LE ALIMENTÓ:
Por qué?? Dónde deja eso a la lactancia materna? No se le puede dar teta a un bebé que llora porque no puede dormir? Acaso saben que la leche materna contiene triptófano, un componente que induce al sueño y que justamente los bebés despiertan para bebérselo y así seguir durmiendo? Y si se despertó porque tenía sed? Ninguno de ustedes se despertó nunca de madrugada con hambre? Por qué tratamos a los niños como si fueran de otra especie, o de otro planeta??

NO DEJES DE CONSULTAR AL PEDIATRA ANTE TRASTORNOS DEL SUEÑO: Absolutamente de acuerdo, Definamos entonces, qué es un trastorno del sueño. Hablar dormido? Caminar sonámbulo? Tener apneas?
Despertar varias veces a la noche en un niño de 0 a 3 años no es un trastorno del sueño, definitivamente no lo es.

LOS MENORES DE SEIS MESES DORMIRAN BOCA ARRIBA O DE COSTADO:
No entraré en detalles. Hay campañas a nivel nacional acerca de esto, como también había otras hace algunos años aconsejando dormir boca abajo....

TRABAJA CON RUTINAS DIARIAS:
A tal hora el alimento... dónde queda la teta en este consejo? Si tomamos las recomendaciones de la OMS de dar teta dos años o más, hay que dar la teta con horario? Todos los trabajadores de la salud sabemos -o deberíamos saber- que dar la teta con horario es quedarse sin leche en pocos días.
Las rutinas son saludables para todos en general, pero los bebés no tienen "hora" para jugar ni para dormir. Y tengo el consultorio lleno de mamás que no le dan teta porque "no le toca" o que lo bañan a tal hora porque "le toca". Cuidado con los consejos que damos, los niños no son electrodomésticos con manuales para sacarlos en serie.

ACOSTUMBRALO A ESTO Y VERAS QUE EL AJUSTARA SUS HORARIOS:
Lo que el niño hará, será dejar de reclamar lo que sabe que no conseguirá. Descreerá de sus padres, como las personas descreemos de quien dice "te llamo" y no nos llama. Qué tal un manual para novios donde diga "llámela todos los días a las 4" , "hay una hora para salidas, una hora para el sexo, una hora para el lavado de la ropa"? Acaso los adultos vivimos así? Acaso toleraríamos una relación donde el otro no nos da lo que necesitamos, bajo el pretexto de que así aprenderemos? Lo que en el "Duérmete Niño" se llama aprendizaje, es lo que los adultos llamamos desconfianza, y resignación.

Y EL DORMIR DEJARA DE SER UN PROBLEMA:
El dormir es un problema para quienes no entienden que los despertares nocturnos son normales en los bebés. Si compramos un perro, hará pozos en el jardín, si adquirimos un celular, habrá que cargarle las baterías, si tenemos un niño, habrá que estar disponible para atender a sus necesidades. Es simple. En esta cultura "light" en la que vivimos, queremos parir sin que nos duela, criar sin posponer nuestra vida privada, tener hijos y que nada cambie en nuestra rutina, casarnos y no tener crisis...nos inventamos los problemas, donde no los hay.
No tardará mucho en aparecer alguien que diga que los bebés deben caminar a los 9 meses, y ahí aparecerán todas las madres desesperadas comprando libros y llevando a sus bebés a estimuladores para que sean como dicen las revistas que deben ser.

DALE CONFIANZA Y SEGURIDAD PARA DORMIR SOLO:
La confianza y la seguridad no se dan, se transmiten con actitudes. Los seres humanos las vamos adquiriendo a fuerza de contar con el otro, de la estabilidad en el vínculo, del reconocimiento de nuestras necesidades. Un niño que quiera dormir con sus papás y en cambio se lo deje en silencio y a oscuras con el osito, sin mecerlo ni darle un vaso de agua, sin duda no ganará confianza ni seguridad. Aprenderá a dormir solo, como los adultos aprendemos a no concurrir a un restaurante donde nos tratan mal, a no llamar a ese amigo que nunca nos contesta y a no confiar en quien no mantiene su palabra.

Quizás en breve escriba un artículo con todas las fundamentaciones científicas, por ahora estoy indignada con lo que acabo de ver, y con la falta de humanidad con la que pretendemos educar a nuestros niños.

Lic. María Paula Cavanna

Per què no se'ls ha de deixar plorar

2008-12-09T14:13:00.003+01:00

"No és bo que els nens s'adormin plorant"

Rosa Jové, Psicòloga infantil

Carme Gironès, AVUI, 8/12/08

Vostè diu que els pares no han de deixar plorar un nen que no s'adorm. Per què?

Un plor desatès en un nadó pot provocar un xoc emocional que altera els nivells de les principals hormones que regulen les nostres emocions, i a més aprenen que no val la pena queixar-se perquè ningú els farà cas. Això pot provocar seqüeles que poden aparèixer un cop aquests nens són adults en forma de trastorns de la personalitat i fins i tot insomni.

Ploren per cridar l'atenció?

Quan un nen plora vol dir que pateix i, per tant, necessita l'atenció d'un adult. És la seva manera de comunicar-se. Si el deixes plorar, de gran la seva capacitat de comunicació amb els altres es pot veure alterada. No és el plor el que provoca el xoc emocional. Si un nen es fa mal i plora, no es traumatitza; però si plora perquè se sent sol i no se l'atén, té por, i és això el que el traumatitza.

A un nadó se l'ha d'ensenyar a dormir?

No. Generalment, l'únic problema és que no dorm quan els pares voldrien, i amb la durada que els pares voldrien. El més important és que interioritzin que per dormir han d'estar relaxats. No és bo que els nens s'adormin plorant, nerviosos. A més, hem de pensar que tots ens despertem de 8 a 10 vegades cada nit, i sense ni adonar-nos-en ens tornem a adormir de seguida. Moltes vegades, els nens quan es desperten no tenen la nostra habilitat per tornar-nos a adormir, es queden desperts, es desvetllen i ploren. Ja n'aprendran.

I com n'aprendran?

Tots els aprenentatges importants dels mamífers tenen tres etapes. Per exemple, desplaçar-se: primer ho fas amb els pares, després ho fas amb l'ajuda dels pares i, al final, ja camines sol. Doncs amb el dormir passa el mateix: primer dorms amb els pares; després els pares t'ajuden a dormir, et bressolen, et canten cançons, t'expliquen contes, etc.; i al final ja ho fas sol.

Està bé que els lactants dormin amb els pares?

Sí, però cada família ha de decidir el que vol fer. El que sí que han de saber és que no només no és dolent sinó que s'ha comprovat que és beneficiós per al nen i per als pares que dormen amb aquell nen.

No és perillós?

No. A les famílies que practiquen el co-llit hi ha menys casos de mort sobtada. Molta gent es pensa que això només és una cosa que fan al Tercer Món, però no és veritat. Al Japó, Suècia, Finlàndia i Noruega practiquen el co-llit entre un 90% i un 95% de famílies. Aquí cada vegada hi ha més pares que ho fan, però les opinions sobre aquest tema s'han polaritzat molt: hi ha gent que n'és molt partidària i gent molt detractora.

¿Són suficients 16 setmanes de baixa maternal?

16 setmanes és massa poc. A Noruega, Finlàndia i Suècia, les baixes maternals duren gairebé un any. Com a conseqüència, les mares alleten els nens fins més tard i els nens tenen menys problemes. Llavors, quan surten els informes sobre els alts rendiments escolars dels finlandesos no entenem com és que els nens van tan bé a l'escola.

¿Tan important és que els pares puguin fer-se càrrec del nadó durant el primer any?

Sí, tot va lligat. Separar el nadó de la mare, o del pare, no és el que el nen necessita. Si has d'anar a treballar, millor l'àvia que una cangur, millor una cangur que la guarderia, però el millor de tot és que el nen pugui estar amb els seus pares com més temps millor.

Per què?

Perquè al capdavall som mamífers, i si ens hi fixem, tots tenen les cries gairebé enganxades a les mares durant els primers temps de vida. Si mirem la història de la humanitat, veurem que els nens s'han portat sempre en braços, lligats al damunt... No hi va haver cotxets fins al segle XIX, que és quan als nens de la burgesia els van començar a cuidar les mainaderes, que trobaven que el nen pesava massa per portar-lo a coll.

Com s'explica l'èxit dels manuals que expliquen mètodes per fer adormir els nens?

Perquè són mètodes que faciliten molt la vida dels pares. Aquests mètodes són ràpids: deixes el nen plorar durant una setmana i el nen calla. Però això no vol dir que s'adormi, vol dir que calla. I, esclar, els pares pensen "abans teníem un problema i ara no el tenim", i es queden tranquils.

I no haurien d'estar tranquils?

Si els pares sabessin les conseqüències negatives que l'aplicació d'aquests mètodes pot comportar, estic segura que s'ho plantejarien abans de posar-los en pràctica.

I el seu llibre no és un altre mètode?

No. No hi ha cap mètode al meu llibre. Bàsicament explico com és el son infantil, el que no s'ha de fer, per què no s'ha de deixar plorar el nen... I al final dono idees. Idees que els pares poden seguir o no, depenent de les circumstàncies de cadascú. Quan una família ve a la consulta, elaborem un projecte que té en compte els pares, els nens i el professional. Els nens no han de patir, els pares no han de patir i al professional li ha de semblar que aquella solució serà coherent i es podrà portar a la pràctica. No se segueix un mètode, és un trajecte que ha de fer cada família.

10 libros fundamentales para la crianza con apego

2008-12-01T13:45:00.003+01:00

Estic entusiasmada llegint articles i llibres sobre criança respectuosa i contenta de veure que he llegit 5 dels 10 llibres que recomana com a imprescindibles Mireia Long (fundadora de Criar con el Corazón) en aquest article a Bebesymas.com

Faig meves les seves paraules, perquè mentres llegia cadascun d'aquests llibres he pensat exactament el mateix:

¡Ojalá hubiera leído estos libros antes de ser madre! Me habría ahorrado tantos miedos, inseguridades, disgustos, dudas… pero fuí aprendiendo a trompicones y muchas veces, al ir descubriéndolos, poniendo palabras a lo que sentía. Me sirvieron mucho, tanto para entenderme como para explicar a quien queria oir mis razones para criar como lo hago.

10 libros. Un número redondo, aunque hay muchos más, con estos me he quedado para hacer una lista de aquellos mejores volúmenes que podrán acompañarnos y enseñarnos en el camino de la maternidad.

1. “Bésame mucho”. Carlos González. Este pediatra y gran escritor expone, con su verbo ágil y sus habituales toques de humor, las bases de una crianza respetuosa y empática. Indispensable. Para las madres, las abuelas, las cuñadas y las amigas. Y también para los papás.

2. “Dormir sin lágrimas”. Rosa Jové. Un análisis de esta extraordinaria psicopediatra que expone como el sueño infantil es un proceso evolutivo. Permite a los padres acercarse a las preguntas y posibles problemas a la hora de irse a dormir y les da la seguridad de confiar en sus niños y de acompañarlos una vez asumen que un bebé que llora es un bebé que sufre.

3. “La maternidad y el encuentro con la propia sombra”. Laura Gutman. La psicoterapéuta argentina desarrolla en esta obra un profundo y delicado análisis de la psique femenina y del modo en que la maternidad desvela aspectos ocultos, fantasmas. Nos muestra como se nos abre la posibilidad de sentir verdaderas revelaciones tras las cuales nada de cuanto sabíamos volverá a ser igual. La locura de no reconocernos a nosotras mismas en el puerperio y la comuncación emocional con el bebé son momentos irrepetibles que podemos vivir como aprendizaje y gozo.

4. “El bebé es un mamífero”.Michel Odent. El autor es un ginecólogo reputadísimo que, en esta obra, nos desvela como la oxitocina, la hormona del amor, tiene un papel fundamental en el nacimiento. Nuestras crias, como los demás mamíferos, necesitan el cuerpo de su madre como habitat natural.

5. “Un regalo para toda la vida”, Carlos Gonzalez El ya citado pediatra, uno de los mayores expertos en lactancia materna, nos explica los motivos por los que dar el pecho a demanda es la mejor opción para todos los niños, pues les proporciona además del alimento perfecto, una conexión con su madres y una sensación de seguridad inigualable. Y también nos resuelve las dudas y problemas que en la lactancia pueden surgir.

6. “La revolución del nacimiento”, Isabel Fernández del Castillo. Cuando apareció esta obra por primera vez pasó casi desapercibida y en su reedición se ha convertido en un libro fundamental sobre el nacimiento respetado. La autora analiza el modelo de atención al parto en otros paises desarrollados y propone una revolución para que los padres sepamos dar a nuestros hijos un nacimiento que respete los procesos naturales y espontáneos.

7. “El concepto de continuum”, Jean Liedloff La idea que desarrolla es que los bebés necesitan recibir las experiencias de adaptación que nuestra especie ha tenido desde que existe: dormir junto al niño, la lactancia materna, ofrecer contacto físico permanente, hacerle sentir tenido en cuenta y respetado.

8. “Educar para ser”, Rebeca Wild. Esta obra nace de un proyecto educativo real, en el que se trabaja para permitir que los niños sean los protagonistas activos de su aprendizaje, descartando los modelos disciplinarios y directivos de la escuela tradicional. Asi se abre la posibilidad de dejar que sea el descubrimiento del mundo el que guie la formación de los niños, respetándo sus procesos en todo momento.

9.“La represión del deseo materno”, Casilda Rodrigáñez. Este libro es apabullante, como una tromba que deja todo arrancado a su paso y permite reconstruir la idea de sociedad desde cero. Analiza los procesos históricos y las actuales tendencias que hacen pervivir los modelos patriarcales, esquemas que destruyes y anulan la capacidad femenina de sentir la potencia de la femineidad.

10. “Su hijo, una persona competente“, Jesper Juul El conocimiento revelador de que los niños, desde su nacimiento, son personas competentes capaces de expresar sus necesidades y sentimientos, además de capaces de cooperar, abre la posibilidad de una vivencia de la familia basada en el respeto y la dignidad reconocidas reciprocamente por todos sus miembros. Nos ayuda a los padres a comprender que muchas veces somos nosotros los incapaces de entender los mensajes de los niños, y lográndolo, mejoraremos su autoestima y aprenderemos a conocernos mejor a nosotros mismos.

Diez libros. Seguro me dejo alguno indispensable, pero sin estos es difícil caminar. Para terminar os recomiendo que, siempre que podais, los leais acompañados de algún otro lector interesado, porque las dudas y comentarios os asaltarán continuamente. Si quereis hacerlo podeís uniros al Grupo de lectura de Criar con el Corazón, donde se leen y se comentan estas y otras obras de enorme interés.

Parto slow

2008-11-30T19:21:00.005+01:00

“Una horita cortita” es lo que te desean muchos porque culturalmente y gracias al Génesis (“parirás con dolor”) y a las películas, que sólo han mostrado partos sangrantes y tortuosos, el concepto de parto que está en el inconsciente colectivo es algo tan negativo que se quiere agilizar a toda costa o incluso eliminar (cesáreas programadas injustificadas).

Para los que no se hayan enterado todavía, el parto es parte de la sexualidad humana (no una enfermedad) y como tal exige tiempo, intimidad, seguridad, amor, penumbra, calidez, recogimiento y permitir que funcione la parte primitiva del cerebro, que produce las hormonas encargadas del proceso: oxitocina y opiáceos.

Y estas hormonas, que llevarían a la madre a un estado de concienca alterado natural y anestesiante, se inhiben con luces fuertes, presencia de extraños, miedo, angustia, frío, etc. Es decir, los ambientes de quirófano típicos de la mayoría de los hospitales.

Nuestros hijos deberían nacer en entornos parecidos al lugar en el que fueron concebidos y no en ambientes más cercanos a la enfermedad que a la salud y vida.

Los países que cumplen las recomendaciones de La OMS en materia de partos tienen bien acondicionados los hospitales y centros de partos en este sentido y sus índices de medicalización (inducciones, episiotomía, forceps, cesáreas, etc.) son mucho más bajas que los que no los cumplen y con mejores cifras también de seguridad.

El parto como dicta nuestra anatomía es slow y se debe respetar su propio ritmo y exigencias: posición vertical siguiendo la ley de la gravedad, libertad de movimientos, etc.

Además, el exceso de medicalización y las prácticas anti-natura, cuando no están justificadas por unas patologías (menos del 10% de los partos) también pasan factura: más dolor y efectos secundarios. Por ejemplo: las contracciones producidas por la oxitocina sintética duelen muchísimo más y son más frecuentes que las naturales.

Y no podemos hablar de parto slow sin demandar que no sea inducido sin necesidad. El bebé nacerá cuando esté maduro, sea la semana 41 o 39, y no cuando al médico o a la madre les interese. Provocar un parto antes de término casi siempre acaba en el lote de medicalización XL y en cesárea

El nacimiento es un acto sagrado y como tal hay que respetarlo. Los protocolos de parto y la actitud de muchos profesionales ya están cambiando a favor de la fisiología, ahora hace falta que se cumplan y que las mujeres los apoyen.

La actitud infantilizada e ignorante de muchas mujeres que llegan al hospital como quien va a que le extirpen el apéndice, no ayuda nada a la causa de la humanización del parto y por tanto de un mundo mejor. Necesitamos información y formación, y eso lo debemos hacer fundamentalmente nosotras. Que sólo el 61% de los lectores de este blog consideren imprescindible las clases de preparación al parto no es un buen dato, a no ser que se preparen por su cuenta.

Como dice Michel Odent y yo suscribo: “No se puede cambiar el mundo sin cambiar la forma de nacer”

Por eso, no pidamos una hora cortita sino un parto mamífero y slow. Y esto es el primer paso hacia una maternidad slow, una infancia slow y el sueño slow.

Artículo de Mª del Mar en Bebesymas.com

Entrevista a Carlos González

2008-11-15T21:32:00.003+01:00

Recupero una entrevista de fa un parell d'anys publicada a Noticias de Gipuzkoa. Rellegir les paraules de Carlos González és sempre un plaer...

"Los chavales de hoy en día son los que menos afecto reciben de toda la historia"

Se ha impuesto la moda de no coger en brazos a los niños porque, según se dice, se les malcría.

Recupero una entrevista de fa un parell d'anys publicada a Noticias de Gipuzkoa. Rellegir les paraules de Carlos González és sempre un plaer...

Pues se trata de todo lo contrario. Malcriar significa criar mal, con poco cariño, sin cubrir las necesidades básicas del niño. La relación con otras personas, particularmente con la madre, es una necesidad básica del ser humano. Por exceso de cariño no se educa mal a nadie.

¿Hasta qué edad es conveniente hacer caso en todo momento al bebé?

Hay que usar la lógica: ¿no pretendemos que se nos haga caso toda la vida a los adultos? Pues con los niños igual. Lo normal es atenderles.

¿Pero no pueden aflorar así generaciones de niños consentidos?

El riesgo está en ofrecerles cosas que uno cree que no hay que darles. Si un niño te pide veinte caramelos, es evidente que no se los vas a dar. Pero el problema es que, según ciertas teorías educativas, a pesar de que el pequeño te pida algo que no es malo para su salud y que está a tu alcance, te dicen que se lo niegues por decreto para que aprenda que no lo puede tener todo. ¡Pero es que eso ya lo va a aprender en la medida que pide cosas imposibles! Por eso, cuando deseen algo tan normal como ser cogidos en brazos, hay que hacerlo. El concepto de prohibir para demostrar quién manda aquí es aberrante.

No parece muy amigo de la frase 'hay que educar frustrando'.

No creo que la frustración eduque. De lo contrario, estarían todos muy instruidos. De las miles de cosas que pide un hijo hay muy pocas que realmente le puedas dar ¡Puñetas, pues démoselas! Si el padre se tiene que ir a trabajar y no puede atender al chaval, qué le vamos a hacer, pero si el poco tiempo que estamos con él nos pide que juguemos y no le hacemos ni caso, ¿qué relación mantenemos? Circulan teorías que dicen que el problema es que los niños están muy consentidos. Eso es falso. A los chavales se les da mucho menos de lo que se ha dado a cualquier otro niño de la historia. No me refiero al que te pide la Play sino al pobre chaval que quiere abrazos, mimos y jugar.

¿La generación que menos afecto recibe de la historia?

Pues sí, por un motivo muy sencillo: nunca antes habían acudido niños de pocos meses a pasar 8 ó 10 horas en una guardería, un recurso que no existía hasta los años 50. Incluso hay quien cree que es una experiencia deseable, porque allí les estimulan. Como mínimo debemos aceptar una cosa: los niños de hoy pasan mucho menos tiempo con sus padres que hace unos años, que es precisamente lo que más quieren. No se puede decir que se salgan siempre con la suya. Es más bien al contrario.

¿Por qué abomina de las guarderías?

En algunos casos son necesarias, pero deberíamos tener bien claro que son un mal menor. El niño está mejor si le cuidan sus propios padres.

Pero en la guardería comienza el proceso de socialización...

Ni mucho menos. Eso es un mito. A los niños de menos de tres años les importa un rábano que haya otro niño al lado. Les ves jugando y no socializan. Sientas a cuatro en el suelo y cada uno está a lo suyo. Los niños socializan cuando son mayores.

No comulga en absoluto con esa visión de niños consentidos, incluso tiranos, que observan psicólogos como Javier Urra.

No me he leído su libro, pero quienes lo han hecho me han dicho que el título espanta aunque su contenido no está mal. Javier Urra, en todo caso, era el Defensor del menor en Madrid. Desde luego que con defensores así no hacen falta fiscales. Si por algún motivo han llegado a criarse los niños como son ahora, no se puede decir que sea por exceso de cariño. Estamos hablando de jóvenes atiborrados de actividades extraescolares, que han crecido entre canguros, que lo han tenido todo menos afecto. Los padres, eso sí, compensan todo ello con muchos juguetes. A ese niño le están dando sustitutos baratos de lo que de verdad es niño pide.

¿Qué opina del famoso Duérmete niño ? ¿Es mano de santo?

Estivill propugna dejar al niño llorar un día un minuto, luego tres, cinco... Sí, el sistema funciona. Al cabo de unos días ya no se despierta a media noche ni se molesta en meter ruido porque sabe que sus padres no van a venir. Pero, después de unos años, ¿cómo pretenden esos padres que su hijo les confiese que se droga si desde los dos años le han enseñado que no le van a hacer caso?

La frase del dia

2008-11-06T17:33:00.003+01:00

El comportamiento de los niños, ya sea cooperativo o destructivo, es tan importante para el desarrollo y la salud de los padres como lo es el comportamiento de los padres para el desarrollo y la salud de los hijos. La interacción entre adultos y niños es un proceso de aprendizaje mutuo. Si nos tratamos mutuamente con igual dignidad, todos saldremos ganando.

Del llibre Su hijo, una persona competente, de Jesper Juul.

Doulas, expertas en maternidad

2008-11-02T21:08:00.006+01:00

Las doulas son mujeres con gran experiencia en maternidad que apoyan a las madres para que puedan criar a sus bebés de la mejor manera posible. Se especializan en acompañarlas en el embarazo, el parto y en el posparto, ofreciéndoles apoyo emocional en todo el proceso. No son profesionales de la sanidad, pero su tarea facilita que la relación con estos sea más satisfactoria para todas las partes.

¿Desde cuándo existen en España?

La figura de la doula apareció en EE.UU. hace unos 25 años, a raíz de un estudio que demostró que las embarazadas que contaban con el apoyo de otras mujeres con unas nociones básicas sobre el nacimiento tenían menos problemas en el parto.
En España existen desde hace diez años. En poco tiempo el número ha aumentado notablemente, ya están presentes en casi todo el país y, además, su labor empieza a ser conocida y demandada.
¿Qué hacen?
Ayudan a las madres para que el embarazo, el parto y el posparto sean experiencias plenas, saludables, llenas de gozo y satisfacción.
Las cuidan para que puedan dar a luz sin miedo, amamantar sin problemas y descansar con su bebé sin sentirse culpables por no estar haciendo otras tareas.
Las acompañan para que la crisis vital que supone la maternidad no sea deprimente.
Algunas participan en el proceso completo, pero otras se dedican únicamente al parto o al posparto. Por eso, antes de decir qué profesional nos interesa más hay que tener claro qué esperamos de ella y cuáles son nuestras necesidades reales.
Un regalo para mamá
El deseo de entender mejor los cambios propios del embarazo y el parto hace que cada vez más personas demanden la presencia y el acompañamiento de una doula ya desde el embarazo.
Y es que, contar con este apoyo es todo un regalo para la embarazada o la madre reciente. Muchas futuras mamás tienen miedos concretos, o no demasiado definidos: algunas buscan un tipo de parto en particular y necesitan que alguien les recuerde con frecuencia que son capaces de conseguir aquello que desean. La doula está ahí para ayudarles a lograrlo.
¿Cómo ayudan en el parto?
Estudios científicos demuestran que el acompañamiento de la doula facilita el proceso del parto: las contracciones duelen menos y se soportan mejor y hay menos necesidad de intervenir y de tener que utilizar fórceps o hacer una cesárea.
Para conseguirlo, la doula anima a la madre, refuerza su confianza y la ayuda a escucharse a sí misma y a elegir la mejor opción en cada momento.
Además, con todo su conocimiento logra que el parto sea menos estresante para el padre: le permite relajarse, decidir hasta qué punto quiere estar presente y le ayuda a acompañar a la parturienta de la mejor manera.
¿Y en el posparto?
Se encarga de cuidar a la madre para que pueda dedicarse en cuerpo y alma a su bebé. En los días que siguen al parto, llega a casa para asegurarse de que todo va bien y hace lo necesario para que el mundo siga funcionando mientras la mamá se dedica a su pequeño.
A veces se convierte en el paño de lágrimas y escucha a la madre que atraviesa una tormenta hormonal y emocional importante, y se asegura de conseguir que duerma lo suficiente y se alimente como es debido.
Toda una infinidad de tareas de lo más variadas con un solo objetivo: que la madre no sienta en ningún momento que no es capaz de seguir adelante.
¿Cómo convertirse en una?
No existe titulación oficial para ser doula. La mayoría son madres o mujeres que desean ayudar a otras madres y que combinan su experiencia personal con la formación adquirida en la lactancia, el parto y la psicología perinatal en distintos cursos.
Su especialidad es el respeto a la fisiología del parto y el conocimiento de las necesidades emocionales de la maternidad.
¿Cuánto cuesta su atención?
El precio varía de una doula a otra y también de unas provincias a otras. Además, no todas las doulas dan los mismos servicios (las hay de embarazo, parto y posparto, de parto y de posparto). Algunas asociaciones, como Mares Doules, sí tienen un precio unitario por algunos servicios concretos, como el de posparto (300 € con 14 horas de visita).

Artículo de Nuria Otero Tomera, Pedagoga, orientadora familiar y doula.

Revista Ser padres hoy

La maternidad y el encuentro con la propia sombra

2008-10-24T11:49:00.013+02:00

La imatge és de Patricia Metola

Des de fa unes setmanes, estic submergida en la lectura del llibre La maternidad y el encuentro con la propia sombra de Laura Gutman. Em sembla un llibre magnífic, una meravella que va anar a caure a les meves mans massa tard. Un llibre i una autora que desconeixia durant els primers mesos de la meva maternitat i que estic segura que la seva lectura m'hagués ajudat a comprendre el que ens passava (al meu fill i a mi), a dotar de significat la nostra experiència. Trobar algú que descriu perfectament com et sents, algú que troba les paraules justes a l'estat alterat en el què et trobaves durant els primers mesos després del part, sentir-te immensament identificada amb el que explica l'autora, ha estat per a mi un pas molt important. Estic llegint aquest llibre com una revelació.
Més d'una persona m'ha comentat que ha sentit crítiques sobre els llibres de Laura Gutman en el sentit que consideren afirmacions molt dures i extremes. A mi no m'ho semblen. D'entre una majoria de professionals (pediatres, psicòlegs, pedagogs...) que recolzen l'opinió majoritària en la societat occidental sobre l'estil de criança dels fills, Laura Gutman es desmarca totalment, sent, segons la meva opinió, una de les màximes representants de la criança respectuosa.
Les revelacions no sempre són agradables. Amb la lectura d'un llibre com aquest, ets conscient que hi ha coses que no has fet bé; no en el sentit del que és correcte i el que no, (no hi ha receptes en la criança dels fills) sinó en el sentit d'actuar de determinada manera perquè és el millor pel teu fill; és a dir, respectant les seves necessitats.
T'adones que ja va començar en el moment de néixer el teu fill; que no vas defensar els teus drets i els del teu fill durant el part i els dies que vas estar a la clínica, que no vas demanar un part respectuós en tot moment. Com demanar un part diferent si fins fa uns mesos no t'havies ni plantejat que en alguns moments, amb algunes actuacions, no se us va respectar, tot i que en alguns moments durant el part i el postpart a la clínica et vas sentir malament? Com demanar quelcom si no ets conscient que desitges un part diferent, més humà i menys mèdic?
T'adones que després, un cop a casa i durant els mesos següents, no vas respectar en tot moment les necessitats bàsiques del teu fill i et sents culpable. Prens consciència que no vas donar-li el pit, tenir-lo en braços, mirar-lo... "sempre" que ho necessitava; que vas deixar-lo plorar; que, al moisés, vas posar-li el xumet perquè no plorés, enlloc d'apropar-te'l al teu cos, dormint al teu llit; que vas seguir els consells benintencionats de professionals, familiars o amics, però que no et van ajudar, perquè es basen només en la pròpia experiència de qui emet el consell o en creences errònies sobre el part, la maternitat, la lactància i la criança. Vas tenir en compte els consells de tothom enlloc de deixar-te portar per la teva intuïció, el teu instint, enlloc d'escoltar-te a tu mateixa, fer sentir la teva pròpia veu, una veu que en aquells moments esdevé callada, amagada, desconeguda, minimitzada o ignorada pels altres o per tu mateixa.
Però alhora t'adones que eres una dona trencada, esquinçada física i emocionalment, amb un estat d'ànim alterat, sense descansar ni dormir, amb la revolució hormonal a tota marxa (i per tant, revolució també emocional), amb el dolor o molèsties físiques que et dificulten tenir-lo en braços, alletar-lo...que eres una dona vulnerable que té l'ardua tasca de criar un nadó, cosa que fa més difícil qüestionar-te els prejudicis i les idees preconcebudes que existeixen sobre la maternitat, la criança dels nens, l'educació i les formes de crear vincles amb els fills.
Tens la sensació que embogiràs d'un moment a l'altre, que no pots més, que perds tots els llocs de referència o d'identificació coneguts, que has perdut les capacitats intel.lectuals i racionals. Vius com fora del món extern, perquè precisament vius al món intern, el món emocional, el món del nadó, en un estat de permanent fusió entre tu i el teu fill.
Encara no he finalitzat la lectura del llibre, però em sembla que puc dir que m'ha ajudat a reconciliar-me amb mi mateixa, amb els meus errors com a mare recent i primerenca, a identificar i comprendre millor la meva mare i l'estil de criança que vaig rebre d'ella. Que m'ha obert la ment.
Per tot això i molt més, us recomano totalment la lectura d'aquest libre. Per a mi, i pel que he vist en webs sobre criança respectuosa, La maternidad y el encuentro con la propia sombra és un llibre de referència, un d'aquells llibres que es llegeixen més d'una vegada, de consulta, d'aquells que tens sempre a la tauleta de nit.

La polèmica foto d'Angelina Jolie alletant al seu fill

2008-10-16T10:13:00.009+02:00

Aviat apareixeran publicades les primeres fotos d'Angelina Jolie alletant els seus bessons. A la portada de la revista W de novembre apareix l'actriu alletant a un dels seus fills, en una de la sèrie de fotografies realitzades pel seu marit Brad Pitt a la seva mansió de la Provença francesa. A les noticies expliquen que la foto en qüestió, en blanc i negre, apareix la Jolie amb una camisola, deixant un pit al descobert (és clar! es tracta de donar el pit!), on es veu una maneta de nadó, d'un dels bessons.

La noticia no tindria cap interès especial per a mi, si no fos perquè el rerefons de la noticia és la polèmica que ha provocat. Resulta que fa dos anys, després del naixement de la seva filla, ja va causar polèmica quan l'actriu va aparéixer en sostens de lactància sota una samarreta a la portada de la revista People.
Mentre que els grups de recolzament a la lactància i algunes mares celebren la declaració pública de Jolie, alguns "experts" afirmen que la imatge pot ser vista com vouyerisme, considerant l'estatus de símbol sexual de Jolie.
Molts trobaran un costat provocatiu i sexual de l'actriu alletant, però a mi em sembla que aquesta foto és subtil i destaca per la tendresa, en comparació a altres fotos de Jolie, que destaquen més aviat per la sensualitat i la manca de roba.
Jane Krouse, portaveu de la Lliga de la Llet Internacional, l'organització més antiga del món que recolza la lactància materna, diu que les mares de bessons afirmen que alletar requereix molt temps, esforç i energia. Creu que pot ser un model per les mares primerenques. Que és una imatge bonica.
Sembla que Jolie i Pitt han trencat un tabú de la societat d'EEUU, donar el pit en públic, i les reaccions negatives no s'han fet esperar. Resulta que fins fa 10 anys, el fet de descobrir un pit per alletar en públic era tipificat en molts estats del país com exhibicionisme.
He decidit escriure sobre aquesta noticia perquè m'ha deixat al.lucinada que avui dia encara causi polèmica una foto d'una dona, sigui qui sigui, una celebritat o una mare corrent, alletant el seu fill. És el més natural del món.
La meva estupefacció en llegir que a EEUU resulta impensable donar el pit, per exemple, en un restaurant i que per evitar mirades i comentaris de reprobació, moltes dones solen retirar-se al bany per fer-ho.
Crec que celebritats com Jolie creen tendència i el fet que l'actriu aparegui allletant els seus fills pot inspirar a moltes mares, no?

Hi havia una vegada una galleda vermella a la sorra...

2008-10-02T21:13:00.002+02:00

Hi ha etapes en la vida del teu fill que et fan especial il.lusió. Una il.lusió que pot semblar desmesurada si no ets mare. No són exagerades l'alegria i l'emoció d'uns pares en veure per primera vegada com el seu fill dóna unes passes.

He comprès que la maternitat és aprendre a aflorar emocions que tens ben endins, amagades rere una màscara, desconegudes o, fins i tot, negades per una mateixa; que la maternitat és deixar-se anar, deixar de buscar raons, submergir-se en un altre món diferent de l'extern, perdre's, buscar-se i trobar-se per connectar emocionalment amb el teu fill. És una altra manera de veure, entendre i viure la vida. És sentir que, en ocasions, embogeixes una mica (en el sentit positiu de la paraula), i aceptar-ho. Sentir-te de vegades fora dels móns externs (el de l'oci, el laboral, el social...), aïllada en permanent connexió (física i emocional) amb el teu nadó. Tenir la sensació que rendeixes menys a la feina, que et costa més pensar de manera analítica i racional, i que el pensament esdevé més lent. És cercar constantment paraules per expressar el que sents i el que vius, parlant amb algú, o bé per escriure-les en un blog, però no trobar-les. Tot això i molt més és la maternitat.

El Martí va començar a caminar tot just fa dues setmanes. La primera vegada que el vam veure donar unes passes va ser un moment ple de màgia. Érem a la gespa del parc i vam tenir a sensació que el món, el temps es van aturar durant un instant. Vam aplaudir, cridar, riure i abraçar al Martí. Pot semblar una tonteria, però que el fet de començar a caminar tot sol m'ha produït una il.lusió immensa. Està tan mono caminant amb el seu somriure, els braços i les mans alçades, dient cosetes com volent dir "quina emoció això de poder anar d'un lloc a l'altre, d'acostar-me fins a tu, tot sol".

Durant aquestes darreres setmanes ha après també a picar de mans. És molt sociable i simpàtic amb tothom. Es fica a la butxaca a la gent que se'l mira, li somriu o li diu cosetes, aplaudint. Fa uns dies que aplaudeix a tothom i a tothora. Fins i tot, t'agafa les mans, te les ajunta i et fa picar de mans. Una altra de les coses noves que fa és el que jo anomeno "caiguda de cap". Quan algú el mira, sobretot si és una dona, ell torna la mirada, somriu i fa un seductor moviment amb el cap. És molt divertit. Em faig un tip de riure amb les coses que fa. És moníssim.

Ahir va viure el seu primer petit conflicte amb una nena de 2 anys al parc. Estaven jugant a la sorra i la nena va agafar la galleda del Martí, que de seguida va protestar. Però la nena, tot i la insistència de la seva mare en que li tornés la galleda, no li volia tornar. El Martí plorava, tot i que ella li oferia altres joguines. No, ell volia la galleda vermella. Amb aquesta situació tan comú al parc vaig adonar-me del gran canvi que ha fet el Martí en els darrers mesos: abans es mostrava indiferent si li treies un objecte amb el que estava jugant; simplement desviava l'atenció cap a un altre objecte. Ara vol allò que tens a les mans, la joguina amb la que jugava i que li han agafat, i plora o s'enfada si no la té entre les seves mans. I mentrestant, al parc, observava l'escena, sense saber ben bé com intervenir per la falta d'experiència (no fa gaire que hem començat a anar al parc cada dia), una com tantes altres escenes que veus al parc, i em preguntava per quin motiu els adults tenim tant interès en què els nens més petits comparteixin les seves joguines, quan a nosaltres ens costa tant compartir les nostres coses...

Adéu a l'estiu

2008-09-25T21:55:00.023+02:00

Donem la benvinguda a la tardor, tot recordant els indrets que vam visitar aquest estiu...

Crianza. Violencias invisibles y adicciones

2008-09-25T10:58:00.004+02:00

Aquests dies he estat força desconnectada dels blogs. Fa dies que no escric i em passejo molt poca estona pels meus blogs preferits. No he estat especialment enfeinada, tampoc és que no hagi tingut ganes d'escriure ni de llegir posts nous. El fet que el Martí dormi menys durant el dia i torni a despertar-se a les nits, fa que estigui més cansada i que disposi de menys temps personal. Amb tot, aquests dies he aconseguit quedar amb alguna bona amiga i acabar de llegir el llibre "Crianza. Violencias invisibles y adicciones" de Laura Gutman, que he trobat molt interessant, m'ha obert la ment i m'ha fet reflexionar sobre la relació existent entre el maternatge que he rebut durant la infància i les dificultats i/o carències afectives que puc tenir com a mare. Resumint molt, al llibre Laura Gutman vé a dir que les experiències de carències afectives, la falta de maternatge (com ella diu), és a dir, que un bebé no rebi allò que necessita, és la causa dels problemes que després patirà aquell nen quan esdevingui adult, com adiccions, dinàmiques violentes - en moltes ocacions, una violència tan subtil que és invisible-, conflictes constants amb els altres, etc. No em semblen unes conclusions dures ni extremes. Crec que defensa bé els arguments en els que basa les seves teories. Convida a recórrer les nostres històries personals per tal d'arribar a comprendre les raons que s'amaguen darrere del fet que no podem abarcar-ho tot i ens sembla impossible o no som capaces de satisfer les necessitats del nadó (amor, braços, paciència, comprensió, contacte físic, mirada...).

De tornada a la normalitat

2008-09-08T12:01:00.005+02:00

Les vacances s'han acabat i el Martí ha tornat a la normalitat i la rutina de cada dia amb més facilitat de la que esperava. S'ha adaptat ràpidament al ritme habitual, més ràpid que nosaltres, els pares. Els nadons poseeixen una capacitat meravellosa per adaptar-se a les noves situacions; són flexibles, contínuament aprenen i canvien, tenen una plasticitat neuronal extraordinària.

El Martí ha nascut i viu a la gran ciutat. És un nen urbà. Com que ha estat uns dies a la natura, jugant i caminant més hores per l'exterior que per dins l'apartament, gaudint a totes hores del jardí, la piscina, el camp i la muntanya, em pensava que quan tornéssim a casa, demanaria sortir més, que necessitaria passar més temps al parc, jugant sobre la gespa i a la sorra. Com que l'apartament donava directament al jardí, només obrir la porta, començava a gatejar desenfrenadament en direcció al jardí, i es queixava enèrgicament si no el deixàvem sortir a fora. Però, de moment, sembla que no és així. En aquest sentit, té el mateix comportament que abans de marxar de vacances. Tot i que està a punt de deixar-se anar i començar a caminar tot sol i no para quiet ni un moment, ni quan està enganxat a la teta, i d'alguna manera ens demana sortir més i crida quan passem per davant del parc, com donant a entendre que hi vol anar.

Durant les vacances, hem gaudit molt tots junts, però de descansar, això ja és una altra cosa. Hem descansat poc, perquè el Martí s'ha despertat molt a les nits i ens té acostumats a dormir tota la nit. S'arribava a estar dues hores despert a la matinada, però no plorava. La seva activitat consistia a enfilar-se sobre nostre, gatejar pel nostre llit amunt i avall i intentar escalar el capçal del llit. Una activitat frenètica tenint en compte l'hora i lo zombies que anàvem. Et canses només de veure'l. No para en tot el dia. És incombustible. Si nosaltres mantinguéssim aquest ritme d'activitat cada dia, acabaríem fets pols.

Com que som pares primerencs, de vegades se'ns obliden coses importants o coses en les que no hi caus, de tan obvies que són. Com el dia que vam entrar a dinar a una taverna a Gernika i se'm va oblidar donar-li teta abans d'entrar. Ens va donar el dinar. Pobret, l'únic que li passava era que tenia molta gana. El seu pare se'l va endur fora mentre jo em menjava el primer plat. Després, mentre el seu pare es menjava el segon, el Martí i jo vam anar a buscar un lloc tranquil per prendre teta. Vam trobar un banc a l'ombra, molt a prop de la taverna, perfecte per l'ocasió.

En canvi, l'endemà vam fer un menú al barri de pescadors d'Hondarribia (un poble preciós), a la terrassa d'un restaurant, i el Martí va estar content i tranquil al cotxet, jugant amb les seves wambes. És clar que aquest cop no se'm va oblidar donar-li teta. ;-)

Amics d'infància

2008-09-05T12:12:00.006+02:00

Després de dues setmanes de vacances sense obrir l'ordinador (i per tant, desintoxicant-me amb èxit-de moment- de la febre dels blogs i del Facebook), la meva sorpresa va ser enorme quan em vaig trobar, en obrir el correu, alguns antics amics d'EGB agregant-me com a amiga al Facebook, una gran eina per retrobar amistats perdudes, coneguts amb qui vas perdre el contacte, amors d'infància i adolescència... ;)

Després de 17 anys, m'ha fet il.lusió retrobar-me amb els adults en què s'han corvertit aquells companys d'EGB, amb qui vaig compartir 8 cursos (amb d'altres menys), la meva infància, una època tan important (i en canvi, de vegades sembla que es vulgui minimitzar el seu valor), etapa en la que es forma la personalitat d'una persona.

Al llarg d'aquests anys, en moltes ocasions m'havia preguntat per la vida de tots ells, inclús n'havia intentat localitzar algun, sense èxit. Internet ho ha fet possible.

Quants records sorgeixen de nou arrel de retrobar antics companys. I què divertit és recordar la teva infància a través de les velles fotos de l'escola, com aquelles fotos del viatge de final de curs a Itàlia i la foto oficial de 8è d'EGB. Quines pintes que fèiem! ;) Però que bé que ens ho passàvem!

Un any

2008-09-05T11:36:00.005+02:00

Avui el meu tresor fa un any. 12 mesos que han passat volant, però viscuts amb tanta intensitat que aclapara. El meu Martí s'està convertint en una personeta cada vegada més independent. Està a punt de deixar-se anar. Camina agafat d'una mà i comença a aguantar-se de peus tot sol, sense agafar-se enlloc, sense perdre l'equilibri durant uns instants. Pica de mans i aplaudeix. Balla al so de la música del seu tambor de joguina. Puja tot sol les escales de cargol de l'apartament on hem passat les vacances. Està finalitzant l'etapa oral: ha comprès que la baqueta del xil.lòfon serveix per produir sons (abans només servia per menjar-se-la...). A la seva manera, demana un objecte, et fa saber que vol anar caminant cap al tobogan i no cap al gronxador, es queixa...Quan vol teta, m'ho deixa ben clar: m'estira i m'obre la samarreta per la banda de l'escot i intenta treure'm els sostens! Comença a tenir mamitis. Li costa separar-se de mi, si veu que m'allunyo, plora, i no tolera bé que el deixi en uns altres braços, tot i que després se'l veu content. Interactua més amb nosaltres i somriu d'una manera diferent.

És increïble els progresos que fa. Va canviant dia a dia, descobreixo nous Martins setmana rere setmana, però no em desconcerten tants canvis i tan ràpids, perquè manté la seva essència i és el meu Martí de sempre, amb geni, tossut, alegre, actiu...el meu tresor.

Tancat...per vacances!!!

2008-08-16T17:16:00.008+02:00

La imatge és de Marta Chicote, com ja va sent habitual.

TANCAT... PER VACANCES!!!

Doncs això, que marxem uns dies al País Vasc i a Navarra i estem frisant per gaudir del mar, les muntanyes, la gastronomia...per explicar-vos l'experiència de les nostres primeres vacances amb el Martí.

Lactancia salvaje

2008-08-14T17:26:00.009+02:00

La imagen es de Marta Chicote

Lactancia salvaje (de Laura Gutman)

La mayoría de las madres que consultamos por dificultades en la lactancia estamos preocupadas por saber cómo hacer las cosas correctamente, en lugar de buscar el silencio interior, las raíces profundas, los vestigios de femineidad y apoyo efectivo por parte de los individuos o las comunidades que favorezcan el encuentro con su esencia personal.

La lactancia es manifestación pura de nuestros aspectos más terrenales y salvajes que responden a la memoria filogenética de nuestra especie. Para dar de mamar sólo necesitamos pasar casi todo el tiempo desnudas, sin largar a nuestra cría, inmersas en un tiempo fuera del tiempo, sin intelecto ni elaboración de pensamientos, sin necesidad de defenderse de nada ni de nadie, sino solamente sumergidas en un espacio imaginario e invisible para los demás.

Eso es dar de mamar. Es dejar aflorar nuestros rincones ancestralemente olvidados o negados, nuestros instintos animales que surgen sin imaginar que anidaban en nuestro interior. Es dejarse llevar por la sorpresa de vernos lamer a nuestros bebés, de oler la frescura de su sangre, de chorrear entre un cuerpo y otro, de convertirse en cuerpo y fluidos danzantes.

Dar de mamar es despojarse de las mentiras que nos hemos contado toda la vida sobre quienes somos o quienes deberíamos ser. Es estar desprolijas, poderosas, hambrientas, como lobas, como leonas, como tigresas, como canguras, como gatas. Muy relacionadas con las mamíferas de otras especies en su total apego hacia la cría, descuidando al resto de la comunidad, pero milimétricamente atentas a las necesidades del recién nacido.

Deleitadas con el milagro, tratando de reconocer que fuimos nosotras las que lo hicimos posible, y reencontrándonos con lo que haya de sublime. Es una experiencia mística si nos permitimos que así sea.

Esto es todo lo que necesitamos para poder dar de mamar a un hijo. Ni métodos, ni horarios, ni consejos, ni relojes, ni cursos. Pero sí apoyo, contención y confianza de otros (marido, red de mujeres, sociedad, ámbito social) para ser sí misma más que nunca. Sólo permiso para ser lo que queremos, hacer lo que queremos, y dejarse llevar por la locura de lo salvaje.

Esto es posible si se comprende que la psicología femenina incluye este profundo arraigo a la madre-tierra, que el ser una con la naturaleza es intrínseco al ser esencial de la mujer, y que si este aspecto no se pone de manifiesto, la lactancia simplemente no fluye. No somos tan diferentes a los ríos, a los volcanes, a los bosques. Sólo es necesario preservarlos de los ataques.

Las mujeres que deseamos amamantar tenemos el desafío de no alejarnos desmedidamente de nuestros instintos salvajes. Lamentablemente solemos razonar y leer libros de puericultura, y de esta manera perdemos el eje entre tantos consejos supuestamente “profesionales”.

La insistencia social y en algunos casos las sugerencias médicas y psicológicas que insisten en que las madres nos separemos de los bebés, desactiva la animalidad de la lactancia. Posiblemente la situación que más depreda y devasta la confianza que las madres tenemos en nuestros propios recursos internos, es esta creencia de que los bebés se van a malacostrumbrar si pasan demasiado tiempo en nuestros brazos. La separación física a la que nos sometemos como díada entorpece la fluidez de la lactancia. Los bebés occidentales duermen en los moisés o en los cochecitos o en sus cunas demasiadas horas. Esta conducta sencillamente atenta contra la lactancia. Porque dar de mamar es una actividad corporal y energética constante. Es como un río que no puede parar de fluir: si lo bloqueamos, desvía su caudal.

Contrariamente a lo que se supone, los bebés deberían ser cargados por sus madres todo el tiempo, incluso y sobre todo cuando duermen. Porque se alimentan también de calor, brazos, ternura, contacto corporal, olor, ritmo cardíaco, transpiración y perfume. La leche fluye si el cuerpo está permanentemente disponible. La lactancia no es un tema aparte. O estamos madre y bebé compenetrados, fusionados y entremezclados, o no lo estamos. Por eso, dar de mamar equivale a tener al bebé a upa, todo el tiempo que sea posible. No hay motivos para separar al bebé de nuestro cuerpo, salvo para cumplir con poquísimas necesidades personales. La lactancia es cuerpo, es silencio, es conexión con el submundo invisible, es fusión emocional, es entrega.

Dar de mamar es posible si dejamos de atender las reglas, los horarios, las indicaciones lógicas y si estamos dispuestas a sumergirnos en este tiempo sin tiempo ni formas ni bordes. También si nos despojamos de tantas sillitas, cochecitos y mueblería infantil, ya que un pañuelo atado a nuestro cuerpo es suficiente para ayudar a los brazos y las espaldas cansadas. Incluso si trabajamos, incluso si hay horas durante el día en que no tenemos la opción de permanecer con nuestros bebés, tenemos la posibilidad de cargarlos en brazos todo el tiempo que estemos en contacto con ellos.

Es verdad que hay que volverse un poco loca para maternar. Esa locura nos habilita para entrar en contacto con los aspectos más genuinos, inabordables, despojados, salvajes, impresentables, sangrantes de nuestro ser femenino. Así las cosas, que nos acompañe quien quiera y quien sea capaz de no asustarse de la potencia animal que ruge desde nuestras entrañas.

Laura Gutman

Descobrint Laura Gutman

2008-08-14T16:58:00.008+02:00

Aquests dies estic llegint el llibre de Laura Gutman CRIANZA Violencias invisibles y adicciones. És molt interessant. Estic d'acord amb les seves idees i m'agrada com les exposa. Al principi, el vaig trobar una mica dens, amb una escriptura massa espiritual, quasi mística. Al cap d'unes pàgines, aquesta percepció ha desaparegut. Suposo que d'això es tracta. De viure i sentir la maternitat i la criança des del punt de vista emocional, no racional. Aquesta és una tasca difícil, sobretot per les dones que som molt racionals i ens costa deixar de buscar raons i simplement deixar fluir les nostres emocions i assolir la fusió emocional entre nosaltres i el nostre nadó. Com diu Laura Gutman, "no és un període per pensar. És un període per entrar en fusió emocional. No hem de buscar raons, ni escollir la millor opció. No hi ha regles per seguir ni consells que puguin aplicar-se".

Agost mandrós

2008-08-11T11:39:00.006+02:00

La imatge és de Marta Chicote

M'agrada el mes d'agost. És període on el temps sembla passar més lentament, hi ha menys activitat a la ciutat, poca gent, pocs cotxes, menys soroll. La sensació que tot va a mig gas. Tot allò més seriós, més important queda pendent. Tot sembla aturar-se una mica. Això, sumat a la calor xafogosa, convida al repòs, a mandrejar. Per això, m'agrada pensar en l'agost com un mes mandrós, on està permès fer el mandra, deixar d'anar sense presses, oblidar-se del rellotge. Un parèntesi en què ningú et mira malament si et lleves tard, si no treballes (o si no treballes tot el dia i no vas estressat, amb l'agenda apretada), si et dediques a activitats "no productives"(segons la societat occidental), en definitiva.

M'agrada Barcelona durant l'agost perquè tot allò que no m'agrada d'ella es minimitza o disminueix en aquesta època de l'any. No hi ha tanta gent, i la gent que et trobes, sembla estar més relaxada, de més bon humor que la resta de l'any. Hi ha menys cotxes, menys soroll del tràfit rodat, que tant em crispa els nervis. Darrerament em passa que quan arribo al centre o a llocs de la ciutat molt concorreguts, tinc mal de cap. M'atabalo. Accelero el pas, encara que no tingui pressa. Tenso els músculs. Estic alerta. Si vaig amb el Martí, tinc la sensació que atropellaré algú amb el cotxet o que algú m'atropellarà a mi. Uff. Aleshores, arriba un moment en què m'aturo, respiro fons i intento relaxar-me, disminuir el ritme, observar a la gent com abans, quan em delia per escriure tot el que m'envoltava.

Però encara m'agrada més Barcelona durant el mes d'agost quan sé que perdo de vista uns dies la ciutat, quan s'apropa el moment tant esperat, tan planificat (que sembla no arribar mai) en què marxo uns dies fora. I és que a l'estiu, si et quedes a la gran ciutat, pots tenir vacances però és més difícil desconnectar si no trenques del tot amb la rutina dels dies de cada dia.

A la glòria

2008-08-04T17:09:00.002+02:00

Fa dies que vull escriure un port sobre un dels moments més màgics que he viscut al costat del Martí, però no sé com fer-ho. Un instant tan màgic que et fa por no recordar vívidament, oblidar-ne algun detall important, que s'esborri dels teus records. Tan màgic i tan natural alhora.

Un vespre de diumenge a la piscina de casa els avis. Estic estirada boca amunt dins l'aigua, uns minuts de relax. El Martí corre i juga dins l'aigua. De sobte, s'abraona sobre meu, buscant teta. Aparta amb una mà el biquini amb una mica de la meva ajuda. Buffet lliure. Comença a mamar àvidament. Sent riures al seu voltant. Té els avis i el papa d'espectadors i se sap contemplat. És la primera vegada que fa això. Tothom s'ha quedat fascinat, inclosa la mama. L'àvia riu de goig. Tothom riu de goig. El Martí també riu i somriu sense parar. Mama i s'atura a mirar els seus espectadors. Li agrada saber que l'estan observant i això, juntament amb la gana, l'anima a continuar mamant. La seva mirada, la llum que desprenen els seus ulls és diferent. Brillen més. La seva carona té una expressió de plaer infinit. Està a la glòria. I la mare també.

Petits grans homes

2008-08-04T16:45:00.002+02:00

El pediatra diu que el Martí té molta força. Té raó. El seu pare fa broma d'això i diu que el Martí és un mil homes. L'altre dia anant tots tres a l'autobús, va passar una anècdota divertida. El Martí, el meu petit mil homes ;-) que de vegades sembla que es vulgui menjar el món, estava davant d'una nena no gaire més gran que ell, es miraven atentament, l'un davant l'altra, fins que la nena va fer un crit i el Martí, espantat, es va posar a plorar de tal manera que només es va calmar quan el seu pare el va agafar en braços.

Després, ja als meus braços, asseguda al seient, es va posar de peus, sobre la meva falda, com sempre fa. Es posa ben dret, s'estira i alça els braços i es vincla cap endavant, cap al darrere, a la dreta, a l'esquerra...Uff, ja m'he marejat. Va acariciar la dona que seia al seient del meu costat. Després, es va concentrar en un altre cara. Al seient de darrere meu hi havia un home de mitjana edat, de complexió gran, fort, amb tatuatges i cabell llarg. El Martí, de peus sobre la meva falda, se'l va mirar fixament. L'home se'l va mirar, somrient, tot dient-li cosetes. Eren com el punt i la I. Ens va semblar una escena molt divertida pel contrast entre un i l'altre. Un, tan gran i fort; l'altre, tan petit i vulnerable, però a qui no li arrenca un somriure la mirada d'un nadó? La mirada i el somriure d'un nadó ens fa grans, forts, i alhora ens torna petits i vulnerables.

Addiccions

2008-08-04T15:55:00.002+02:00

El passat mes de juny vaig encetar el meu primer bloc. Va ser dit i fet. De forma impulsiva. En moltes ocasions, si no faig així les coses, acabo no fent-les. Va passant el temps, ho vaig deixant, fins que ha passat el moment. Abans d'obrir el bloc, desconeixia aquest món. No passejava per cap bloc, ni tan sols en coneixia cap. Va ser arrel d'un mail que em va enviar el meu estimat Jordi (el "papito" del Marti) amb l'enllaç del bloc d'una antiga companya de feina seva, assegurant-me que m'agradaria molt. S'ha convertit en el bloc que més llegeixo (de fet, no em perdo ni una sola paraula i estic pendent cada dia de les novetats), així que li estic molt agraïda a La mami de Xavier, perquè llegint el seu bloc vaig adonar-me que jo també tenia coses a dir i que feia molt de temps que havia deixat aparcada l'antiga afició per escriure.

El que no m'imaginava és que fos tan addictiu. L'estudi és l'habitació de casa més càlida (de fet, amb la calor que hi fa, estar-se a l'ordinador és una activitat amb risc de deshidratació), el Martí dorm poc durant el dia, a la meva feina no tinc vacances de debó pràcticament mai (no em refereixo a la meva "feina" de mare, sinó a l'altra), però jo segueixo esgarrapant minuts al temps per escriure un nou post, actualitzar i modificar cosetes del bloc, llegir altres blocs, escriure comentaris, mirar i tornar a mirar si hi ha algun comentari nou, algun post nou als blocs que més m'agraden. Uff, és esgotador. Sempre he pensat que el temps connectat a Internet no em cundeix. Pots passar fàcilment dues hores seguides connectat sense ni tan sols adonar-te'n. Sense pensar en res més. Dient-te a tu mateix que d'aquí 5 minuts ho deixes i vas a sopar, a dormir, a fer una altra cosa. És difícil aturar-se. Quan t'hi poses, no pares. I això té certs riscos. Com tot. De fet, tot és susceptible a crear addicció o dependència. Internet i, en aquest cas, els blocs, són milers de finestres obertes al món, portes immenses, moltes d'elles fascinants, algunes d'elles enriquidores. Però com amb tot, es tracta de trobar la justa mesura, ser capaços de trobar l'equilibri.

I tot aquest rotllo per dir-vos que m'estic enganxant (de manera sana i equilibrada ;-)) al fabulós món dels blocs.

Un desert d'aigua

2008-08-03T09:23:00.011+02:00

L'indret de la fotografia està a milers de quilòmetres d'aquí. Està format per dunes de sorra blanca, però no és ben bé un desert (si més no, un desert tal i com l'entenem). Hi ha aigua, però no són platges. Diuen que és un dels llocs més bonics de Brasil, que és increïble, meravellós. L'encant del lloc, en part, resideix en el fet que encara no hi ha arribat el turisme de masses. És el Parc Nacional dels Lençóis Maranhenses, a Maranhão, l'estat més pobre del Brasil. Entre juny i setembre les dunes s'omplen d'aigua dolça que es formen per l'acumulació de l'aigua de la pluja. Imagineu-vos el profund impacte que es deu experimentar en caminar pujant per sobre una duna i donar-se un bany en arribar a baix, als peus de la duna.

Segurament, donada l'època estival en la que escric aquest post, pensareu que aniré a aquest indret de vacances. Res més lluny que això. La meva germana Elisenda està passant una temporada per allà, en un camp de treball solidari i, des d'aquí, tot i que segurament no deu tenir conexió a internet perquè l'assentament es troba en una zona rural allunyada de la gran ciutat, li enviem una abraçada enorme. Et trobem a faltar. Gaudeix de l'experiència i cuida't molt, bonica.

Els dies sense migdiada es fan llargs

2008-07-29T17:34:00.008+02:00

El Martí, com tots els nadons, està creixent tan ràpidament que ens sorprèn cada dia amb una cosa que no feia abans. Fa unes setmanes va descobrir les ombres, especialment la seva ombra, i juga a perseguir-la, però no aconsegueix atrapar-la mai. Gateja amb domini i rapidesa. Estaria tot el dia gatejant, escalant i passant per sota de tot el que es troba pel camí. Està aprenent a caminar. Camina sol agafat a nosaltres o a objectes. El diumenge vam descobrir que les seves passes són més segures i estables del que ho eren fa uns dies, corrent agafat al camió del Winnie The Pooh. Ara pren teta de peu, boca avall, assegut...i se serveix ell mateix, com un nen gran.
Els nadons són fascinants. Cada dia aprenen coses noves, i nosaltres d'ells. Ens anem coneixent mútuament.
I és que cada vegada que el miro, penso que aviat deixarà de ser un nadó, m'entra la melancolia, aquell sentiment que et deixa el fet de pensar que el temps passa massa ràpid, i intento capturar per sempre la seva carona de nadó.
Procuro estar per ell, atenta a totes aquestes novetats, als seus avenços, a les seves necessitats, a cada moment, però hi ha dies que es fan molt llargs, sobretot quan no dorm en tot el dia. Els dies sense migdiada s'allarguen i amb ells el cansament, no tant físic sinó més aviat psíquic. És la llei de Murphy: quan més tasques de casa i feina tens, quan més cansada estàs, quan menys activa estàs, menys dorm. Potser nota el meu neguit perquè es dormi, per esgarrapar una estona per fer coses. Fa un temps que ja vaig desistir d'intentar tenir una estona per a mi, estant sola amb ell. Si puc, perfecte. Però si no puc, doncs què hi farem!
Que el meu fill em vulgui només per a ell tot el dia és una mostra d'un amor incondicional (probablement és la única persona del món que durant els primers anys m'estimarà sense crítiques ni reserves) i em fa sentir molt afortunada, però, de vegades, el fet que el meu fill em necessiti tant em fa sentir sobrecarregada. En alguns moments em sento saturada. És la única persona que sent un desig constant i intens d'estar amb mi. I això són paraules majors! Per això, procuro sempre que puc fer-lo sentir bé i, quan no ho aconsegueixo, sobretot quan em sento saturada, em sento incapaç i em pregunto si no ho estaré fent malament. Quants dubtes i inseguretats quan ets mare per primera vegada.

Maternitats

2008-07-28T11:33:00.010+02:00

Al Caixaforum hi ha una exposició molt interessant que s'anomena Maternitats. L'exposició se centra en una mostra de fotografies sobre la maternitat preses en diferents indrets del món pel fotògraf Bru Rovira, redactor de La Vanguardia. Rovira va recórrer el món captant amb la càmera un dels sentiments humans més profunds i universals. Cada fotografia reflecteix un relat vital tan apassionant com commovedor. La mostra s'acompanya d'una sèrie de treballs creats per nens i joves de diferents escoles.

Us agrairia que, si heu vist l'exposició o us han parlat d'ella, em féssiu arribar els vostres comentaris. Jo encara no hi he anat. Moltes gràcies!

Maternitats
Caixaforum
Del 29 de juliol al 12 d'octubre
Entrada gratuïta
De 10 a 20h
Tel. 93 476 86 00
www.lacaixa.es/obrasocial

Tribut a la lactància materna

2008-07-24T13:59:00.005+02:00

El vídeo més bonic del món. Tocant el cel...

http://www.youtube.com/watch?v=RXrrSWbU5xQ

Petit homenatge a Lluís Llach

2008-07-24T13:28:00.007+02:00

El papa del Martí fent una de les seves imitacions del personatge d'en Lluís Llach que surt al programa de TV3 Polònia pel concurs de l'imitador estrella de l'esmentat programa de TV3.

http://www.youtube.com/watch?v=2C0JHX76a9E

Criança respectuosa

2008-07-22T17:08:00.005+02:00

Investigant per Internet, he descobert una web molt interessant sobre criança respectuosa (www.criaryamar.com) amb els nens, en la línea del que vaig descobrir llegint els llibres del pediatra Carlos González.

Em sembla interessant recollir aquí alguns fragments d'un article que m'ha encantat, en el que s'explica el concepte de criança respectuosa:

"El pilar fundamental de la crianza respetuosa es la empatía por los niños, la verdadera empatía por sus necesidades y también el conocimiento de lo que realmente necesitan los bebés humanos para su desarrollo emocional.

Muchos de los conceptos que promueve la crianza con apego pueden parecer raras, obsoletas o exóticas, por eso voy a tratar de hilar menudito para que se comprenda bien algo fundamental: lo verdaderamente importante es el bienestar de tu hijo, hay situaciones que la crianza con apego considera básicas pero como ya sabemos, cada familia es un mundo y cada bebé una personita individual con sus gustos, apegos, emociones, etc.

La crianza con apego tiene algunos elementos que han sido estudiados por etnopediatras, pediatras, psiquiatras antropólogos y otros profesionales y tomados como acertados en la crianza de los niños y hasta necesarios:

Dormir con los hijos
El contacto físico permanente con los bebés
La lactancia materna a demanda
Atender diligentemente los llamados del bebé o niño
La no violencia con los niños, verbal y física

La crianza respetuosa no es el cumplimiento a rajatabla de estos conceptos, bueno, el último si debería cumplirse siempre a rajatabla, el punto es que cada familia adapta a su hogar todo aquello que simplifique y armonice su estilo de vida, dándole siempre prioridad al bienestar del bebé y al instinto materno y paterno. El pensamiento principal detrás de estos tópicos es siempre el respeto y el amor al niño en cada una de sus etapas ; por eso hablamos de empatía: ponernos en lugar de esa pequeña personita y proporcionarle un crecimiento armonioso.

Pero para dar ese paso es necesario que nos despojemos un poco y paulatinamente de todas las imposiciones culturales con las cuales convivimos a diario en occidente. Es muy posible que te suene familiar alguna de las siguientes frases:
¿Tan grande y todavía toma pecho?
Ya va siendo hora de que lo destetes
¿Y cuándo lo vas a sacar de vuestra habitación ?
Si no lo ponen a dormir en su habitación se malacostumbra y después no lo sacan con nada
No lo cojas que se acostumbra a estar en brazos
Es mejor una palmadita a tiempo
¡Los niños son muy manipuladores!
Hay que enseñarles a ser independientes
¿Todavía no va a la guardería? Les hace mucho bien, ¿eh?
Al principio se quedan llorando pero es normal
¿No está muy grande para ir en brazos?
¿Y cuándo le vas a quitar los pañales?

Estas frases y otras similares nos son dichas a diario a los padres que cometemos tamaños errores con nuestros hijos y dejamos que duerman en nuestra habitación, los cogemos mucho en brazos, jamás les pegamos, les permitimos seguir al pecho cuando están “mayorcitos” -a propósito, ¿qué mente iluminada ;) dijo alguna vez cuándo son “demasiado mayorcitos” para tomar pecho?- y acudimos inmediatamente cada vez que nos reclaman. Pues bien, a donde quiero llegar es aquí: todos esas creencias son elaboraciones culturales que van surgiendo con el tiempo casi sin que lo advirtamos ¡y nos invaden! Están por todas partes y lo común es que jamás nos tomamos el tiempo de sentarnos a pensar un poco si tienen algún sentido, si son ciertas, si contradicen nuestro instinto y lo más importante si coinciden con la naturaleza del bebé-niño humano.

Meredith Small en su libro Nuestros hijos y nosotros, nos cuenta cómo la etnopediatría ha demostrado que efectivamente estamos occidentalizando, mejor dicho ya occidentalizamos nuestros cánones de crianza. El noventa por ciento de los bebés de todo el mundo duermen con sus papis por ejemplo ¡y crecen tan saludables e independientes!. Bueno, en realidad no podemos afirmar que ese 90 por ciento crece de esta u otra manera, pero de acuerdo con lo que he aprendido con mi propio hijo, ni el colecho, ni la lactancia prolongada, ni llevar al bebé en brazos, tienen consecuencias negativas de ningún tipo en el desarrollo de nuestros hijos, por el contrario les ayuda a sentar unas bases sólidas de autoestima y esa dependencia de los primeros años hacia nosotros los ayuda a avanzar con seguridad hacia una autonomía saludable y completa".

Do de pit 2

2008-07-22T16:05:00.013+02:00

Com us deia, la meva experiència amb la lactància ha passat per totes les fases. Us explicava la primera, la més difícil, però no la més dura. Quan, després de 2 mesos, la nostra lactància estava instaurada, vaig haver de reincoporar-me a la feina. Només eren dues tardes, en les que jo em treia llet i li deixava preparada en un biberó. Només havia pres un biberó i ja va començar a rebutjar el pit. El rebutjava, plorant desconsoladament, tot i que s'hi enganxava de nou àvidament i, una altra vegada, el mateix procés. Plorava amb una intensitat feridora, jo interpreto que, en part, d'impotència o d'enfado o què sé jo. Estava clar que alguna cosa li desagradava o li molestava profundament. Al principi, rebutjava un pit, després, l'altre. Vaig atribuir-ho a la introducció del biberó perquè aquesta conducta va coincidir en el temps. Però si el meu fill és tossut, jo encara ho sóc més. Ja sabeu a qui ha sortit, en això. Estava decidida del tot a continuar amb la lactància i, a tranques i a barranques, vaig aconseguir donar-li el pit, sense saltar-me ni una toma. Va ser una experiència dolorosa: em sentia impotent, perquè no sabia què li passava al meu fill. Em capficava amb les hipòtesis del canvi, tan sobtat, del meu fill respecte la lactància. Em sentia mala mare, insegura, angoixada. Em posava nerviosa i ell encara es posava més nerviós. Ens hauríeu d'haver vist. Quina estampa familiar. El pare, intentant ajudar en tot moment, controlant els seus nervis, recolzant-me (sense la seva gran ajuda no ho hagués aconseguit). La mare plorant, preguntant-se què feia malament, cridant que ja no pot més, que haurà de deixar la lactància. El bebé plorant sense parar, vermell, suat. Desesperats.

El més sorprenent de tot és que tal com va aparèixer el problema, se'n va anar, així, sense més, el Martí va deixar de rebutjar el pit i va tornar a mamar la mar de bé. Com si res hagués passat.
Encara no entenc què li va passar. Tampoc entenc perquè no vaig demanar ajuda a un grup de suport a la lactància. Em vaig informar massa tard. Per Nadal, em van regalar "Un regalo para toda la vida: Guía de la lactancia materna" del Carlos González. Em va ajudar moltíssim, però l'ajuda va arribar una mica tard (l'havia anat a comprar feia un temps, però no l'havia trobat a la llibreria).

Ara, després de 8 mesos, us puc assegurar que el Martí i jo gaudim molt de la lactància, a demanda (una demanda molt raonable, perquè demana teta més o menys a les mateixes hores i pràcticament mai a la matinada, ja que habitualment dorm tota la nit seguida), ara que ja no és una cursa d'obstacles, ara que he deixat de discutir (això espero) amb persones que estimo i d'altres no tan properes sobre la lactància materna, l'alimentació complementària i altres qüestions relacionades, ara que estic vivint la nostra lactància amb total naturalitat, intentant no alterar-me en excés quan veig que encara hi ha tants mites i prejudicis, tanta manca d'informació o informació errònia sobre la lactància materna (i per extensió, sobre la criança) en la nostra societat. Ara que tinc ganes de cridar ben fort que estic fent al meu fill un regal per a tota la vida, el millor aliment, aquell que alimenta el cos i l'ànima.

Do de pit

2008-07-17T09:59:00.010+02:00

La meva experiència amb la lactància ha passat per totes les fases: des de la falsa seguretat que pot donar la manca d'informació a l'inici, la por i el rebuig a donar-li el pit les primeres setmanes, passant per la impotència i l'angoixa el tercer i quart mes, fins a la plàcida i satisfactòria lactància de la qual des de fa uns mesos gaudim el meu fill i jo. Una variada gama d'emocions i pensaments que he experimentat al llarg de 10 mesos i que, ara que gaudeixo alletant el meu fill, em sembla mentida.

Com us deia, al principi, quan estava embarassada, no recordo que em preocupés la lactància. Aleshores creia que la informació que tenia sobre la lactància era suficient, però estava equivocada. El meu raonament es basava en la lògica. És un fet natural. Donar el pit havia de ser fàcil. Tenia molt clar que volia donar-li el pit al meu nadó, ni se'm va passar pel cap el contrari. Vaig cometre l'error de centrar-me massa en l'embaràs i en el part. És curiós. Vaig llegir llibres sobre l'embaràs, el part i el puerperi, però només un sobre criança, el llibre "Bésame mucho" de Carlos González, a qui tant li dec (i perquè me'l van regalar dues pacients). Afirmo que és curiós perquè ara penso que precisament el que necessitava era més informació sobre tot allò que succeeix els mesos posteriors al part. Durant l'embaràs li donava massa importància al part. N'hi ha que opinen que el part és el fet més significatiu de la vida d'una dona. No hi estic d'acord. No crec que sigui tan important. Per a mi, va significar més aviat un "tràmit" (tot i que soni malament) per conèixer i tenir finalment al meu costat el Martí, després d'una espera que, als últims mesos, semblava que no hagués d'acabar mai. El mateix passa amb els cursos de preparació al part. Estan massa enfocats al part. Crec que haurien d'enfocar-se a preparar els futurs pares per la paternitat/maternitat. Amb tot això, no estic dient que no fos important. El meu part no va ser especialment dolorós, va ser ràpid, va estar massa medicalitzat (i per tant, una mica deshumanitzat), però va ser emotiu i el recordaré sempre. El fet que tingués un "part mèdic" potser va fer que no fos tan significatiu per a mi. Volia que el primer contacte del meu fill fos el meu cos, pell a pell, que busqués el meu pit, però me'l van posar sobre meu del revés i només uns segons i no vaig poder ni veure-li la carona i, a més, el van separar de mi durant 2 hores (segons el procediment habitual de la clínica) que se'm van fer eternes, perquè no pensava en res més que tenir-lo entre els meus braços. Aquests detalls no van afavorir gaire la nostre lactància ni la meva depre postpart; tot i això, en general, estic contenta amb l'assistència mèdica i el tracte que vaig rebre del personal de la clínica.

Tot això per dir-vos que durant les primeres setmanes la nostra lactància va ser molt difícil. Em feia mal, em sagnaven els mugrons, tenia dificultats per enganxar-se, plorava sense parar...Tot això afegit al dolor de l'episiotomia, que m'impedia una postura adient per la lactància. Un còctel explosiu pel meu precari estat d'ànim. Li donava el pit a demanda, tenia gana cada 2 hores i, tenint en compte que trigava una hora, entre mamada i mamada només quedava una hora. Estava esgotada, trista, angoixada. Tremolava només de pensar que li havia de donar el pit. Tot un panorama. En aquells moments, tens la sensació que és la fi del món, que el teu fill no s'enganxarà mai bé, que no aprendrà mai a mamar, que no saps què està passant. Fins que, al cap d'algunes setmanes, el teu nadó ha adquirit la tècnica (com diu Carlos González, mamar és un autèntic art) i cada vegada mama millor i més ràpid. Oi que ara sembla molt fàcil?

Un petit homenatge a les dones

2008-07-16T13:06:00.006+02:00

Si els àngels cantessin, ho farien amb la música de Jewel...

http://www.youtube.com/watch?v=6EPyWfrqwXc

L'aventura de ser mare

2008-07-16T11:46:00.006+02:00

Vull escriure una sèrie de posts sobre la maternitat, la lactància i la criança. Tinc moltes coses donant voltes pel cap des de fa mesos i tinc ganes de deixar-les per escrit pels escassos lectors que tinc.

Com a presentació, deixeu-me citar un fragment d'un post que em va encantar que vaig descobrir l'altre dia en un blog:

"La maternidad supone embarcarse en la tarea titánica de saberse loca de remate, aceptarlo y ser feliz. De tropezarse con objetos inusitados en el suelo, de convertirse de la noche a la mañana en alguien capaz de llenar la casa de un agradable olor a magdalena desde la cocina (algo jamás imaginable), de seguir llevando medias de rejilla con el pelo mal peinado y las ojeras bien marcadas; de hacer el amor con interrupciones, de despertarse cuatro veces por noche, de arrastrarse cual zombie durante el día y, con todo esto, tratar de hacer algo creativo.(Y que sepa el escaso público lector que escribo estas líneas tarde y cansada hoy, pero acosada por la imperante necesidad de gritar: QUIERO ENGULLIR ARTE, CHOCOLATE, VIDA, BARRIGUITAS DE BEBÉ, PIES DE BEBÉ, PELOTAS DE BALONCESTO Y CUBOS DE MONTAR, VIAJES, AVENTURAS y marcarlos en mis manos con fuerza en una línea más, llamada línea de la experiencia)."

No calen comentaris. Genial. No pot descriure's i resumir-se millor, la maternitat.

Per on començar? Dir que la maternitat m'ha canviat la vida, m'ha transformat en una persona diferent, m'ha fet descobrir una altra dona que hi ha en mi...seria omplir-me la boca de tòpics, però de veritats...Ja vaig escriure quan estava embarassada que "tinc la sensació que el que escric pot semblar cursi, massa ensucrat. No és la meva intenció. Tampoc vull que això es converteixi en el típic diari d’un embaràs, però tampoc pretenc ser original. Les dones parim des de que la raça humana existeix. Pageses, princeses i reines, pobres i riques, a Manhattan, a l’Índia i a qualsevol racó del planeta, totes les dones les món des dels segles dels segles tenim fills. LA MATERNITAT ÉS UN CONCEPTE MÉS VELL QUE LA GANA I, NO OBSTANT, TAN NOU I TAN ÚNIC PER A CADA DONA".

Coses de mare: escric a estones breus, quan el meu fill dorm la migdiada del matí, una pràctica que implica haver de deixar d'escriure en qualsevol moment...
El meu peque s'ha despertat i no vull deixar-lo plorar ni un segon més, així que...CONTINUARÀ.

Instants màgics

2008-07-10T11:26:00.025+02:00

Al costat del Martí, he descobert un enfilall d'intants màgics que jo anomeno moments "sóc molt feliç", tot i que ja sé que sona a pastís...

-quan s'adorm als meus braços mentre li dono el pit.
-quan li parlo i em somriu.
-quan em mira amb la "mirada suplicant" i me'l menjo a petons.
-quan arribo a casa després de treballar i corre gatejant a tota pastilla, amb un somriure d'orella a orella, per arribar fins on sóc jo i abraçar-me.
-quan gira el cap a dreta i esquerra, de dalt a baix, tot observant detingudament el que l'envolta, de passeig amb el cotxet.
-quan crida i "parla" d'emoció i para de gatejar, fent una parada en el seu camí, i s'asseu per mirar-me amb un somriure d'agraïment, perquè el deixo gatejar lliurement per tot el pis.
-quan riu i mou braços i cames per expressar que està molt content, perquè el seu pare està fent el divertit número de cada vespre per treure-li la roba i anar al bany.
-quan expressa el plaer que li dóna que l'embolcallis amb la tovallola i l'estiris sobre el llit, després del bany.
-quan veig que s'ho passa pipa mentres juguem o juga tot sol.

i molts d'altres instants en que, ser mare, com diu la mami del Xavier en el seu blog, compensa de veritat...

El Martí i l'Esther

2008-07-06T12:53:00.013+02:00

El Martí i l'Esther van anar la piscina i s'ho van passar la mar de bé. El Martí, que només pren llet materna, se sent fascinat pels gelats, així que, només veure que la seva amiga Esther n'estava menjant un, va llençar-se sobre el seu gelat. Tot i que al principi, l'Esther s'hi va resistir, de seguida, generosa, li va oferir-ne una mica. Com veieu, l'Esther va acabar amb una mica de gelat regalimant per la cama i, el Martí al seu costat, intentat-se cruspir fins i tot el pal del gelat.

És tan tendre observar com interactuen, juguen, es miren i s'observen amb atenció, que m'ha fet pensar que voldria que el Martí es relacionés més sovint amb nadons i/o nens petits, sobretot si són tan encantadors com l'Esther.

El primer bany del Martí

2008-07-03T21:20:00.007+02:00

El passat diumenge el Martí va viure el seu primer bany a la platja. De fet, una setmana abans, va ser el seu primer bany a l'exterior, a la petita piscina dels seus avis i, tot i la por inicial a ficar-se a l'aigua, ràpidament, amb la seguretat que li dóna tenir els pares al seu costat, el plaer per l'aigua va anar guanyant terreny.
Em vaig sentir tan feliç quan vaig veure el Martí somriure i gaudir xipollejant a l'aigua, que em vaig oblidar de preocupacions absurdes i trivials (des de que sóc mare, moltes coses que abans eren importants per mi han deixat de ser-ho o ho són menys), com la incomoditat d'anar amb el bikini de premamà, perquè amb la lactància tinc 2 talles més de pit i no em va bé el bikini de mama no embarassada. De fet, al cap d'una setmana, vam portar el Martí a la platja i vaig decidir posar-me el bikini de mama no embarassada. ;-)
Al principi, vam fer un primer aproximament al mar des del passeig marítim de Premià. El Martí, dins el cotxet, es va posar a plorar, espantat pel so de les onades. No sabria dir ben bé si el Martí és poruc. Crec que té por davant de les situacions noves per ell. Això és normal i adaptatiu. Al cap de poc temps, deixa de tenir por.
Després, vam baixar fins a la platja. El seu pare el va dur a coll fins el mar. El Martí somicava. No ho veia gaire clar, això de mullar-se. Però, en pocs minuts, ja el tenies jugant i rient dins l'aigua.
El meu primer bany de l'estiu, el Martí a coll, poc relaxant, perquè estava alerta per protegir-lo de les onades (des de que sóc mare, tinc una predisposició a veure perills que m'ha fet descobrir que sóc més protectora encara del que em pensava), però un bany alhora relaxant, perquè sento que jo cuido d'ell i ell cuida de mi, perquè gaudeixo únicament del moment, amb intensitat, i tinc la certesa que no oblidaré el somriure del Martí, els ulls que li brillaven d'emoció, el primer dia que va anar a la platja i ens vam banyar abraçats l'un a l'altra.

10 mesos sense escriure

2008-07-03T10:53:00.005+02:00

Dissabte el Martí farà 10 mesos. 10 mesos de créixer, d'aprendre de nosaltres i del món, i nosaltres d'ell, 10 mesos de canviar-nos la vida, de dedicar-li totes les hores del dia, de lactància a demanda exclusiva, de dormir poc i sempre tenir son, de veure la vida amb uns altres ulls.

Vaig obrir aquest blog amb la intenció d'anar-hi escrivint una mica cada dia, però dedicar totes les hores al meu fill m'ha fet molt difícil cumplir amb l'objectiu que m'havia proposat. Veig blogs de mares, plens d'històries, de pensaments, de reflexions i emocions i em sorprèn veure com hi ha persones que estiren les hores del dia. Suposo que és questió de voluntat, d'establir prioritats, d'hàbits adquirits. Si més no, llegir una mica d'aquestes dones m'ajuda a robar minuts d'unes dies que passen massa ràpid. Aquest és el primer intent per actualitzar regularment el meu blog.
Finalment, he superat la sensació poc agradable de no haver escrit res encara des dels primers dies després del naixement del Martí ;-)

El naixement del Martí: Segona part

2008-06-23T10:52:00.002+02:00

1 d’octubre de 2007

Després de molts dies intentant trobar una estona per seguir escribint la descripció del teu naixament, finalment, ara que dorms i que et tenim el bany preparat per quan et despertis esperonat per la gana (aviat et tocarà que et doni de nou el pit), disposo d’uns minuts per seguir explicant-te la teva arribada al món.
Com et deia, em demanaven que empenyés, però de forma totalment diferent al que ens havien ensenyat al curs de preparació al part. M’aferrava a les barres i empenyia, fent tota la força possible per ajudar-te a sortir. No sentia dolor, però va ser una situació desagradable. Notava una pressió desagradable. També notava un raig que queia; suposo que era sang; potser quelcom més. No vaig preguntar. La llevadora premia el meu ventre amb les mans per ajudar-te a baixar pel canal de part. L’anestesista em va afegir anestèsia pel catèter.
El teu pare em deia que ho estava fent molt bé, m’acaronava i m’agafava de la mà, però jo quasi no m’adonava. Em sentia com espectadora de mi mateixa, com en un somni. Com si m’observés a mi mateixa des de dalt. És una sensació estranya.
Aleshores el doctor va comentar que havia d’utilitzar els fòrceps i em vaig desanimar i espantar. Vaig pensar que era culpa meva. Que no havia sabut com ajudar-te a néixer, que no havia colaborat en el part. No sabia quan tenia una contracció per l’anestèsia, per tant, m’era molt difícil empényer correctament.
De totes maneres, després el doctor em va comentar que al final ho havia fet bé, però que portaves una volta de cordó i tenies el caparró massa gros (per això em vas desgarrar per dins) i que per aquest motiu havia d’accelerar l’expulsiu.
Quan va el doctor va utilitzar els fòrceps, em va dir que no fes res. Estava pàl.lida (després m’ho va dir el teu pare) i respirava feixugament. Quan el teu cosset va sortir de dins meu, no recordo notar res. Quasi ni m’en vaig adonar. De sobte, vaig sentir el teu plor, intens. Ploraves amb força. Em van col.locar el teu cos, ensangonat, sobre meu, amb el cap a baix i les cames a l’alçada del meu pit, de tal manera que no vaig poder-te veure la carona.
En aquell moment no vaig sentir res. Estava com estabornida. No sabia què fer amb el teu cosset. Et vaig acariciar la panxa i em vaig tacar de la teva i de la meva sang. La llevadora se’t va endur a un extrem de la sala per netejar-te, fer-te les primeres cures i vestir-te. No paraves de plorar. En uns segons, tenia el teu plor clavat al cap (i al cor). No podia evitar mirar-te i vaig seguir-te amb la mirada, amb una pena immensa pel teu plor desconsolat.
Quan la llevadora et va posar sobre meu, no sabia què fer, no sentia res. Quan se’t va endur, vaig desitjar abraçar-te i tenir-te al meu costat. No volia separar-me de tu per res del món. No podia parar de mirar-te. Quan em van dir que et portaven a la nurseria per posar-te dues hores a la incubadora, vaig desitjar que passés el temps volant. Aquelles dues hores se’m van fer llargues. No veia mai el moment en què et portarien a l’habitació amb nosaltres dos.
No cal que et digui que quan vas néixer, vaig sentir el teu plor i vaig veure’t, vaig plorar d’emoció, mentre el teu pare em feia petons i m’acaronava, encara trasbalsat després de veure el teu cap entre les meves cames obertes, tot ple de sang.
Després la llevadora se’t va endur per portar-te dues hores a la nurseria i el teu pare la va acompanyar per presentar-te a la família, que esperava impacient des de feia dues hores a la sala d’espera.
Tenies algun blau, que la llevadora va tapar amb el gorret perquè les teves àvies no es preocupessin. El teu pare va aparèixer davant les teves àvies, el teu avi i la teva tieta amb tu en braços.
Mentrestant, el doctor em cosia a la sala de parts. El final del part va ser curt, tot i que jo tenia la percepció que els minuts s’allargaven. Vaig entrar que devien ser aproximadament dos quarts de 3 i vas néixer a les 14,54h. El més llarg va ser els punts que em van donar. Per dins i per fora. Els punts de fora, els he recordat durant 3 setmanes, sobretot el mal que m’ha fet la ferida, els punts que tiben, durant 15 dies. Cada cop que et mirava, em semblava impossible que haguessis estat dins meu. Cada cop que et veia el caparró, em feia creus de com havia pogut sortir per la vagina, per molt dilatada que estigués.
El metge va cosir durant 25 minuts, mentre m’explicava com havia anat el part. Que havia estat un part obstètricament complicat, per la volta de cordó, pel cap gran (no t’estic dient capgros, fill meu, no t’ho prenguis malament) i perquè al utilitzar fòrceps, la pala fa el tall més gran i, per tant, una ferida més delicada i difícil de cicatritzar.
Fill meu, t’has despertat i plores. Em sembla que tens gana. Ara vindrà el teu pare i et banyarem. Vaig a consolar-te. Ja seguiré escribint un altre dia.

El naixement del Martí

2008-06-23T10:36:00.002+02:00

17 de setembre de 2007

Finalment, el dimecres 5 de setembre va arribar l’esperat dia del teu naixement. Era precisament la data probable de part que el doctor va predir, tot i que la majoria de nadons neixen uns dies abans o després d’aquesta data, i tenia visita amb ell a les 16h. Abans, però, tenia hora amb la llevadora a les 10h pels monitors, per controlar els batecs del teu cor, que estiguessis bé, i per explorar el ritme i la intensitat de les contraccions.
Estava de 40 setmanes i ja et tocava néixer, però tenia la sensació que encara no havies decidit sortir de la comoditat del meu ventre. Tot i això, et notava moure’t menys i el doctor, dies abans, havia notat que tenies el caparró ben avall, a punt per començar a encaixar-te.
El dia anterior l’havia passat neguitosa, perquè la llevadora m’havia comentat que als monitors anés en dejuni perquè, depèn de com em trobés, aniria de part. Arribava l’hora de la veritat. També estava neguitosa perquè tenia moltes contraccions i em notava rara, com remoguda. Tu et movies molt, de manera diferent als moviments durant les darreres setmanes d’embaràs. El dimarts, com et deia, el dia anterior al part, estava rara, per això em va anar molt bé estar tot el dia amb l’Elisenda, que acabava, just el mateix dia, d’arribar a Barcelona després d’un mes viatjant per Noruega, Finlàndia, Suècia, Dinamarca i Suïssa. Ella patia per si no neixes mentre era de viatge, però sembla que vas esperar a la tieta per decidir que ja havia arribat l’hora de néixer. Em va explicar anècdotes del viatge, paisatges que l’havien meravellat, aventures que havien viscut. Em va ajudar a distreure’m de les preocupacions relacionades amb el part.
Al vespre, vaig quedar amb el teu pare al Passeig de Gràcia, al sortir de la seva feina. Estava molt cansat i nerviós, així que vam tornar passejant fins a casa. Potser va ser l’hora i pico que vaig caminar, que et va ajudar a encaixar-te, i la dansa del ventre que vaig ballar el dia abans. El teu pare creia que no neixeries el dia 5 i em va demanar que no em fes il.lusions amb els monitors, que no tenies perquè néixer just aquell dia.
De totes maneres, el dimecres 5 de setembre vam agafar les bosses per si em quedava ingressada i vam anar en cotxe fins a la clínica. Ens vam posar el despertador a les 8h. Em sembla que el teu pare no va dormir gaire bé. Em vaig estranyar d’haver dormit bé, tot i haver-me llevat varies vegades per anar al bany, i m’hagués quedat dormint més quan va sonar el despertador. Tenia son.
Durant l’hora que vaig passar monitoritzada, el teu pare i jo vam estar parlant i, de tant en tant, rient. Jo només pensava en menjar-me l’entrepà que m’havia preparat per esmorzar, ja que anava en dejuni i no havia tastat res des de les 9 del vespre. Tenia molta gana. Planejàvem sortir de la clínica i anar a esmorzar i després, a les 16h, tornar per la visita del doctor. No notava contraccions ni cap molèstia, per això estava convençuda que fins al cap d’uns dies no aniria de part.
La nostra sorpresa va ser quan, a les 11h, la llevadora va mirar el registre dels monitors, em va fer un tacte i em va preguntar:
-Quan tens hora amb el doctor?
-A les 16h.
-Doncs ja no cal que hi vagis. Avui pariràs.
Suposo que vaig fer cara d’espantada, perquè la llevadora em va preguntar:
-Que no vols parir?
Resulta que, sense assabentar-me, havia borrat el coll de l’úter, que és el més difícil i ja estava dilatada de 2 o 3 cm.
El teu pare va anar a fer l’ingrés i a pujar les coses a l’habitació. A mi em van fer passar a la sala de dilatació. Eren vora les 11,30h. Em vaig posar la camisola, em vaig treure les lentilles, les arracades…La llevadora em va posar un edema i després d’anar al bany, em va trencar aigües. No em va molestar. De fet, les contraccions continuaven sense molestar-me. Em va molestar algún tacte que em va fer. Especialment dolorós va ser un tacte que em va fer la llevadora just després que l’anestesista em posés l’epidural. També em van posar un catèter al canell (aquella agulla sí que em va fer mal al clavar-se) per subministrar-me una mica d’oxitocina, buscapina i suero. En aquells moments, el més desagradable va ser no poder beure aigua durant tantes hores i tenir la boca seca i molta set. Ja no notava la gana. Només pensava en tu, en com devies estar. Em preocupava que no et passés res. Tenia por que es compliqués i m’haguessin de fer una cesària. Tenia molta por, però estava tranquila perquè no sentia dolor. De fet, quan em van posar l’anestèsia, només havia sentit algunes contraccions molestes, com un dolor de regla. De totes maneres, sabia que anirien a més i no volia patir, així que vaig confirmar que volia l’epidural.
El teu pare va estar tota l’estona al meu costat, excepte quan l’anestesista el va fer sortir de l’habitació. M’hagués agradat estar al seu costat en aquell moment, perquè em feia molta por. L’anestesista, com tot el personal de maternitat, em va tractar molt bé. M’anava parlant i explicant el que m’anava a fer, el que sentiria…No em va fer mal ni em va molestar. La veritat és que tot estava anant molt bé.
Vaig començar a tenir contraccions amb més freqüència, però jo només percebia una pressió al pubis. La llevadora em deia que anava avançant ràpid.
Al cap d’una hora i mitja d’estar a la sala de dilatació, cap a la 13h, va arribar el doctor i em vaig sentir alleugerida. Confio molt en ell. Em va fer un tacte, i com que té la mà i els dits més grans, va trobar que estava menys dilatada que el que comentava la llevadora, així que va aprofitar per anar a dinar i comentar a la llevadora que a les 16h estaria a la consulta. Es veu que tenia per més estona i em vaig desanimar una mica, tot i que m’ho vaig prendre amb resignació. El teu pare i jo seguíem parlant. Ens sentíem com en un somni, en el que erem els espectadors, però també els protagonistes. No ens acabàvem de creure que realment estiguessim visquent aquella experiència. El moment que durant els darrers dies semblava que no arribaria mai, havia arribat.
Finalment, la llevadora em va explorar i em va dir:
-D’aquí molt poc pariràs.
Vaig començar a sentir ansietat. Ara m’era més difícil respirar profundament i de forma pausada. Al doctor quasi no li va donar temps de dinar, perquè la cosa es va accelerar abans del que en un principi havia pensat. Quan quasi sortia el caparró, em van traslladar a la sala de parts. Estava atontada per l’anestèsia i molt nerviosa. Em vaig sentir desemparada. El teu pare no podia entrar fins que s’hagués tret la roba i portés la bata, i fins que jo estigués preparada.
Potser van ser uns pocs minuts o uns segons. El metge, la llevadora i l’anestesista em demanaven que empenyés, però jo no sabia o no recordava com fer-ho i necessitava el teu pare al meu costat. Sabia que amb ell em tranquilitzaria una mica i que em recordaria com empényer.
Vaig preguntar que quan vindria i el metge em va respondre que de seguida. Van ser escassos minuts, però a mi em va semblar un instant etern esperar que el teu pare entrés a la sala de parts.

Et miro i dorms

2008-06-23T10:32:00.002+02:00

Quan cada dimarts
em preguntes si estàs grassa.
Quan truques plorant
i em dius el què et passa.
Quan burxant-te el nas
em parles d'un lloc de l'Àsia,
i dius que te'n vas,
et miro i m'agrades...

Quan tot es mou,
es mou per tu.
Quan tot és nou,
ho veig sempre amb tu.
Quan no tinc son,
et tinc a tu...
Et miro i dorms...
Et miro i dorms...

Quans fas el posat
que sé que fas quan t'enfades
si perdo les claus
una altra vegada...
Quan riem plegats
per coses que no fan gràcia
o estem emprenyats,
et miro i m'agrades...

Quan tot es mou,
es mou per tu.
Quan tot és nou,
ho veig sempre amb tu.
Quan no tinc son,
et tinc a tu.
Et miro i dorms...
Et miro i dorms...

Quan tot es mou,
es mou per tu.
Quan tot és nou,
ho veig sempre amb tu.
Quan no tinc son,
et tinc a tu.
Et miro i dorms...
Et miro i dorms...

(Els Pets)

Esperant la teva arribada al món: Última part

2008-06-08T12:05:00.002+02:00

21 d’agost de 2007 (38 setmanes de gestació):

Fa moltes setmanes que no t’escric, però això no vol dir que no et parli, sobretot amb el pensament. Penso molt en tu. Penso tantes vegades en tu. De fet, no deixo ni un moment de pensar en tu. Aquests darrers dies es fan llargs, esperant-te. Em sento impacient per tenir-te entre els meus braços. Saber com ets.
Em sembla que t’encanta la música de Mozart, sobretot aquella que és alegre i viva. Aquesta tarda he posat peces de Mozart i des d’aleshores que no has deixat de bellugar-te. Quan neixis també l’escoltarem i comprovarem si realment t’agrada tant.
Aquest vincle tan estret i tendre que s’ha creat al llargs d’aquests mesos d’embaràs entre tu i jo és més fort del que podia arribar a imaginar. És una història d’amor que comença abans que ens coneguem de forma més real i tangible. Un amor incondicional. Estar embarassada té els seus inconvenients, però és meravellós.
Mentrestant, el teu pare i jo hem encetat els darrers dies d’espera.
T’esperem impacients. Falten pocs dies pel teu naixement. Tenim por. Estem nerviosos. Estem molt il.lusionats. A casa faltes tu. Tot està a punt per la teva arribada, petitó meu.

Esperant la teva arribada al món: Part V

2008-06-08T12:03:00.002+02:00

28 de juny de 2007 (30 setmanes de gestació):
Fa molts dies que no escric res del que penso i sento durant l’embaràs, petitó meu. Ara t’he posat música clàssica, però dorms i no et noto. M’han caigut les llàgrimes escoltant el piano de Chopin i acariciant el meu ventre, pensant en tu, petitó.
Ahir a la nit, com molts altres dies, et vas moure molt. També durant el dia. És que la mare et va portar a la platja i quan la claror del sol va penetrar el meu ventre, vas començar a bellugar-te.
No només és emocionant percebre els teus moviments; també és divertit. Tot de bonys a la meva panxa que es belluguen. Em sembla que encara no t’has tombat i no et trobes cap per avall. Recorda que has de giravoltar, no te n’oblidis.
Aquesta nit he somiat de nou en tu. Havies nascut i et tenia en braços. Eres tan bufó i tan petitó…Encara falten unes 10 setmanes perquè neixis, però em despertes una tendresa infinita i un instint intens de protecció, emocions que fins ara no havia sentit mai d’aquesta manera.
Tinc unes ganes enormes de conèixe’t i de tenir-te al meu costat. De tenir cura de tu, de mirar-te, d’acariciar-te, de parlar-te dolçament. El teu pare també frisa per estar amb tu. Et parla cada nit i també s’imagina una vegada i una altra com seràs. Et parla amb una tendresa que m’emociona. És l’home de la meva vida i tenir un fill seu al seu costat és el millor regal que mai em podrà fer. Què hi ha de més bonic que saber que porto dins meu una part d’ell?

(Continuarà)

Esperant la teva arribada al món: Part IV

2008-06-08T11:58:00.002+02:00

Avui és 17 de maig i estic de 24 setmanes. La panxa se’m va fent més rodona i cada dia està més tensa i dura. Encara creix a poc a poc, però ja se’m nota. Em trobo molt millor que els primers mesos i, per això, gaudeixo més de l’embaràs.
Fa unes quantes setmanes, vaig començar a notar-te dins meu en forma de bombolleig a l’alçada del pubis. Al principi, vaig atribuïr-ho als gasos, però cada dia el bombolleig era més intens, fins que vaig adonar-me, amb emoció i sorpresa, que eres tu.
Després, fa unes poques setmanes, vaig començar a notar com et mous dins meu. De vegades, són moviments ràpids; la majoria de vegades són patadetes esmorteïdes, que cada cop es fan més intenses, però també més viscerals. M’emociona, però en ocasions, també em fa una mica d’angúnia. És una sensació estranya, que no es pot expressar amb paraules.
Després de menjar i quan estic descansant, és quan més et noto. A les classes de ioga, a l’hora de fer relaxació, et mous molt i em distrec. Quan em fico al llit, hi ha dies que ets una festa de moviments i patadetes. Cada nit, el teu pare, posa la mà sobre el meu ventre i et percep. Encara se sorprèn dels cops que dónes. Posa l’orella al meu ventre mentre t’escolta i et parla, tot desitjant-te bona nit.
L’altra nit, mentre et notava atentament al llit, amb les mans al ventre, em vaig sobresaltar. Vaig notar el relleu d’una coseta allargada que es movia de baix a dalt de la panxa amb rapidesa. Devia ser la teva cameta o el teu bracet.
Ja hem triat el teu nom. Et diràs Martí. El meu petit Martí. T’estimo, fill meu.

(Continuarà)

Esperant la teva arribada al món: Part III

2008-06-08T11:50:00.002+02:00

Ahir era 14 de març de 2007 i em van fer una ecografia per confirmar el possible quiste al cordó. Estic de 16 setmanes i tinc el ventre més rodó per acollir-te millor, però encara no se’m nota als ulls dels altres.
Has crescut molt des de les 12 setmanes. El teu aspecte és totalment humà, tens ossos, dits, tots els òrgans ja formats…El metge va examinar detalladament cada part del teu cos, per dins i per fora, i tot està bé. Estava més cómoda que a l’altra ecografia, ja que tenia una pantalla davant meu i no m’havia d’alçar i girar el cap per veure’t al monitor del metge. El metge no va veure el quiste i em va alleugerir molt saber-ho.
El teu pare va preguntar al metge si se’t veia el sexe. Es veu que el tapaves amb el culet, però de seguida va poder distingir els teus genitals…Ens va indicar una forma amb aspecte de bolet a la pantalla i va dir: “és un nen; això és el pito”.
Ets un nen! Ni el teu pare ni jo teníem preferències sobre el teu sexe, però ens ha fet molta il.lusió saber què esperem. Això et fa més concret, més tangible. M’ajuda a anar creant la teva identitat.
Encara tinc moltes ganes de plorar. Em sorgeixen de sobte, sense motius, en els llocs o els moments més insospitats. Em passa sobretot al metro. Miro la gent i em sento diferent, especial. Et duc dins meu. Això m’omple d’orgull, perquè implica que hauré de superar moltes pors. Penso molt en tu. Aleshores, m’emociono, se m’humitegen els ulls i sento ganes de plorar. Cada dia penso en tu.
L’altre dia et vaig comprar robeta amb l’Elisenda. Em va costar molt triar; no sé com seràs, si la robeta et vindrà gran o petita. Vaig triar un pijama manta i uns bodys. Ella també va fer-te un regal: dues samarretes i una manteta. Li fa molta il.lusió ser tieta, però em sembla que no sap ben bé com expressar-ho.
El teu pare i jo hem anat a mirar els mobles i objectes que necessitaràs. Estem una mica perduts, però ja veuràs quin bressol i quin cotxet que tindràs…

(Continuarà)

Esperant la teva arribada al món: Part II

2008-06-05T16:34:00.002+02:00

Avui és dimecres i encara tinc impresa a la ment la teva imatge, clara i viva. Aquest dilluns 12 de febrer de 2007 he fet 30 anys i sempre recordaré aquest dia com el dia en què el teu pare i jo vam gaudir del millor regal que mai ens podrien fer, et vam veure per primera vegada. Sens dubte, aquest ha estat el millor regal que mai m’han fet.Va ser cap a les 10,30h a la clínica, quan el metge que em feia l’ecografia, va girar la pantalla cap a nosaltres i et vam veure. Va ser el moment més al.lucinant i emotiu de la nostra vida, i també el més feliç. El teu pare et mirava amb els ulls com unes taronges, flipant, i jo et mirava i com més et movies, més m’emocionava. Miraves cap endavant, cap on érem nosaltres, amb les manetes alçades a l’alçada del coll o de la cara. Estaves molt quiet, però de tant en tant, flotaves pel líquid amniòtic i feies moviments ràpids, et posaves cap per vall, giravoltaves…Ja medeixes 4,7 cm. Estàs bé. El metge t’ha explorat i ho ha trobat tot bé, excepte que tinc un quiste al cordó umbilical, però no em preocupa; espero que es desfaci sol i que no et perjudiqui.
Després, quan creia que no podia ni volia deixar de contemplar-te dins meu mai, el metge em va demanar que em movés i mengés, perquè necessitava que canviessis de posició per assegurar-se que està tot bé. Es va aturar la imatge de la pantalla i des d’aquell moment no he deixat de pensar en la teva imatge. El teu pare diu que encara estàs desmillorat. És molt de la broma. Ja veuràs quins farts de riure et faràs amb ell. Encara et manquen moltes setmanes per anar-te formant i creixent.
A les 12,15h el metge et va tornar a explorar. T’havies mogut, i tant. La teva mare t’acabava d’obsequiar amb un cafè amb llet i un croissant de xocolota. Tu també seràs llaminer? Ara estaves de perfil i se’t veien bé les cametes. També vam poder escoltar els batecs del teu cor. Impressionant. A casa tenim la impressió de l’ecografia i, tot i que no és tan emocionant com les imatges en moviment, les ensenyarem a tothom. És la teva primera foto!
Quan vam sortir de la clínica, vaig plorar d’emoció i de felicitat. El teu pare estava més al·lucinat que emocionat en veure les teves imatges, però estava molt content. Vam passar el dia del meu aniversari junts, passejant, anant a dinar a un restaurant tailandès, visitant de nou l’Ajuntament de Barcelona, tot recordant el bell saló on ens varem casar…Som molt feliços esperant-te. Et desitgem molt, petitó meu.

(Continuarà)

Esperant la teva arribada al món: Part I

2008-06-04T10:41:00.002+02:00

Recordo que fa uns anys, no gaires, quan el teu pare i jo vivíem al pis de Sant Andreu, vaig escriure’t unes línies, perquè pensava molt en tu i no era el moment més idoni per tenir-te, i això em feia sentir amb més intensitat l’instint maternal.
És curiós. Ara que sé que t’espero, que creixes dins meu, no sento amb aquella intensitat l’instint maternal, si és que aquest concepte existeix i no es tracta d’una invenció de la civilització occidental.
T’escric aquests mots tal i com surten del meu cap, els meus pensaments plasmats en el paper, tal com ragen, sense floritures ni estil ni figures literaries. Ara no escric un conte o una novel.la. Ara escric el que penso, el que sento, el que visc des que el teu pare i jo vam saber amb certesa que començaves a créixer dintre meu, molt endins.
Ara estic d’unes 11 setmanes. Encara percebo lluny -però alhora tan proper- el moment que naixeràs. El ginecòleg calcula que la data aproximada i probable del part serà als voltants del 10 de setembre.
Tinc la sensació que el que escric pot semblar cursi, massa ensucrat. No és la meva intenció. Tampoc vull que això es converteixi en el típic diari d’un embaràs, però tampoc pretenc ser original. Les dones parim des de que la raça humana existeix. Pageses, princeses i reines, pobres i riques, a Manhattan, a l’Índia i a qualsevol racó del planeta, totes les dones les món des dels segles dels segles tenim fills. És un concepte més vell que la gana i, no obstant, tan nou i tan únic per cada dona.
L’únic diari d’un embaràs que he llegit és Temps d’una espera, de la Carme Riera, una de les meves escriptores preferides. El tinc a la llibreria de casa i m’agradaria que algun dia el llegissis. Potser tornaré a rellegir-lo, a assaborir-lo de nou. Els llibres, quan els llegeixes de nou, adquireixen un gust més profund, com els amors que han madurat.

(Continuarà)

Una mica de presentació...

2008-06-04T10:31:00.002+02:00

Demà el Martí farà 9 mesos, el temps que va ser dins meu i que em va passar tan lent, i que ara em passa tan ràpid.
Aquest blog només és un modest intent per explicar, no només la meva experiència com a mare, sinó també per mostrar una petita part de mi...
Crec que no calen més presentacions. Això agafaria un to massa formal, no creieu? :)

Pinzellades (un petit tast de la meva novel.la)

2008-06-03T12:28:00.001+02:00

L’Aleix s’alça de la cadira, la mirada perduda i llunyana, una expressió de desencís al rostre, esqueixades les il.lusions. Encèn una cigarreta i s’acosta a la finestra. És diumenge i la gent passeja tranquil.lament pels carrers del barri antic. Hi ha un redol nombrós de turistes que fan cua per visitar el museu que es troba a l’altre cantó del carreró. Un home renya el seu fill, que rompre a plorar, i les llàgrimes, en caure, li enceten les galtes rosades. No gaire lluny, una parella passeja abraçada. Semblen feliços i no paren gaire atenció a tot quant els envolta. La noia, que té els cabells rossos i llargs, somriu només per als ulls d’ell que la contemplen. L’Àurea tenia els mateixos cabells, rossos i llargs, que la noia que observa des de la finestra.
L’Aleix va ésser un home de grans, però escadusseres passions. De fet, només en tingué dues. Una fou la pintura; l’altra, l’Àurea i l’amor sense fi que sentí per a ella. Ara les seves passions, lluny d’amarar-lo de vida, han esdevingut un enfilall de quimeres que el persegueixen nit i dia.
La seva ment retorna al punt exacte on la seva vida cobrà un sentit nou. Fa olor a terra mullada. El capvespre s’allarga i la claror del sol que es pon esquitxa les muntanyes. Les cases del poble traspuen una quietut només trencada per la brisa, serena i suau. Les darreres embarcacions abandonen les plàcides aigües del llac. Les últimes clarors del capvespre lleneguen sobre les sedoses fulles dels salzes, que tremolen quan la brisa les acarona. De sobte, mentres passeja pel camí que envolta el llac, l’Aleix sent la remor d’unes passes. El sol s’ha amagat rere les muntanyes i la foscor engoleix cada racó, talment una taca que s’expandeix lentament. Escondrinya tots els racons fins que localitza el lloc exacte d’on provenen les passes. Dins les primeres foscors, entrelluca la figura jove i esvelta d’una dona que s’asseu al pedrís, la mirada al terra, les ungles clavades al palmell de la mà, petita i delicada. La dona aixeca l’esguard del terra i contempla la calma del llac, els salzes dansant al compàs de la brisa suau, les muntanyes cobertes de dol, els milers de bocins de cel –el somriure perenne dels estels-. Les llàgrimes llisquen llànguidament pel seu rostre i sembla que hagin de lliscar fins a caure dins la calma del llac. Vençut per l’esclat d’emocions que ha despertat en ell el rostre de la noia, les mans, els cabells lluents, la figura esvelta com un ocell, a l’esguard l’ombra de la por, s’apropa cautelosament a la noia. Ella, que tot just s’ha adonat de la seva mirada clavada en els seus ulls sadolls de mar, s’eixuga les llàgrimes.
-Passejava per aquí quan t’he vist plorar i no he pogut evitar romandre a la vora...Sóc pintor i m’estaré uns dies al poble, fins que acabi de pintar un quadre del llac.
-Així que ets pintor...Sempre he pensat que ésser pintor és un ofici molt interessant. Els pintors expresseu els vostres sentiments a través dels traços, dels colors...Crec que pintar és una bella manera de mostrar la realitat amb tots els seus matisos.
-Vius al poble?
-No. M’allotjo a l’hostal juntament amb la meva família. Hem vingut a passar uns dies de vacances.
-Ja sé que potser penses que no té gaire sentit, però m’agradaria pintar-te...
La noia somriu com si fes molt de temps que els seus llavis no acullen un somriure. L’Aleix pensa que duu als ulls gravat l’estigma de la por, emperò quan el miren, adquireixen una brillantor -que mai no ha vist en ningú- talment un estel, que sembla ensenyorir-se d’un bri d’aquesta por.
L’acompanya fins a l’hostal. Tots dos es miren de reüll i quan les mirades s’entrecreuen, una espurna sota els parpres els fa pessigolles i els obliga a somriure tímidament. El silenci que regna en la fosca, en les cases, en els carrerons, àdhuc el que regna entre tots dos, els amara d’una serenor d’esperit que difícilment poden descriure. És un silenci que no els incomoda. En uns instants han construït un llenguatge comú, fet de gestos i de càlides mirades.
S’aturen davant la porta de l’hostal i l’Aleix li diu a cau d’orella que demà, amb les primeres clarors del matí, la vindrà a recollir per començar el retrat. Es desitgen bona nit i, mentre ell la contempla pujar les escales que donen a les habitacions, té la certesa que aquesta nit no aconseguirà aclucar els ulls.
El vespre s'estiregassa com el cabdell d'un fil infinit. És una nit obscura i la vigília dura fins a l'alba, fins a l'hora de la claror. L’endemà, després d’una nit llarga nit d’insomni, de mil voltes al llit amb el neguit de veure's fiblant el cor, tots dos s’endinsen al bosc. Fa un dia clar. Els ocells es belluguen inquiets i canten al.legrement batent les ales, com si intuïssin que prop seu, davall els arbres, de la pell dels dos joves sorgeix un sentiment profund que els baratarà la vida per sempre més. S'han instal.lat vora el riu, sota un salze que contempla embadalit l'explosió dels sentits. L'Aleix li parla sobre llurs pares i la seva partida de casa, a la recerca dels indrets que més el captiven. L'Àurea s'ha assegut vora el salze, preparada per posar. Li agrada escoltar les seves paraules perquè la tranquil.litzen i la fan sentir recomfortada. El temps de l'estiu m'agrada molt, li diu l'Aleix, perquè la llum és més intensa que en altres èpoques de l'any, i matisa la forma dels objectes, la profunditat del paisatge i l'essència dels cossos i els rostres. Allò que més el fascina són les tonalitats del blau. En cada moment del dia contempla el color del cel, el de la mar, el dels rius i els llacs. Els matisos del blau són com els sentiments i les emocions. L'odi, la ira, la ràbia es reflexen quan al cel s'entremesclen els blaus i els grisos d'una tempesta. La mar, clara i transparent, quan la calma s'ensenyoreix de les ones, simbolitza per l'Aleix la serenor, l'equilibri. És quan les emocions s'apaivaguen, quan la tensió disminueix. Potser aleshores no ens sentim tan vius i desitjaríem desvetllar de nou emocions intenses en un cercle que només es tanca quan ens arriba la mort.
L'Àreua acluca els ulls per copsar a través dels parpres la passió que l'Aleix posa en el seu discurs. És un noi curull de vida, fascinat per traslladar al llenç la bellesa de les coses, dels paisatges i les persones. És alt i prim, i porta uns pantalons estrets que li accentuen l'esveltesa. El vent li embulla els cabells, negres i densos, i uns rínxols lleneguen pel seu rostre. Els ulls, blau celeste, envoltats per unes llargues pestanyes, romanen clavats en els de l'Àurea que s'esforça en retonar-li l'esguard, tot i l'empegueïment que l'amara. Els llavis, carnosos i molsuts, el doten d'una sensualitat desconeguda que fa néixer el desig en ella. L'observa mentres posa en ordre les eines per tal de pintar. Col.loca el llenç amb cura, prepara els colors, la paleta. Més tard s'asseu i li demana que resti quieta. Les seves mans treballen amb firmesa i precisió. El gest segur, la mirada franca, als llavis un somriure que prova de dissimular, potser perquè tem perdre el control de la situació, i pensa que escanyant el desig uns instants el seu traç serà ferm i el retrat que en sorgirà serà més fidedigne a la bellesa de la noia, que ell creu sublim, talment un regal dels déus.
L’Aleix recorda que trigà uns dies en enllestir el retrat de l’Àurea. Els dies de vacances havien passat i ella tornà amb la seva família a la ciutat. Les hores que compartiren junts, n’estava segur, estaven impregnades de màgia. Sabien que mai oblidarien el temps que passaren vora el llac. Decidí instal.lar-se a Barcelona per romandre prop seu. Allí, en un petit estudi que llogà al casc antic de la ciutat, acabà el llenç i les parets brillaren per la claror que emanava del rostre dibuixat amb un realisme colpidor. Li demanà que visités l’estudi per tal de contemplar l’obra. Ella s’hi avingué sense reticència ni temor. Des que el conegué, l’alosa que jeia dins seu, temorenca i incapaç d’alçar el vol, batia les ales amb força, entossudida a volar ben alt. Quan l’Àurea, després d’un curt viatge en tren que l’acostà fins a la gran ciutat, penetrà en l’estudi aquella tarda humida de finals d’agost, l’Aleix comprengué que era el moment per demanar-li que es casés amb ell. Sabia que la vida no era gens fàcil per a ella, assabentat dels sentiments del germà gran, que per veure’s havia d’inventar mil històries. Percebia en el seus gestos una impaciència per viure tranquil.la, sense el neguit imposat per l’obsessió de l’Antoni, el germà gran. I per sobre de tot, intuïa que l’amor que havia nascut entre ambdós li havia modulat la veu, baratat els gestos, la mirada i àdhuc els pensaments. Li mostrà el retrat amb modèstia mentre ella badava els braços-li agradava que fos tan expressiva- exclamant que era un magnífic pintor, però que li costava veure’s reflectida en el llenç. “Se'm fa difícil de creure que aquesta dona sóc jo...Així és com em veuen els teus ulls?”, preguntava astorada davant la bellesa del llenç. No es tractava d’una falsa modèstia. Sempre destacà per la seva senzillesa. Al principi, quan començà a interessar-se pel seu aspecte físic, es contemplava al mirall i el seu reflexe la satisfeia. Més tard, quan descobrí la veritat que s’amagava rere els somnis, quan les visites de l’Antoni esdevingueren el pa de cada dia, va perdre la salut i l’interés per tot, àdhuc pel seu cos. No suportava veure’s reflectida en el mirall i procurava evitar veure’s emmirallada. Se sentia presonera del seu propi cos que arribà a inspirar-li un rebuig malaltís. Ara es veia reflectida en un mirall que li retornava una figura i un rostre diferents, desdibuixada la màscara de la por. Potser per això s’enamorà de l’Aleix; perquè li havia retornat el desig de viure i d’abocar-se a la vida, la confiança en ella mateixa.
Els dos amants es fongueren en un bes càlid i apassionat, els braços d'ell en la cintura d'ella, les mans d'ella empresonant-li el rostre. Es deixaren caure al llit sota l'esclat de besos i carícies que es fonien en la pell i els multiplicaven el desig. Ell li desbotonà la brusa i sorgiren els pits, voluptuosos. Els cobrí de mil besades i els assaborí amb tots els sentits, com si es tractés de la primera i darrera vegada. Tremolava de desig quan la contemplà nua. Tenia una bellesa extranya, tot i no posseir uns trets exòtics, que el fascinava. Tenia por; la por davant d'allò que no hem viscut mai. A pesar que temps enrere se li havien presentat oportunitats per descobrir el sexe, no havia estat amb cap altra dona i, això el feia sentir insegur. Les seves carícies eren maldestres, però hi abocava una combinació de tendresa i de passió que ratllava la perfecció, aquell equilibri que només es troba en els amants que tot just comencen a estimar. Recordà aquella nit en què, engrescat per la insistència dels companys, visitaren un prostíbul d'un cert prestigi entre els estudiants universitaris. Mai li féu gràcia la idea de jeure amb una dona només per satisfer el desig, un desig que creia capaç d'ofegar d'altres maneres. Era incapaç de contemplar el sexe com un element deslligat dels sentiments. El sexe aleshores, tornava brut i obscè, quelcom que podia arribar a avergonyir, fer sentir malament. Quedava desvirtuat el sexe, relegat únicament a l'àmbit de l'instint, del desig purament carnal, amb una sola finalitat, la de satisfer l'impuls sexual. Aquella nit moltes dones se li van acostar, però ell deia que només desitjava conversar. Marxà als cap d'uns minuts sol, perquè tots els seus companys estaven ocupats en uns plaers que ell no compartia.
L'Àurea també tenia por. La seva era una por absent de la innocència dels temors de l'Aleix. Havia perdut la innocència feia temps. Arribà a associar amb força la sexualitat i la por. El sexe li inspirava rebuig, perquè per a ella volia dir por, incomprensió, odi, impotència, ràbia, aïllament i soledat. Totes aquestes coses s'havien esvaït en aquell vell estudi, aquella tarda xafogosa, d'una manera que no podia entendre ni explicar. Hi havia màgia quan l'Aleix la tocava, una màgia que tornava desesperació quan les mans grolleres i balbes de l'Antoni la tocaven. Recordà el desig que l'amarava tota quan se sabia somniant. Era un desig de joguina al costat de la flama que cremava en les nines dels seus ulls, al ventre i a les cuixes, foc roent dins el sexe. El desig que la cremava per dins era tan intens que arribava a ésser dolorós, talment una espina clavada a la gargamella que li segava la respiració, la veu; la vida sencera dins el palmell de les mans de l'Aleix. Unes mans deleroses de recórrer el mapa del seu cos, que s’obria esplendorós seguint els ritmes que els marcaven les alenades del desig. Unes mans embullant-li els cabells. Uns llavis que s’abocaren de nou als mugrons, la pell tibant com si anés a esclatar. Uns dits que dibuixaren llavis, acaronaren les temples i es perderen en els camins de l’esquena, xopa de suor - gust de sal marina als llavis -, i davallaren fins al sexe humit, on regnava l’avidesa. Una glopada de calor recorregué el cos de l’Àurea. El bes es perllongà i sentí que el cap li rodava. Oblidà les mans poc generoses de l’Antoni, la mirada que tornava reflexe de dominació, el seu cos rígid esperant amb resignació el vessament, i que instants després la deixés sola, esqueixat l’entrecuix, amb un odi immens brotant-li pels ulls. Oblidà que feia poc més de dos anys que un home jeia sobre seu. Oblidà la resta del món perquè només existia el temps capturat. Un parèntesi que els pertanyia complet i empetitia les quimeres, que només existien més enllà de l’espai de l’estudi. Es deturà el temps i l’univers sencer eren les mans i els ulls de l’Aleix, àvids per descobrir tots els racons de la seva pell. L’Àurea llençà un gemec que debades provà d’ofegar entre els llençols. De sobte, quan el cor encara bategava amb força i la respiració feixuga regnava en l’aire, ell acostà el ventre al seu i, ajustats els cossos, la penetrà sense pressa. L’Àurea l’acollí per primera vegada - n’haurien de venir moltes més encara -. Desitjà ésser un pou molt profund per on el seu cos pogués navegar sense límits; un pou amb aigua clara i fresca on pogués assedegar-se els dies més durs i calorosos. Un bon lloc per arrecerar-hi el desig i perdre’s dins seu a l’empar del món. Amb les cames encerclant-li l’esquena, l’empenyia cap a ella en un ajustament dels moviments que facilitava la sincronia. Sentí un tremolor mentre ell deixava un rastre de saliva al coll i als pits que brillava en els clarobscurs del capvespre. Més tard, uns gemecs llenegaren pels llençols, cobrint-los de vellut blau.

Novembre de 2002

La il.lusió de tornar a escriure

2008-06-03T12:05:00.001+02:00

Des de fa molts anys, escriure ha estat una de les meves passions. M'encanta escriure des de ben petita. Durants anys he escrit articles, poemes, relats, diaris i, fins i tot, una novel.la. Arribar a publicar les meves paraules, d'una manera o altra, mai va ser un objectiu, fins que vaig escriure una novel.la breu. En aquella época, desitjava realment ser escriptora, i vaig estar a punt de presentar-la a algun premi literari. Finalment, es va quedar dins un calaix i només l'han llegida familiars i amics molt propers.
La professió de psicòloga clínica, tenir un fill i un enfilall de raons (o excuses) variades han deixat enrere l'afició per escriure, tot i que durant l'embaràs vaig escriure sobre l'experiència de dur el meu petit Martí al ventre.
Des del naixement del Martí, el desig per escriure, sobretot sobre l'aventura de ser mare, se m'ha encès de nou.